l'estimul continuat

Llegeixo l'entrevista de La Vanguardia a Banville, a qui fa temps que no llegeixo, i no veig clar a primer pensament si estic d'acord o en desacord amb algunes de les seues afirmacions. L'Europa que presenta, per exemple, m'és, com a mínim, indiferent. Però l'entenc perfectament quan a la pregunta: Vostè continua divertint-se?, respon: Sí, perquè només et compensa una cosa que no depèn del que n'obtindràs perquè ja l'obtens quan escrius: la petita descàrrega de plaer que reps en trobar la paraula justa. Aprendre a gaudir de les paraules és aprendre a escriure.

Tinc la certesa que força escriptors són incapaços de trobar els petits plaers de cada mot, de cada frase, potser ni els busquen, i esperen el miracle de l'orgasme final que, esclar, mai no els arriba. .. Ni als lectors, evidentment.

el preu de les paraules

Poquíssimes pàgines separen al diccionari de paper els mots poeta i polític, però, quina diferència! El primer ens regala les paraules que ens ajuden a viure per fer-les servir segons les nostres necessitats o desitjos, mentre que el segon intenta vendre'ns-les com qui no vol la cosa, i sovint ho aconsegueix, malgrat la nostra voluntat adversa.

Algú podria dir que són els poetes, aquells que tenen la sort de publicar, de ser llegits, els qui ens fan pagar els seus llibres, mentre que els polítics gairebé sempre ens donen les paraules de franc. Quin error! Tots els llibres de tots els poetes tenen un preu insignificant comparat amb el que sovint ens toca pagar per les paraules d'un sol polític. Em sembla innecessari afegir exemples

les paraules adormides

Entre el munt de paraules que té cadascú, n'hi ha algunes d'adormides. Les paraules adormides són aquelles que en algun moment ens van pertànyer perquè eren nostres, perquè, poc o molt, les fèiem servir, perquè sentíem com les pronunciaven els altres o les llegíem en algun lloc, però va arribar un temps en què, sense saber com, les paraules -la paraula- van desaparèixer, les van deixar de dir, de sentir, de llegir; eren nostres però ja no les recordàvem, ja no les teníem. A vegades, alguna d'aquestes paraules, estimulada per una situació, per una persona, per una lectura, es desperta una altra vegada, ningú sap si per molt o poc temps, i sol ser una alegria, perquè fer-la sortir del seu son no només vol dir recuperar-la sinó reviure el que representa i una part del món, propi o compartit.

Divendres passat, una parella va sortir a la terrassa de casa i la noia va assenyalar una flor que començava a groguejar. No ho facis això, que s'assecarà!, va dir-li el noi. Jo, de sobte, vaig recuperar una de les meues paraules adormides: se semarà. El verb semar, entre altres accepcions, té aquesta que recull el diccionari: Neulir, fer perdre el suc vital, la força, la frescor. El DCVB afegeix precisament aquest exemple: No senyalis la carabassa, que la semaràs. Vaig pensar en la infantesa al poble on, quan algú dirigia el dit a una mata on hi havia una carabassa, una carabassó, un meló o una síndria, sempre hi havia algun altre -amb el menjar no s'hi juga- que et deia que semaries la fruita, perquè eren només aquestes fruites, no les ametlles o els raïms o els préssecs..., les que es podien semar només amb el gest innocent o irreflexiu del dit, al menys en part del territori occidental i valencià, segons he sabut després.

A vegades, les paraules que es desperten porten també incorporades altres paraules adormides o fins i tot frases, i moments, que rescaten de l'oblit. Vaig pensar també en els talls dels venedors de síndria que m'explicava la mare de la seua època barcelonina: per deu (?) cèntims, menges beus i et rentes la cara. He oblidat els cèntims, perquè els preus canvien, però no els fets, encara que siguin d'una història més llarga que ja no escoltaré més i que potser algun dia s'adormirà definitivament.

...........................................................................................................................

