8.2.09

teatre

Fa tres o quatre dies que tinc o no tinc, què sé jo, un procés víric hivernal que a part de manifestar-se en alteracions corporals em produeix una mena d’apatia mental i volitiva. Procuro combatre els símptomes amb remeis naturals, entre els quals destaca una melmelada de taronja amarga –regal inesperat- sobre fines capes de mató. La cosa no és greu i fins i tot resulta agradable –fora de la feina, és clar- aquests deixar-se anar a la lectura en el sofà on compagino dispers la Salander –ben poc protagonista, i ja me’n queda poc- amb el Virgili bucòlic que per un moment em recorda el mobbing rural que no només és cosa dels barcelonins, o si no que li preguntin al criador de porcs de Gualta (és la de les mil veus?) que parlava avui a la ràdio dels seus veïns que munten barraques per a xeflis i se senten molestos per les aromes dels futurs pernils que es menjaran:

Ah Lícidas, que hàgim viscut solament per a sentir –cosa que mai no hauríem sospitat- com un foraster possessor del nostre trosset de terra, ens diu: “Això és meu; aneu-vos-en, antics conradors!” Ara, retuts, plens de tristesa, perquè la fatalitat ho capgira tot, li enviem aquets cabrits: que mal profit li facin!

En aquest estat de decadència esmentat, em passejo per Facebook abans de fer el meu passeig exterior i m’admiro una vegada més de la facilitat que tenim per fer amics, res de coneguts o saludats: amics! Per un moment, el ratolí sembla que agafa vida pròpia i em porta per camins laberíntics fins que m’adono que ja sóc fan oficial i estadístic de, en aquest ordre aleatori: Pompeu Fabra, Salvat-Papasseit, Joan Fuster, Ovidi Montllor, Salvador Espriu i V. A. Estellés... i els qui vindran. El mateix ratolí inquiet em porta a triar entre les increïbles opcions d’un joc titulat “¿Que personaje de la literatura eres?" Quedo sorprès pel resultat: sóc Hamlet. Com pot ser que a base de preguntes estúpides hagi sortit aquest protagonista que s’acosta tant a la meva personalitat?: “Eres un poco llorón, tu vida gira en torno a preguntas y jamás llegas a ninguna parte, pero en el fondo tienes un hermoso corazon.” És clar que jo no em moc tant entre l’ésser i el no ésser com en el convenciment de la necessitat del dubte i, a més, no crec en la fatalitat de la tragèdia sinó que estic convençut que la vida és una tragicomèdia que tenim tendència a dramatitzar, alguns més que d’altres.

3 comentaris:

Montse ha dit...

Jo, a través de facebook he descobert que sóc més sociable que mai!!!

Hamlet! que bé! jo sóc el rei Artús!

Continuem fent teatre per la tragicomèdia de la vida, que això és el que toca ara. D'això... podries fer un post perquè jo m'assabenti dels darrers llibres que t'has comprat, per no tornar a ficar la pota ;)

petonet!

F.Puigcarbó ha dit...

que et milloris..

Delñ Facebook me n'he donat de baixa, ja saps que no n'era massa partidari. A més Séneca no en tenia i jo no vull ser més que ell.

pere ha dit...

Tu ets sociable amb Facebook o sense, Montse. Tothom ho sap.
Trobés que s'entenen el rei Artús i Hamlet? A mi m'hagués agradat ser Artús... és clar que Ginebra...
No, no faré un post dels darres llibres que he comprat, però pots preguntar-m'ho quan vulguis ;-)

Gràcies, Francesc. La veritat és que no tinc clar com estic, sembla que en un desequilibri que no vol acabar d'esclatar.
Ja he llegit que et donaves de baixa. Però vols dir que calia? A la fi, el facebook és el que tu vols que sigui i sociològicament no deixa de ser divertit.
Sèneca potser no, però Aristòtil segur que s'hagués apuntat :-)