Fa tres o quatre dies que tinc o no tinc, què sé jo, un procés víric hivernal que a part de manifestar-se en alteracions corporals em produeix una mena d’apatia mental i volitiva. Procuro combatre els símptomes amb remeis naturals, entre els quals destaca una
melmelada de taronja amarga –regal inesperat- sobre fines capes de mató. La cosa no és greu i fins i tot resulta agradable –fora de la feina, és clar- aquests deixar-se anar a la lectura en el sofà on compagino dispers la Salander –ben poc protagonista, i ja me’n queda poc- amb el Virgili bucòlic que per un moment em recorda el mobbing rural que no només és cosa dels barcelonins, o si no que li preguntin al criador de porcs de Gualta (és la de les mil veus?) que parlava avui a la ràdio dels seus veïns que munten barraques per a xeflis i se senten molestos per les aromes dels futurs pernils que es menjaran:
Ah Lícidas, que hàgim viscut solament per a sentir –cosa que mai no hauríem sospitat- com un foraster possessor del nostre trosset de terra, ens diu: “Això és meu; aneu-vos-en, antics conradors!” Ara, retuts, plens de tristesa, perquè la fatalitat ho capgira tot, li enviem aquets cabrits: que mal profit li facin!En aquest estat de decadència esmentat, em passejo per Facebook abans de fer el meu passeig exterior i m’admiro una vegada més de la facilitat que tenim per fer amics, res de coneguts o saludats: amics! Per un moment, el ratolí sembla que agafa vida pròpia i em porta per camins laberíntics fins que m’adono que ja sóc fan oficial i estadístic de, en aquest ordre aleatori: Pompeu Fabra, Salvat-Papasseit, Joan Fuster, Ovidi Montllor, Salvador Espriu i V. A. Estellés... i els qui vindran. El mateix ratolí inquiet em porta a triar entre les increïbles opcions d’un joc titulat “¿Que personaje de la literatura eres?" Quedo sorprès pel resultat: sóc Hamlet. Com pot ser que a base de preguntes estúpides hagi sortit aquest protagonista que s’acosta tant a la meva personalitat?: “Eres un poco llorón, tu vida gira en torno a preguntas y jamás llegas a ninguna parte, pero en el fondo tienes un hermoso corazon.” És clar que jo no em moc tant entre l’ésser i el no ésser com en el convenciment de la necessitat del dubte i, a més, no crec en la fatalitat de la tragèdia sinó que estic convençut que la vida és una tragicomèdia que tenim tendència a dramatitzar, alguns més que d’altres.
