hora de dinar

Un altre dia d'hivern amb sensació de primavera, amb un sol insolent que pica a l'esquena massa abrigada. Calculo que se'm fa tard i com que, cosa insòlita, m'he deixat el rellotge a casa, miro el de les Punxes: gairebé les dues (les tres, hora oficial). A la part superior de la ceràmica de la qual no sé l'autor, una llegenda, un text tallat, de les Geòrgiques de Virgili: nunquam te crastina fallet. Busco ajuda fora de Virgili:

—¿Cómo traducirías tú esto? —añade Giorgio, sacando del bolsillo una libreta—: «Si vero solem ad rapidum lunasque sequentes / ordine respicies, nunquam te crastina fallet / hora...»

—«Si observas el ardiente sol y las fases sucesivas y ordenadas de la luna, nunca te engañará el día de mañana.»

OrioVergani: Función en el colegio (Recita in collegio, en l'original))

 

Vaig fent la volta a les Punxes. L'espai de la llibreria encara s'ha d'ocupar, i queda a l'entrada, polsosa, una prestatgeria metàl·lica que abans cobrien diaris i revistes. En una altra ceràmica, entre roses, unes inicials repetides: RTB. Mai no he sabut qui va fer construir la casa: Àngela Brutau, vídua de Bertomeu Terrades? Les tres filles del matrimoni? I el fill, Bertomeu Terrades Brufau, antic president del Barça, per què en fou exclòs? En fi, ara ja no hi viu ningú de la família.

 

Em quedaria una estona prenent aquest sol de març, però aquest mes és perillós, i, a més, avui ja dinarem prou tard: arròs a la milanesa traduït al meu català.

 

Fortuna iuvat audaces (2)

Fa poc que he estrenat un mòbil d'aquells que permeten no només parlar per telèfon sinó també estar connectat a internet. Com que la meua misèrrima tarifa plana és únicament de tres euros, les connexions no em donen gaires alegries, així que m'he baixat l'aplicació WhattsApp que em proporciona la possibilitat d'enviar missatges sense pagar (gaire). Per poder comunicar-me amb algú, cal que l'altra persona tingui la mateixa aplicació. Una vegada carregada al mòbil, la mateixa aplicació s'encarrega de buscar entre tots els contactes telefònics els qui tenen el programa i automàticament indica el lema que cada persona ha decidit. En la majoria dels casos, que suposo que són aquells que no tenen un interès especial en l'aplicació, al costat del nom diu Hey there! I am using WhatsApp. Els qui deuen fer servir més aquest canal de comunicació han triat un lema propi. El que m'ha agradat més, i m'ha sorprès, és el de la meua neboda petita, la que em diu padrí encara que només ho sóc de la seua germana gran: Fortuna iuvat audaces.


El lema, tret de Virgili, hauria de ser Audentes fortuna iuvat, però el canvi no té cap importància perquè si fa no fa..., i la meua neboda, i fillola adoptiva, encara no fa llatí seriosament; en canvi tria un lema d'un optimisme que trobo totalment d'acord amb la seua personalitat i les seus experiències d'estudiant d'ESO, que connecta amb idoneïtat els clàssics amb la canviant realitat actual, que podria ser perfectament el lema d'un partit polític modern davant les incerteses del futur més immediat i que si cap partit no ha adoptat és perquè no domina el llatí, cosa que no té cap importància, o perquè la seua audàcia es veu coartada per la limitació que suposa la cerca de vots. I si és per falta d'imaginació o per por, molt pitjor.

teatre

Fa tres o quatre dies que tinc o no tinc, què sé jo, un procés víric hivernal que a part de manifestar-se en alteracions corporals em produeix una mena d’apatia mental i volitiva. Procuro combatre els símptomes amb remeis naturals, entre els quals destaca una melmelada de taronja amarga –regal inesperat- sobre fines capes de mató. La cosa no és greu i fins i tot resulta agradable –fora de la feina, és clar- aquests deixar-se anar a la lectura en el sofà on compagino dispers la Salander –ben poc protagonista, i ja me’n queda poc- amb el Virgili bucòlic que per un moment em recorda el mobbing rural que no només és cosa dels barcelonins, o si no que li preguntin al criador de porcs de Gualta (és la de les mil veus?) que parlava avui a la ràdio dels seus veïns que munten barraques per a xeflis i se senten molestos per les aromes dels futurs pernils que es menjaran:

Ah Lícidas, que hàgim viscut solament per a sentir –cosa que mai no hauríem sospitat- com un foraster possessor del nostre trosset de terra, ens diu: “Això és meu; aneu-vos-en, antics conradors!” Ara, retuts, plens de tristesa, perquè la fatalitat ho capgira tot, li enviem aquets cabrits: que mal profit li facin!

En aquest estat de decadència esmentat, em passejo per Facebook abans de fer el meu passeig exterior i m’admiro una vegada més de la facilitat que tenim per fer amics, res de coneguts o saludats: amics! Per un moment, el ratolí sembla que agafa vida pròpia i em porta per camins laberíntics fins que m’adono que ja sóc fan oficial i estadístic de, en aquest ordre aleatori: Pompeu Fabra, Salvat-Papasseit, Joan Fuster, Ovidi Montllor, Salvador Espriu i V. A. Estellés... i els qui vindran. El mateix ratolí inquiet em porta a triar entre les increïbles opcions d’un joc titulat “¿Que personaje de la literatura eres?" Quedo sorprès pel resultat: sóc Hamlet. Com pot ser que a base de preguntes estúpides hagi sortit aquest protagonista que s’acosta tant a la meva personalitat?: “Eres un poco llorón, tu vida gira en torno a preguntas y jamás llegas a ninguna parte, pero en el fondo tienes un hermoso corazon.” És clar que jo no em moc tant entre l’ésser i el no ésser com en el convenciment de la necessitat del dubte i, a més, no crec en la fatalitat de la tragèdia sinó que estic convençut que la vida és una tragicomèdia que tenim tendència a dramatitzar, alguns més que d’altres.