Poc després d'escriure l'apunt llegeixo que l'amiga Anna ha guanyat l'11è Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. És una molt bona notícia i des d'aquí la felicito. Més tard, la lectura d'en Jaume, que el va guanyar l'any passat,  em recorda que avui, dia de la marededéu de Montserrat, ja fa just 40 anys que va morir Gabriel Ferrater; el temps no ens l'ha fet oblidar.

degoteig

Aquest és un país d'idees -i de paraules. Jo mateix, sense anar més lluny, aquesta setmana calculo que, entre noves i reciclades, he tingut més de 66 idees, xifra que els més idealistes potser consideraran un pèl escassa, però que a mi em sembla acceptable.

Preveig que la setmana que comença avui tindré poques idees i encara menys paraules, però no ho puc assegurar, perquè una de les tendències del territori és que rarament es compleixen les previsions. És clar que preveure també sol ser una raresa entre nosaltres.

bucle

Durant aquests anys d’escriptura al bloc, he anat parlant de temes ben diversos, encara que els llibres i la literatura ha estat possiblement el més freqüent. Tinc una idea vaga, llunyana,  de moltes històries sobre les quals he dit alguna cosa; algunes, però, les he oblidat completament. En alguns casos, a més,  se m'atribueixen paraules que mai no he escrit. Ho he pogut comprovar en consular a través del meu comptador de visites les paraules que han escrit a Google aquests darrers dies alguns internautes i que els han portat fins aquestes pàgines. Per exemple:

Homeotelèuton
Quan devia parlar d’aquesta figura? Ho busco i decobreixo que era una anotació sobre Queneau que només va tenir un comentari, tot i que després va donar pas al magnífic –no parlo per mi- transformacions, que qui sap si reprendrem alguna vegada, tot i que ara ens dirien que plagiem Lluís Lluís.

Claritromicina en nens
Aquest altre nom complicat m’és en aquest moment desconegut. En devia parlar referint-me a alguna de les meves malalties transitòries, però és segur que no em referia, malgrat la meva ingenuïtat, a les dosis adequades als nens. Ho sento.

Endevinalla sobre bigotis
Refrany del planeta Júpiter
Refranys a l’hora de menjar calçots
Tres casos en què estic segur que Víctor –ja li feu de mecenes? Jo encara no he col·laborat, i només queden 30 dies- podria dir força coses. Tinc el convenciment que jo no vaig satisfer les expectatives dels demandants.

La veritable història del llop
Quin llop? Qui pot buscar això? Què sé jo de llops, excepte del de Terra Baixa? Ara m’imagino algú que en un futur buscarà el llop de Guimerà i farà cap aquí. Quin desencís!

BAR BODEGA SIRUELA EN HOSPITALET
Asseguro que no hi he estat mai –no?-, però potser hi hauria d’anar. És la seu de l'editorial a Catalunya? M’hi posaré el cap de setmana.

Espero que durant les vacances heu repassat la química
Deixant de banda que jo no hagués fet servir aquest temps verbal, puc afirmar que el meu coneixement de química –si és que és química- no va més enllà de la composició de l’aigua, de la d’abans. Però m’intriga: què devia buscar?

Els cabells femenins com a figura retòrica al poema distret de gabriel ferrater
Concreto únicament aquesta cerca literària per dir que ja m’agradaria poder respondre preguntes com aquesta.

Quan va tardar colon a arrivar a america
Penso que potser ho sabia quan feia primària, però ara, ni que em matessin.

I les preguntes sense resposta –perdó, perdó- continuen sense aturador. Acabo amb una mica de música.

“subete a colon subete a colon” sisa
Aquesta, del meu pensador galàctic preferit, me la sé: discurs de les festes de la Mercè, tram final. Llàstima que no tingui la música.


Súbete a Colón, súbete a Colón,
desde allí verás la gran Barcelona.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
más cerca del cielo te sentirás.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
en el ascensor, a pie o en avión.

imatges o paraules?

