Avui sí: pujo a buscar la moto i m'allargo a la gasolinera de l'Arenal perquè em sembla que vaig just de combustible. A Santa Llúcia, mig deserta a les dues, continua, com quasi tot el mes, la mar tranquil·la i transparent. Els peixets tornen a descobrir-me de seguida i em persegueixen, juganers, sense treva; em faig enrere. La M. i la C., com cada estiu, agafen crancs peluts i pelats que tornaran a l'aigua abans de marxar. La R. s'ha quedat a casa perquè es troba en ple procés creatiu; la seva germana m'explica que ja té divuit pàgines sobre una heroïna –abans no ho era- que descobreix de sobte que té superpoders, tres, que no concretaré per tal que quan llegeixi la seva novel·la em vingui tot de nou.
Em trio i contemplo dues cases petites, sense pretensions, entre oliveres i garrofers. Una mica més enllà, la mar de la badia i la Ribera, que no es deuen veure si no és pujant al turó. Desig del passat.
Al passeig, prop de l'Arenal, un avi i el seu nét aprofiten les darreres hores de llum per jugar a les birles. El joc tradicional, i ja gairebé obsolet a les ciutats, consisteix a tirar els tres birlots de manera que no caiguin les sis birles -resultat força fàcil- sinó que al final en quedi una dreta. Els pals, amb base metàl·lica deslluïda, conserven encara, malgrat els cops, part de la brillantor original, o potser els han donat una nova capa de vernís. L'avi llança els birlots des de més distància que el nen. Una parella i dos nens petits, que dedueixo que són, respectivament, fill i nora (i pares), o viceversa, i els germans (i néts), contemplen el joc i animen.
M'assec a una distància que em sembla prudencial i començo a fer fotos de les tirades, més pendent de les fustes que dels participants. Llança el nét, l'avi, el nét... Tant el jove com el vell són incapaços d'aconseguir els encerts d'abans, de quan m'anava apropant sense que notessin la meua presència. Al final de la tercera jugada m'aixeco, m'acosto al nen i li demano disculpes. Em somriu. Continuo el camí.
En tornar, potser ha passat mitja hora, l'avi està acabant de carregar les peces en un carret de la compra. A l'altra banda de la carretera, al costat d'un cotxe amb el maleter obert, l'espera la família.
A les nou em prenc una cervesa assegut a la porta de casa. La veïna romanesa –l’única que tinc, perquè a la casa de l’altre costat només apareixen els caps de setmana- em saluda quan va a llençar les escombraries amb el cotxe amb un “hola” de pronunciació impecablement català (o potser no); es van afegint salutacions de coneguts, saludats i desconeguts. M'hi estic fins a les deu, quan es fa definitivament fosc. Passa un tren que ni es veu. Penso que no penso res: això és bo.
La Joana havia quedat amb la M., però una pluja sobtada a Barcelona ha desfet la cita. Em diu que demà li agradaria menjar musclos i catxels per a sopar. Per fer una mica de cos preparo una truita de patata, ceba i pebrot; la deixo reposar i em menjo una amanida i una botifarra de ceba.
Abans d'anar a dormir em menjaré un préssec.
6 comentaris:
lo vídeo dels peixets......
anava a dir "que preciós, lo vídeo dels peixets als teus peus, tan juganers, seguint-te!", però ara m'has fet dubtar...
lo vídeo és fantàstic, però... vols dir que és possible que uns peixets te seguixquen tant de rato seguit (valgue la redundància)? no serà que has posat la seqüència al revés i has jugat tu amb les paraules?
però... potser sí, potser sí, que jo també sóc peixos i et seguixo... molt de rato seguit.
"crancs peluts i pelats"?? coquets! quines coses agafen, la C i la M :)
bona nit, pere
Pere, imagino que ara ja no es pot anar a mariscar lliurement. Jo fa molts anys hi havia anat amb un vell pescador de l'Ampolla que m'instruïa en l'art. Agafàvem catxells, ratllats i també navalles, per la vora del far.
(este matí, parlant de numeracions amb un company de feina, de cop i volta he vist los peixos que et perseguien anant marxa enrera :S... molt més bonica la realitat tal com és, senzillament, tal com vas explicar-la i com se veu al vídeo. bon dia, pere)
Llépol !!! (expressió de la Cala) com et repasses, coca de brossat , botifarra de ceba, catxells ...
Això que diu el Ramon dels catxells m’ha fet recordar quan els anàvem a collir a sacs... quina festa !!!
Una abraçada,
Ah! El vídeo molt xulo !!!
Que sí, iruna, que el vídeo és tal qual. De fet els peixos, mentre toco les pedres del fons no em deixen perquè vaig removent-les i no sé si busquen el que deixo anar o s'emprenyen per desfer-los el paisatge. si algun dia, al juliol o a l'agost, aneu a Santa Llúcia, us poseu just al mig de la platja i entreu (no cal que sigui gaire endins) i moveu una mica les pedretes; si els peixos no vénen (de vegades són tímids amb les primeres visites) els dieu que veniu de part meva :-)
Uf, la C. i la M.... i la E. quan baixa...!
Bona nit, iruna
Encara hi ha gent que agafa alguna cosa, tot i les regulacions diverses, Ramon. A part, però hi ha dos inconvenients, una part del marisc que estava més proper, ha desaparegut; per altra banda, ara hi ha pocs aprenents, pocs joves que tinguin la paciència de seguir les indicacions d'un mestre.
Uf, jaka, és veritat que en baixar al sud em permeto certes llepolies, algunes, com les botifarres de ceba, que potser no es fan gaire amb la calor de l'estiu, però no m'hi puc resistir.
Ni se t'acudeixi dir que agafaves sacs de marisc... Aquesta festa pràcticament s'ha acabat.
Gràcies :-)
Una abraçada
M´estàs atrapant amb els posts. Publiques més ràpid del que puc llegir i vaig ressagada, però m´encanta aquest dietari, de veritat. Quin gust que et segueixin els peixos i quina sensació. Fa temps que no la tinc.
Tens els peus macos també.
Publica un comentari a l'entrada