lectures lleugeres d'estiu. Modes

Sortint del nucli urbà de Torroella per la carretera que va a l'Estartit, a mà dreta han construït una mesquita, relativament petita, blanca, amb una cúpula que sembla de joguina. Aquest estiu, al poble, he vist unes quantes dones completament vestides de negre, amb la cara més o menys tapada. He deduït que eren musulmanes. L'any passat, o els anteriors, a penes es veia alguna dona vestida així; alguns mocadors i poca cosa més. En canvi, és més difícil decidir pel seu aspecte extern si els homes, o els nens i les nenes, són musulmans.

A l'Ampolla, aquest estiu, he pogut detectat unes quantes dones de religió musulmana, encara que amb menys negres, però m'ha estat igualment costós detectar els homes, o els nens i nenes, de la mateixa creença, tot i que imagino que n'hi ha tants o més que de dones.

Puc dir, sense modèstia, que tinc uns coneixements importants del dogma i la litúrgia catòliques, tot i que segurament conec poc les darreres tendències individuals i col·lectives, però ho ignoro pràcticament tot de les altres religions, sobretot en els aspectes externs, i el que llegeixo o veig, sovint contradictori, no em dóna pistes suficients. Per exemple, fa uns dies llegia una novel·la protagonitzada per Jaritos que em va semblar força interessant per la comparació entre les cultures grega i turca, i em vaig fixar en aquest fragment que encara va embolicar més la meua percepció :

-... A més, em vaig posar el mocador per culpa d'una grega.
[...]
-Al meu primer treball tenia una col·lega grega -diu quan acaba de servir i s'asseu-. Filla de gastarbeiters, obrers estrangers contractats caps als any seixanta, nascuda a Alemanya. Un dia, mentre menjàvem, em va explicar una història. La seua àvia, una refugiada política, havia viscut molts anys a Moscou. Un dia va presentar-se a casa seua una veïna russa, alarmada i plorant. Quan li preguntà que li passava, ella respongué: “ Ha passat una cosa molt dolenta. El meu fill, Sergei, s'ha batejat. Saps què significa això? No podrà estudiar, no podrà trobar treball, viurà com un pària a la Unió Soviètica. I saps el més fort? Que no ho ha fet perquè sigui creient, sinó per oposició al règim”. Després d'escoltar aquella història, quan vaig sortir del treball al vespre vaig anar a comprar un mocador i me'l vaig posar. Des d'aleshores no me l'he tret mai. No em pregunteu si el porto per convicció o per oposició, perquè no ho sé. De tota manera, ja no té cap importància.

Petros Markaris: Mort a Istambul.

En fi, tot plegat no té cap importància, però continuo sentint curiositat per saber.

Just el capvespre en què s'alçava sobre la mar la lluna plena d'agost, vaig veure a la vora de la depuradora dues dones que es refrescaven entre les roques. La més gran duia una canya com a excusa, perquè tothom sap que ara i en aquell lloc és un miracle que piqui algun peix. Devia ser una manera de parlar tranquil·lament de les seus coses sense interrupcions molestes. Em van venir ganes d'asseure'm no gaire lluny, de participar en la distància de la seua calma, però vaig saber que hi ha coses que no s'encomanen, que cadascú ha de fer la seua via; a més, mai no he entès els pescadors -ni les pescadores- de canya.