De la calor de l’estiu, sobretot de l’estiu de les vacances, el que més aprecio –i el que planyo ja massa tard, quan no la tinc- és la llibertat i la disponibilitat de la nuesa, total o parcial. La possibilitat de prescindir de la servitud de la roba, el retrobament amb les parts del cos en altres moments de l’any amagades o ignorades i el seu reconeixement, el retorn a un estat primitiu en què els peus, per exemple, poden sentir directament la presència del sòl i l’escalfor del sol i l’aire i l’aigua es converteixen en elements tàctils, la consciència de vida animal en el seu aspecte més sensual... són plaers, diversos i un, que la calor comporta i que es materialitzen col·lectivament, gairebé inconscientment en la indolència de la humanitat que visitem les platges.

En aquesta indolència del migdia o de les tardes, de tant en tant, simplement per passar l’estona, faig alguna foto als meus companys d’arena, de roques o de mar endins. No importa que siguin grans, joves o nens, grassos o prims, agosarats o tímids, tots expliquen alguna història en aquesta exposició pública de cossos sense converses. Després, alguna vegada penso que si bé en aquell moment no els importa que la meva pupil·la fixi la seva imatge a la retina –és inevitable aquest instant de reconeixement i en la majoria dels casos oblidat al cap de poc-, a alguns, no sé si pocs o molts, no els deu fer gràcia que la seva imatge passi per l’obertura del diafragma per quedar fixada en la targeta de memòria que un dia o altre també s’haurà d’esborrar. Finalment, alguns potser protestarien en veure que aquesta memòria particular passa posteriorment a l’exposició pública. ¿Quina diferència hi ha entre descriure per escrit una persona detalladament, afegint, si convé, la pròpia impressió o mostrar-la a través d’una fotografia, més objectiva que la descripció? Tinc unes quantes respostes, però no vull mediatitzar les vostres.

Sigui com sigui, ara que ja a Barcelona m’és més difícil de continuar amb la sensualitat de la nuesa de les vacances i l’estiu perd, doncs, una de les seves gràcies i sobretot a la feina es converteix en calor desagradable, em rebel·lo i em proposo refrescar-me, i si m’acompanyeu, refrescar-vos amb fotografies de l’estiu de l’aigua. Cada dia de setembre una imatge nova centrada en un o pocs personatges. Cada dia una història efímera sense paraules a la capçalera que cadascú interpretarà, si vol, com li sembli. Més avall i en temps present, altres històries quotidianes.

buscar

Tanta facilitat per trobar a Internet, i tanta cosa que no puc trobar. Paraules, paraules, paraules. De vegades em desespera la impossibilitat de trobar una història a partir d’una cara que em resulta coneguda, que sé però no sé. De vegades sento una música –potser només un fragment que vull acabar de completar-, o trobar-ne d’altres del mateix autor, i és en va.

Buscadors de paraules cada vegada més perfeccionats que no són capaços de dir-me a qui pertany la cara –o el paisatge o el detall del paisatge...-, ni de portar-me a completar la música que m’obsessiona i que vaig taral·lejant com un orat.

El meu món no és només de paraules: és de músiques, de cares i de paisatges, de tactes, d'olors, de sabors, de records, d'il·lusions, d'esperances i desesperances...

El diumenge me’n vaig cap al meu sud, també a mirar i tocar oliveres

vaig perdre una paraula al pati de ma mare...

Surto amb la mare a passejar pel pati. La intranquil·litza una mica aquest ventet refrescant del crepuscle, però de seguida es distreu amb els geranis i n’arranca unes flors: “són pensaments”. Se’ls queda mirant i passa el dit per la part més fosca. La mare em continua sorprenent: el seu cervell m’és un misteri, ha perdut el nom de moltes plantes i de gairebé totes les flors i de sobte li ve a la memòria l’especificitat d’aquests geranis.

