paraules?

Al curset intermitent dels dimecres, la professora ens sol fer respondre alguna petita enquesta o ens planteja una situació real o hipotètica o qualsevol exercici que ens distregui de la possible monotonia de la simple dissertació, ens renovi l’interès i li serveixi per encetar un nou aspecte del programa o per confirmar el que ens deia.

En un moment determinat de la sessió d’ahir ens va escriure a la pissarra (blanc sobre verd) els tres components bàsics de la comunicació verbal: les paraules, la veu (entonació, to, ressonància...) i el llenguatge corporal (gestualitat, moviments dels ulls, respiració...). A continuació ens va demanar quina importància crèiem que tenia cada element en el procés de comunicació. Cal dir que la professora sovint ens fa petites trampes, com en aquest cas, en què no va especificar la tipologia del missatge emès; de manera que tots nosaltres vam entendre que es tractava de qualsevol acte comunicatiu.

Cadascú va dir la seva. Hi va haver qui es va inclinar per donar especial importància a les paraules, mentre d’altres s’inclinaven per valorar especialment el llenguatge corporal.

Jo tinc el convenciment que ens escoltem molt poc: sentim el que volem sentir i només esperem una pausa per dir la nostra o, en cas de comunicar-nos amb una persona amb qui tenim una complicitat important, el que fem és confirmar que les paraules de l’altre són gairebé el que nosaltres pensem, de manera que no cal fer gaire cas del que diu i podem anar escoltant la seva veu i admirant els moviments de les seves mans. Bé, potser en una altre moment podrem parlar de tot això. Jo vaig dir els meus números:
20 (paraules), 30 (veu), 50 (cos)

Aquest és el moment en què vosaltres, si no coneixeu cap estudi sobre el tema, hauríeu de dir els vostres percentatges. Ja ho heu fet? Continuo.

En acabar de parlar el darrer alumne, amb tots els percentatges escrits a la pissarra, la professora va escriure els extrets d’un treball que encara ara es té en compte:
7, 38, 55

Impressionant! Increïble! Només un 7 % per a la paraula! Cal que perdem el temps parlant? I si ens dediquéssim únicament a tenir cura dels gestos i de la veu i a modular melodiosos sons amb aparença de paraules? I, entremig, suggeridors i llarguíssims silencis. Potser alguns ja ho fan.

Les xifres anteriors corresponen a un estudi del doctor Albert Mehrabian, de la UCLA, fet l’any 1971. La petita trampa de la nostra professora és que els resultats són especialment aplicables a la comunicació de sentiments i actituds, que sempre tenen un cert grau d’ambigüitat; però, no són actituds i sentiments dos pilars bàsics de la nostra comunicació, de la nostra vida?

Em podria allargar indefinidament en comentaris, preguntes i valoracions, però se m’acut que no tenim cap estudi d’aquests percentatges referits als blocs. Quina importància tenen les nostres paraules escrites? No ho sé, però no sóc gaire optimista; és probable que el percentatge no sigui gaire més alt que en la comunicació verbal. En tot cas, la qüestió seria saber què substitueix la veu i el llenguatge corporal en aquests missatges que anem deixant en les pantalles. Ens imaginem veus i cossos? No m’estranyaria, tots els internautes tenim un punt de ... modernitat, si volem ser imprecisos o condescendents amb nosaltres mateixos.