Entenc que els participants en qualsevol manifestació aspiren a aconseguir que tothom que no hi participa -i més els qui hi participen- tingui ben clar el motiu de la mobilització i que es tracta de fer arribar un missatge com més clar millor, res de poètiques, res de possibles interpretacions. Només se m’acuden dues possibilitats: Sí o no a tal cosa, sense eufemismes. Contundència i claredat en la proposta que aglutina els manifestants i que no calgui explicar a ningú, de dins o de fora, què es reivindica o què es pretén.
No cal dir que una manifestació encapçalada únicament per una bandera catalana em sembla del tot insuficient, per no dir una proposta imbècil. Ningú nega la bandera, mal que a alguns els pesi. Quant al lema "Nosaltres decidim, som una nació", ja m’està bé, malgrat que sintàcticament proposaria alguns canvis. És un primer pas de cara al que volem, però no és gran cosa: el món n’està ple de nacions sense estat i amb procés de desaparició. Cal que recordi exemples? Imaginem, i no ho dubto, que la manifestació del dissabte sigui un èxit de participació. Molt bé, i després, què? Què farem? Què exigirem als nostres partits? Què farem amb el govern d’Espanya? Que farà ell amb nosaltres?
Fent broma, en Jaume proposava diversos lemes alternatius. A mi em sembla que en bona part, i no ho raonaré, encara té validesa el lema de fa un quants anys al qual no s’al·ludeix malgrat que alguns recorden els nombre de participants en aquella ocasió: "Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia" (no sé si sobra “amnistia”). Seguint la broma (facècia) d’en Jaume –i després d’haver vist avui banderes espanyoles constitucionals en molts balcons de la ciutat que en un primer moment -sóc lent- em pensava que reivindicaven l’espanyolitat de Catalunya, però que després se m’ha acudit que animaven la roja, cosa que ve a ser el mateix- proposaria que el lema del principi de la manifestació –sé que ho dic massa tard- fos "oé, oé, oé" (“expressió que es fa servir, generalment repetida, per encoratjar i per expressar triomf”, del Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions, de l’editorial Eumo de Vic, poc sospitosa d’espanyolitat –veuré aquí). Segur que amb aquest lema algun despistat s’afegiria a la manifestació. Però, volem despistats?Ahir em va passar una cosa ben curiosa, potser premonitòria. Una companya de feina estava fent neteja del despatx de la seva predecessora en el càrrec i just vaig aparèixer en el moment en què va trobar el magnífic dibuix d’en Cesc –no el de la roja- de més avall. No sé de quan és el dibuix (intemporal i per tant universal), però vaig pensar que seria una pena que aquest fos el nostre destí permanent i recorrent i que els nostres quatre vermells fossin els dels tamborets dels bars.
9 comentaris:
Les manifestacions, per multitudinàries que sigui, no serveixen actualment per a RES, la veritat, més enllà d'augmentar el nostre cofoïsme i fornir-nos una dosi de bona consciència, encara que hi aniré, és clar. Sóc humana.
jo també hi seré, però per acompanyar els que acaben de caure de la figuera i els cal la manifestació per sentir que "fan" alguna cosa. M'ho prenc amb resignació romana, si d'això en treiem uns quants més per la causa millor :) Ah! i molt interessant el blog d'en Jaume! i no cal dir de l'acudit :)
No hi aniré, ja ho he dit, de fet no sóc de manifestacions, crec sincerament que no serveixen per a res i menys aquesta de dissabte que es fa fora de temps i lloc i amb el lamentable espectable de la patuleia per la capçalera.
Quan a eslogans vaig posar un enllaç al comentari de fa un parell de dies del blog d'en sanset que n'hi havia uns quants, fins i tot un que apel·lava a Tchigrinsqui.
I en jaume m'ha copiat som una Noció, ja vaig fer un post fa almenys un parell d'anys amb aquest títol. Ara no tinc el copyrigth.
Quan vaig tornar a Blanes divendres passat vaig veure una gran quantitat de banderes espanyoles als balcons i li vaig comentar al meu fill "mira, al final se'ls veu el llautó a tots", ell es va fer un tip de riure "mama, que no és per l'Estatut, que és pel futbol!"...
ahir vaig estar contenta, que guanyés Espanya. I ho estaré si guanya el mundial, evidentment. És el mundial, oi? (és que estic tan poc "posada" en el tema...)
i al final no aniré a la mani, perquè davant les dues opcions: anar a la manifestació o deixar que hi vagin els altres i quedar-me amb el meu nét, no hi ha color (per mi)
Jo també pensava en el lema "Llibretat i Estatut d'Autonomia", sense Amnistia, que ara no toca. O bé allò de "Volem l'Estatut", que era el que imperava allà pels temps del meu primer casament (ha plogut!!!)
i ja callo, que blogger, avui, no està per orgues i encara no sé si em deixarà penjar aquest comentari!
petonets autonòmics
Molt ben trobat l´acudit. Em sembla que haurem de guardar l´orquídea per una altra ocasió,estic cansada de veure´ls discutir per una cosa tan simple i evident. Si no som una nació i som nosaltres que volem decidir, quin sentit té la senyera?