Quan anem a creuar el pati, cap a la banda on hi ha la roba estesa, la mare veu la bèstia, que sempre li sembla nova, com un descobriment agradable del qual segueix les evolucions; poques, perquè l’animal, castrat, ja es vell, com la gent de la casa. A la mare, li agrada com es mou, com s’asseu sobre la cua, com obre i tanca els ulls, més l’esquerre que el dret, com s’enrosca dalt del test i sembla dormir, i potser dorm. Al mateix temps, l’animal li fa una mica de respecte, no s’hi vol acostar gaire i encara menys tocar-lo. Avui, al pati, mentre estem a punt de passar pel seu costat, la mare em mira i no sé si afirma o pregunta: “Ens burnarà (?)” (nosaltres diem burnar, però hi ha gent que diu bordar, o lladrar, o segurament alguna altra cosa). Com se li ha acudit pensar què ens podia burnar? Me la miro i li dic que no, que els gats no burnen, que els gats... M’adono que he perdut la paraula, que no sé que fan els “nostres” gats, per bé que imagino que els gats barcelonins miolen, cosa que no crec que interessi la mare, perquè ella habitualment no viu a Barcelona; per altra banda, si li dic que el gats miolen, és capaç de preguntar-me que fa un gat barceloní o vés a saber d’on a casa seva i, francament, no sabria què respondre-li. Decideixo, doncs, deixar la frase inacabada i canviar de tema. El gat, no només no ens burna, sinó que quan ens aturem al seu costat es mostra encuriosit i per poc que no fa una perillosa llepada a l’objectiu de la càmera.























Torno a casa pensant si recuperaré la paraula perduda, ni que sigui per compartir-la amb la mare; però no hi ha res a fer, ni tan sols sóc conscient de si és semblant o molt diferent de la que es fa servir aquí. Quantes paraules dec haver perdut ja? Finalment, a casa, sense pensar-hi, em ve la paraula al cap: els “nostres” gats maulen i, ben mirat, ho fan d’una manera molt semblant a tots els altres gats catalans, fins i tot, crec, als gats de tot el món, encara que no sóc expert en el tema i no posaria la mà al foc.


Penso que no sé si arribaré a trobar totes les paraules que amb el temps i la distància he anat perdent. De fet, no arribo a ser conscient de els paraules perdudes fins que les necessito. Intento convèncer-me que tampoc no és una tragèdia; a la fi, amb el temps, he anat trobant moltes paraules dels altres que comparteixo i regalo quan em sembla.

realitats (i paraules)

L’alcalde de Barcelona cobra una burrada, més que el de Madrid, és clar. El president de Catalunya cobra més que el d’Espanya, no podria ser d’altra manera. Guanyin el que guanyin, les seves responsabilitats i la seva dedicació al servei dels ciutadans són enormes. La seva eficàcia en la gestió del diner públic, indiscutibles.

(M’estava llegint el darrer llibre de Torrent, a poc a poc. Ara he fet un parèntesi)

Les mesures per sortir de la crisi seran enormement efectives per crear llocs de treball i riquesa a repartir entre els ciutadans.

(Aquesta tarda m’he adonat que si no passa res, aviat em florirà l’orquídia)

Alguns polítics de la meva ciutat volen impugnar la consulta sobre la Diagonal perquè bé el maquinari bé el programari que es fa servir en les votacions no funciona com caldria. S’espera que es realitzi una nova consulta amb més garanties.

(Ha començat a ploure amb una força inusitada. Els trons són freqüents i poderosos)

La patronal (la de la construcció i la del turisme incloses) no acaba d’estar satisfeta amb les mesures... Com que no sóc expert en res no sé ben bé la finalitat de les mesures dels governs, però entenc que la patronal vol una societat més justa, i a poder ser, sense vagues.

( Encara no tinc clar a quins actes poètics assistiré aquest cap de setmana. Potser també faré una ullada a la Fira del llibre antic de Barcelona, a la casa Batlló)

Zapatero menteix, Hereu menteix; entremig, tot un arc de sant martí de mentides polítiques i de tot tipus, també sentimentals. Els bancs –s’hauria d’escriure en majúscules: BANCS?- presenten els comptes clars.

