7.11.08

paraules?

Al curset intermitent dels dimecres, la professora ens sol fer respondre alguna petita enquesta o ens planteja una situació real o hipotètica o qualsevol exercici que ens distregui de la possible monotonia de la simple dissertació, ens renovi l’interès i li serveixi per encetar un nou aspecte del programa o per confirmar el que ens deia.

En un moment determinat de la sessió d’ahir ens va escriure a la pissarra (blanc sobre verd) els tres components bàsics de la comunicació verbal: les paraules, la veu (entonació, to, ressonància...) i el llenguatge corporal (gestualitat, moviments dels ulls, respiració...). A continuació ens va demanar quina importància crèiem que tenia cada element en el procés de comunicació. Cal dir que la professora sovint ens fa petites trampes, com en aquest cas, en què no va especificar la tipologia del missatge emès; de manera que tots nosaltres vam entendre que es tractava de qualsevol acte comunicatiu.

Cadascú va dir la seva. Hi va haver qui es va inclinar per donar especial importància a les paraules, mentre d’altres s’inclinaven per valorar especialment el llenguatge corporal.

Jo tinc el convenciment que ens escoltem molt poc: sentim el que volem sentir i només esperem una pausa per dir la nostra o, en cas de comunicar-nos amb una persona amb qui tenim una complicitat important, el que fem és confirmar que les paraules de l’altre són gairebé el que nosaltres pensem, de manera que no cal fer gaire cas del que diu i podem anar escoltant la seva veu i admirant els moviments de les seves mans. Bé, potser en una altre moment podrem parlar de tot això. Jo vaig dir els meus números:
20 (paraules), 30 (veu), 50 (cos)

Aquest és el moment en què vosaltres, si no coneixeu cap estudi sobre el tema, hauríeu de dir els vostres percentatges. Ja ho heu fet? Continuo.

En acabar de parlar el darrer alumne, amb tots els percentatges escrits a la pissarra, la professora va escriure els extrets d’un treball que encara ara es té en compte:
7, 38, 55

Impressionant! Increïble! Només un 7 % per a la paraula! Cal que perdem el temps parlant? I si ens dediquéssim únicament a tenir cura dels gestos i de la veu i a modular melodiosos sons amb aparença de paraules? I, entremig, suggeridors i llarguíssims silencis. Potser alguns ja ho fan.

Les xifres anteriors corresponen a un estudi del doctor Albert Mehrabian, de la UCLA, fet l’any 1971. La petita trampa de la nostra professora és que els resultats són especialment aplicables a la comunicació de sentiments i actituds, que sempre tenen un cert grau d’ambigüitat; però, no són actituds i sentiments dos pilars bàsics de la nostra comunicació, de la nostra vida?

Em podria allargar indefinidament en comentaris, preguntes i valoracions, però se m’acut que no tenim cap estudi d’aquests percentatges referits als blocs. Quina importància tenen les nostres paraules escrites? No ho sé, però no sóc gaire optimista; és probable que el percentatge no sigui gaire més alt que en la comunicació verbal. En tot cas, la qüestió seria saber què substitueix la veu i el llenguatge corporal en aquests missatges que anem deixant en les pantalles. Ens imaginem veus i cossos? No m’estranyaria, tots els internautes tenim un punt de ... modernitat, si volem ser imprecisos o condescendents amb nosaltres mateixos.

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Una vegada vaig llegir un article de Monzó on ironitzava sobre el tema, deia que quan algú sembla que t'escolta atentament, de fet està pensant en el rotllo que t'amollarà en acabar tu de parlar. Més, quan algú et pregunta com està la família, és, en realitat, per deixar-te anar tota la història de la seva... així és el món.

aiguamarina ha dit...

Crec que el que ens trasmet més és l'intencionalitat del que volem comunicar. La manera en que ens comuniquem, dependrà de les capacitats de quí ho envía i que se sàpiga a quí s'envía... no sé si m'he explicat, jajajaja

Lo millor son dues coses, que posem emocions a quasi tot el que fem, per sort i aquesta energía es trasmet, potser algú si que hi va més enllà i es planteja els espais, els colors, les textures, si hi podem dir, per comunicar no verbalment :)


I la darrera, es que podem parlar amb tot el cos, amb les mirades, amb el tacte, amb les distàncies o la mancança d'elles i fins i tot, fent conyes, diem coses que no diriem en paraules.

( Ja sento anyorança de trovar-vos demà, cosa que no podrà ser. )

Una tendre abraçada!

pere ha dit...

No en tinc cap dubte, Júlia. El món és una mica així. Ei, però no passa res, la qüestió és que ningú ens privi de parlar i escriure i, de tant en tant, escoltar i entendre.

L'important, es trobar algú amb qui comunicar-se, sí, aiguamarina. I saber que les mirades deixen petites les paraules no està malament quan les paraules -tantes vegades- són insuficients.
Ha estat un plaer retrobar avui les teves mirades i les teves paraules i el teu tacte :-)

Montse...Arare ha dit...

Per mi... un 75% seria tot el cos, sencer, amb el seu llenguatge implícit i explícit. La resta, les paraules.

Les paraules "poden" trair. Al cos li costa més...

Una abraçada total (apa)