I parlant de banderes...fins allà on no es pot dir n´estic de veure-les penjades als balcons ( la rojigualda).El meu subconscient no
dissocia l´esport de la política i el meu nas només sent pudor de resclosit.
Ahir em van dir..."Per molt que dieu sou molt pocs els que voleu la independència". Em vaig trobar aixecant el dit índex i dient: "som més dels que et penses!" i immediatament s´em va aixecar el dit petit.Em surt la visceralitat, no puc fer-hi més.
l'acudit que vau trobar no podia ser més oportú!
boníssim!
sort que dissabte és aviat perquè, amb el merder que poder arribar a fer els pocasoltes de sempres, si haguéssim d'esperar una mica més segurament ja no quedaria ningú que volgués anar a la manifestació.
Renoi, renoi, renoi...
Em deixareu dir la meva, oi? I tant que sí, ho sé, només era una manera d'entrar en conversa.
Qualsevol manifestació, com a mimin serveix per apaivagar els ànims dels qui es manifesten —del tot cert, i ja dit. Que després serveixin de quelcom més, doncs, tot dependrà de si surten més o menys lluïdes, de si són més o menys creatives, de si es fan en dies més o menys assenyalats, de si poden o no tocar els collons a algú, i després de molts altres "de si", de si són o no multitudinàries. I un servidor, espera que la d'aquest dissabte ho sigui de multitudinària. Tant de bo no m'equivoqui.
Aquesta mateixa tarda, he tingut una discussió telefònica amb un bon amic que abraça amb convenciment i de forma activa la ideologia socialista. D'aquesta discussió, només us en vull fer partícips del que finalment li he acabat fent veure, i ho faré sintetitzant-t'ho molt. "Mentre els politics us capfiqueu en quin ha de ser l'abanderament i com us heu de repartir l'encapçalament, potser hauríeu de fixar-vos bé en que serà la societat civil qui vindrà per darrera empenyent".
Vull creure que si els demostrem el que volem, d'alguna cosa servirà manifestar-nos. Estic convençut que com a mínim servirà de quelcom més que quedar-nos a casa.
Salut!
Ja ho veus, Júlia, com a mínim serveixen perquè som humans malgrat els nostres escepticismes.
Una de les coses que m'agrada del nostre país, Clidice, és que, en contra del que alguns dels de fora ens atribueixen, ens agrada la festa i la resistència i no acabem de perdre la capacitat de somiar.
No dic que no tinguis raó, Francesc, però de vegades cal deixar-se portar pels romanticismes. Potser la llàstima és que som excessivament romàntics i poc pràctics: qui ho diria dels catalans?
Ai, aquesta dèria que tenim els moderns de les frases curtes multiinterpretables!
Ei, no et queixis, el plagi sempre és rodo, va i ve indefinidament amb les mateixes paraules o amb noves.
Arare, em va passar el mateix que a tu ammb les banderes. Després, quan en vaig veure una d'alemanya, vaig caure en el cas.
Quan dius Espanya vols dir el Barça?
Bé, hi ha una tercera opció: anar amb el teu nét. Segur que el dissabte hi haurà molta gent intergeneracional amb cotxets inclosos. Encara t'ho pots pensar.
Petonets quadribarrats (els detalls els deixo a l'aire).
A mi el que m'emprenya una mica, A. és que sigui una manifestació barcelonina, però ho entenc. És veritat, com sempre, les interpretacions posteriors seran d'una multiplicitat enorme. Tant de temps per pensar-ho i encara tantes baralles verbals i interpretació dispersa.
De tota manera, mentre s'aixequi algun dit...
La veritat, kika, és que a mi també m'agrada molt l'acudit, però és d'una tristor...
Tens raó, de vegades penso que no ens mereixen.
Seré breu, pensador.
1. millor al carrer que a casa.
2. si és per tenir consciència d'una situació, ja la tenim els que la tenim, amb els matisos que vulguis.
3. em desagrada la història dels darrers anys de tots els partits polítics que em podrien representar.
4. No tinc ni punyetera idea de com s'hauria d'organitzar finalment la societat civil.
Uf, algun dia n'hauríem de parlar de tot plegat.
Com dius?
Publica un comentari a l'entrada