(Ara, potser encara llegiré algun bloc: paraules místiques, vergonyoses, vergonyants, desvergonyides, dures, iròniques, suaus, intel·ligents, entremaliades, innocents, sensuals, experimentals... Crec en la força de la paraula. La paraula, ara atomitzada en milers de fragments, algun dia s’unirà per formar una sola frase definitiva que reunirà tots els significats i tots els matisos i traspassarà pantalles, papers i l’aire, que aconseguirà unificar els milions d’ideals i desitjos dispersos de la humanitat. Qui sap si els fills dels fills dels fills dels fills que no tinc ni tindré, ho veuran?)

L’alcalde de Barcelona...

Interminable.

(Després de llegir, escriuré una mica: centenars de milers de paraules i de combinatòries al meu servei que algun dia em permetran trobar la frase justa. Crec en el poder de la paraula. La pluja, fidel companyia, ha minvat i els trons s’han allunyat. Com que és de nit, seria inútil buscar l’arc de sant martí)

laberints

I és camí incert cada camí,
n´és cada vida.

Josep Carner


Trio el punt de partida: fa fred però la comtessa té un racó càlid: feia dies que no passava per casa seva perquè bloglines, el meu confident, sembla que ja no m’avisa de totes les novetats de les cases que visito i que de vegades em porten a descobrir altres cases. Descanso una mica i trio un dels múltiples camins possibles entre els enllaços, que em porta fins a la casa d’en Francesc; de casa seva passo a la llar de la Mercè, una lectora corrent; continuo el camí fins que m’aturo a fullejar llibres vells; passo per casa d’un aprenent de bibliotecari? El bibliotecari llegeix, com jo, la Júlia; i és ella qui em porta a la casa de la Isabel, que entenc que és multipropietària virtual; des d’allí agafo un corriol fins a la vella (recordeu que cabo de confessar que sóc betacista) residència d’en Jaume. Com que sobtadament m’agafen ganes d’anar lluny i de canviar d’horari, travesso l’Atlàntic en un segon o encara menys i em presento –no sé si m’esperava- al domicili que imagino provisional d’en Miq (quina hora deu ser allà?). Fa fred, torno al barri, una mica més amunt, on viu la Violette, acollidora i càlida, que es disfressarà ros sobre ros, i continuarà sent qui és. Ei, xurri, que baixo una mica i passo per casa teva, espero que no dormis i em convides a... no, ara no beurem cervesa; potser un cafè –fa anys que no en prenc- a la casa d’en Litus?. I si des d’allí (no m’hi vull estar gaire perquè vés a saber quins plans tenen) visito en Martí; en un dia d’aigua com el d’avui sembla que és una bona idea triar aquest viarany.

Martí, sisplau! Casa teva és un atzucac! Com m’ho faré per tornar a la comtessa i, des del seu nord encara amb records dels sud, retrobar el camí de retorn? I tants camins que preveia transitar. I tantes paraules que a penes tinc temps de llegir. I tantes complicitats, amors i desamors, vies cent voltes trepitjades al costat d’altres ignorades –milers- que mai sabré on em portarien... No faré trampa: avui, si no et sap greu, em quedo amb tu.

Algun dia potser em perdré definitivament. No crec que m’importés gaire.

l'escriptura

Escriure és una manera com qualsevol altra de perdre el temps. Un dia d'aquests farà quatre anys que, des d’aquí, perdo el temps en públic, que és perdre el temps en companyia, i per això no em reca. Escriure és despullar-se, i despullar-se pot ser una trista rutina trista de paraules o, de vegades, un estimulant joc verbal; el millor, però, el més excitant, és que et despullin, que les paraules et despullin, dolçament o arravatadament, a mesura que escrius...

No, no, no són paraules meves, són d’en Quim. M’agraden. M’agrada aquest perdre el temps. M’agrada aquesta companyia. M’agrada aquesta imatge d’anar quedant nu. M’agrada la sensació de les paraules que et van acariciant. Després vindrà el tornar-se a vestir i el tornar-se a despullar, una vegada i una altra, i les que calgui.

En llegir el final del paràgraf, però, no m’he pogut estar de contrapuntar mentalment, i disculpeu-me l’atreviment d’escriure la grolleria del meu pensament. Se m’ha acudit que les paraules mai no m’acaben de despullar, sempre em deixen en calçotets i potser encara amb els mitjons. Una imatge ben galdosa, certament. Qui sap si algun dia les meves paraules s’atreviran a més... és clar que no sé si aleshores aquesta imatge... Déu meu, quina visió!

paraules?

Al curset intermitent dels dimecres, la professora ens sol fer respondre alguna petita enquesta o ens planteja una situació real o hipotètica o qualsevol exercici que ens distregui de la possible monotonia de la simple dissertació, ens renovi l’interès i li serveixi per encetar un nou aspecte del programa o per confirmar el que ens deia.

En un moment determinat de la sessió d’ahir ens va escriure a la pissarra (blanc sobre verd) els tres components bàsics de la comunicació verbal: les paraules, la veu (entonació, to, ressonància...) i el llenguatge corporal (gestualitat, moviments dels ulls, respiració...). A continuació ens va demanar quina importància crèiem que tenia cada element en el procés de comunicació. Cal dir que la professora sovint ens fa petites trampes, com en aquest cas, en què no va especificar la tipologia del missatge emès; de manera que tots nosaltres vam entendre que es tractava de qualsevol acte comunicatiu.

Cadascú va dir la seva. Hi va haver qui es va inclinar per donar especial importància a les paraules, mentre d’altres s’inclinaven per valorar especialment el llenguatge corporal.

Jo tinc el convenciment que ens escoltem molt poc: sentim el que volem sentir i només esperem una pausa per dir la nostra o, en cas de comunicar-nos amb una persona amb qui tenim una complicitat important, el que fem és confirmar que les paraules de l’altre són gairebé el que nosaltres pensem, de manera que no cal fer gaire cas del que diu i podem anar escoltant la seva veu i admirant els moviments de les seves mans. Bé, potser en una altre moment podrem parlar de tot això. Jo vaig dir els meus números:
20 (paraules), 30 (veu), 50 (cos)

Aquest és el moment en què vosaltres, si no coneixeu cap estudi sobre el tema, hauríeu de dir els vostres percentatges. Ja ho heu fet? Continuo.

En acabar de parlar el darrer alumne, amb tots els percentatges escrits a la pissarra, la professora va escriure els extrets d’un treball que encara ara es té en compte:
7, 38, 55

Impressionant! Increïble! Només un 7 % per a la paraula! Cal que perdem el temps parlant? I si ens dediquéssim únicament a tenir cura dels gestos i de la veu i a modular melodiosos sons amb aparença de paraules? I, entremig, suggeridors i llarguíssims silencis. Potser alguns ja ho fan.

Les xifres anteriors corresponen a un estudi del doctor Albert Mehrabian, de la UCLA, fet l’any 1971. La petita trampa de la nostra professora és que els resultats són especialment aplicables a la comunicació de sentiments i actituds, que sempre tenen un cert grau d’ambigüitat; però, no són actituds i sentiments dos pilars bàsics de la nostra comunicació, de la nostra vida?

Em podria allargar indefinidament en comentaris, preguntes i valoracions, però se m’acut que no tenim cap estudi d’aquests percentatges referits als blocs. Quina importància tenen les nostres paraules escrites? No ho sé, però no sóc gaire optimista; és probable que el percentatge no sigui gaire més alt que en la comunicació verbal. En tot cas, la qüestió seria saber què substitueix la veu i el llenguatge corporal en aquests missatges que anem deixant en les pantalles. Ens imaginem veus i cossos? No m’estranyaria, tots els internautes tenim un punt de ... modernitat, si volem ser imprecisos o condescendents amb nosaltres mateixos.

sense títol

Prescindint de si és més o menys interessant o transcendent allò que volem dir, penso que la majoria del que escrivim, aficionats o professionals, amb sou o sense, tenim interès a reproduir amb el màxim d’exactitud els nostres pensaments, és a dir aquelles idees que, a partir de qualsevol estímul interior o exterior, han anat agafant forma i s’han anat interrelacionant fins a formar una xarxa més o menys estratificada que en un moment determinat decidim teclejar. Bé, és possible que algú teclegi directament i surti el que surt, però deixarem de banda aquesta producció perquè sobre aquest mètode en sé poc.

Arriba el moment de la veritat, aquell en què decidim convertir allò que ha estat amagat en una cosa pública o privada, però llegible. I aquí arriba a vegades el drama. Aconseguim expressar el que volem? Ho aconsegueixo jo en aquest moment? No em deixo, per desídia o per qualsevol altra raó, un passos intermedis que farien mes comprensible allò que crec que tinc prou clar en la ment? Per exemple, repassant l’anotació d’ahir m’adono que el que vaig escriure i el que volia dir a partir del text de Bofill no es corresponen: sí, però no; sí, però diferent i més. En aquest moment és quan cal corregir, modificar o, fins i tot, si s’escau que un no es veu capaç d’adequar pensament i plasmació verbal, suprimir totalment. Ah, però això ho fem poques vegades, tant els aficionats com els professionals.

Just aquest matí estava llegint -qüestions de feina- un conte de Mil cretins, el que es titula "L’amor és etern". Els escriptors amb un llenguatge més fluid són els que solen fer més correccions; és el cas de Monzó i també el de Pla, per exemple. Tornem al conte. Doncs he descobert que en la setena reimpressió del conte (abril de 2008) hi ha petits canvis respecte la segona reimpressió (novembre de 2007). Concreto.
Una reimpressió:
quan he sortit de casa, el cel era gris i queia una pluja que...
L’altra reimpressió:
quan he sortit de casa queia una pluja que...
Més endavant.
Una reimpressió:
Em faltaria un bull si encara et trobés a faltar.
L’altra reimpressió:
Seria ben boja si encara et trobés a faltar.

Ja veieu que no he concretat en quina reimpressió es troba cada text per tal de deixar-vos el gaudi de descobrir-ho vosaltres mateixos. Les hauríeu fetes aquestes modificacions minucioses? Calien? Quina opció us resulta més satisfactòria? Potser no importen les respostes sinó que el que importa és constatar com en alguns casos l’escriptor es fa un replantejament constant de la seva tria, fins i tot en els aspectes que el lector pot considerar més insignificants, més prescindibles. L’escriptor rigorós es troba sotmès al dubte constant, a la inseguretat, a la insatisfacció permanent, al desig de... Jo confio en aquest escriptor; en els altres, de vegades també. Sigui com sigui ni els uns ni els altres m’asseguren una obra que sigui del meu gust ni del seu. Que terribles són les incerteses dels escriptors... i dels lectors!

No sé si he dit el que volia dir, si ho volia dir d’aquesta manera –segur que no- ,si el que volia dir té cap importància (?), si tornaré en algun altre moment sobre el mateix tema. El que és segur és que avui no modificaré ni repassaré el que he escrit. Em cansa. I ni tan sols se m’acut un títol que encapçali aquests paràgrafs. Si algun dia ho publico en paper –cal ser rigorosos sobre el paper-, ja me’l pensaré. Ara permeteu-me que el plagiï, o bé, si us funcionen els dits i les ganes, me’l suggeriu vosaltres.

(post escrit amb les paraules de fons –com es pot escriure així?- de Joan Margarit i amb l’entremig -ja em quedava poc- d’una conversa amb la meva editora preferida)


P. S. Aclariment necessari. Segons la UNESCO:

c. Se entiende por primera edición la primera publicación de un manuscrito original o traducido;

d. Se entiende por reedición una edición que se distingue de las ediciones anteriores por algunas modificaciones introducidas en el contenido o en la presentación;

e. Una reimpresión no contiene otras modificaciones de contenido o de presentación sino las correcciones tipográficas realizadas en el texto de la edición anterior. Toda reimpresión hecha por un editor diferente al editor anterior se considera como una reedición;

realitats i fantasies

Sempre m’han interessat les paraules i les imatges, i no tant les persones que les fan o les diuen. Algunes imatges i paraules que m’agraden responen a un estat de gràcia de les persones que després no es corresponen amb la gràcia de la mateixa persona al llarg de tot un dia i ja no parlem d’espais més dilatats de temps. Estic segur que aquesta mateixa sensació la teniu alguns –només alguns- de vosaltres. Ara seria el moment de posar exemples, però que cadascú es busqui els seus. Per compensar, diré que de vegades hi ha persones sense imatges ni paraules a destacar amb les quals un pot passar estones molt agradables i repetir-les indefinidament.

Em sembla que alguna vegada el que escric m’agafa vida pròpia, aliena a la meva intenció, perquè ara no volia parlar d’imatges i paraules en el sentit del paràgraf anterior sinó per reviure una vegada més el vell tema de què és superior: la imatge o la paraula. No cal que hi penseu massa, ja respondre jo per vosaltres: depèn.

Ara bé, davant d’una imatge o d’unes paraules sobre el mateix fet, què ens convenç més, el que veiem o el que ens expliquen? En aquesta disjuntiva m’he trobat en llegir un article de Vilaweb en què les imatges semblen desmentir les paraules o a l’inversa.

Centenars de persones protesten a Barcelona contra l'especulació immobiliària
La manifestació s'ha fet coincidir amb la celebració del Meeting Point

Prop de mig de persones han participat avui al migdia en una manifestació contra l'especulació immobiliària que ha sortit de la plaça Orfila de Barcelona, al barri de Sant Andreu. La protesta l'han convocada diversos moviments socials i grups en defensa del territori coincidint amb la celebració, aquesta setmana, del Barcelona Meeting Point, una de les fires del sector immobiliari més importants d'Europa. Els manifestants consideren que la fira representa l'especulació.

Com quedem: centenars de persones, com diu el titular, o mig de persones, segons el cos de l’article? En les fotos del’article es veuen unes quantes persones, però, no podria ser un muntatge? És clar, el que m’intriga és la manifestació de mig persones (d’acord, el redactat correcte hauria de ser mitja persona). A quin aspecte es refereix l’articulista quan diu mitja persona: al moral o al material?

Direu el que us sembli, però jo trobo molt més interessant i digna d’explicar la manifestació de mitja persona que la de mig miler, sobretot si tenim en compte que de l’especulació immobiliària ja ho sabem tot i ningú amb poder per aturar-la en fa res. I evidentment, mitja persona és molt més noticiable que un grup nombrós; i en el cas de les consignes, fan de molt més bon unificar, no hi ha dessidents. Centenars de manifestacions de mitges persones serien molt més efectives que una sola manifestació en grup, n’estic gairebé segur. Després ja s’unificarà.

Per cert, una bona idea sortir d’una plaça amb un nom que s’adiu tant amb el motiu de la marxa: la plaça Orfila, a la qual Verdaguer va dedicar un poema en què, al final, no falta la al·lusió a l’especulació econòmica, tan arrelada al país.

N'hi ha un argenter
a l'Argenteria:
de tant filar or
li diuen Orfila.
Lo fila tan prim
que tot just s'obira;
n'apar un cabell
del front d'una nina.
Lo filador d'or
diu que en té una filla;
que és un pom de flors
no cal que us ho diga:
fila l'or com ell
i la plata fina,
retalla brillants
i perles enfila.
Qui s'hi casarà
pot plantar botiga;
no es casa ella, no,
que es fa caputxina
lo primer dijous
de Pasqua Florida.

Quan vora l'altar
son cabell deslliga,
n'apar un riu d'or
que surt d'una riba
o un camp de forment
que la falç inclina.
Son pare que es perd
recull les espigues,
i trist i solet
torna a la botiga
la garba de rulls
que al matí n'eixia.

N'hi ha un argenter
a l'Argenteria;
de tant filar or
li diuen Orfila.
Mes ai!, pel veïnat
no falta qui diga
que ven per fils d'or
cabells de sa filla.