29.8.13

costums de mar i de terra


Veiem sortir de l'aigua un home que porta una bossa de xarxa amb un popet que treu alguns tentacles per entre les malles. L'home li ensenya la presa a la seua dona que jau mig dins mig fora de l'ombra del para-sol. El meu amic m'explica que si el pesquen li caurà el pèl, i em detalla alguns casos de gent del poble agafada in fraganti.

Abans, la gent del poble baixava una estona a remullar-se i, sobretot, a buscar quatre mariscos per a la paella o pel vermut: uns musclos, unes potes, uns dàtils (els més ben preparats), unes cornes... A vegades se les menjaven a la vora de la mar, sota un garrofer. Si en feien més del compte els repartien entre amics i coneguts, alguns anaven a parar als restaurants. Potser va arribar un moment que entre els d'aquí i els de fora es va collir massa marisc o potser va passar alguna altra cosa que va fer disminuir determinades espècies, però sembla que actualment n'hi ha una abundància notable. Però ara no es pot recollir res si no es té llicència de mariscador; unes llicències que diuen que surt excessivament cara si el que es vol és únicament el proveïment personal. En conseqüència, alguns mariscos han desaparegut de les taules dels veïns del poble i dels restaurants; només es mengen els que es poden comprar a les peixateries o a les depuradores. Tot això m'ho explica l'amic que em deixa prenent el bany mentre marxa cap a casa amb les butxaques plenes de cornes. No s'ha atrevit a ensenyar-me-les.

A la nit, ens reunim uns quants a casa d'uns altres amics. Mengem uns mollets fresquíssims, el més gran del quals no arriba a la mida del meu dit menut. Un dels comensals explica que fa temps, en la caseta (alguns dirien xalet o torreta) que té prop de la mar a vegades encenia el foc de llenya per fer alguna menja. El primer a aparèixer era l'agutzil del poble, que ja l'advertia que aviat apareixerien els mossos i els rural, i potser la guàrdia civil. L'home els esperava i es quedaven xerrant una estona fins que tots tornaven a les seues feines. A la tercera o quarta vegada que li va passar el mateix, va decidir que plegava de fer foc de llenya. L'home, que té la caseta a la vora de l'autopista, diu que en tots els casos els avisos de foc al bosc provenien d'automobilistes que havien vist el fum. L'home acaba lloant l'eficàcia de les campanyes de prevenció d'incendis i la memòria dels conductors. És clar que el 112 és fàcil de recordar, i gratuït.

Tinc una primera reacció negativa davant dels canvis que m'impedeixen menjar dàtils de mar o unes costelletes de corder a la brasa dels sarments, però després penso que la regulació de qualsevol activitat publica o privada és un signe de progrés, un signe de la maduresa, la sensibilitat i la responsabilitat d'una societat civilitzada que cada dia té uns governants més preparats i uns ciutadans més exemplars; ep, i unes forces de l'ordre modèliques. Quan penso en el semisalvatgisme en què vivíem...!

6 comentaris:

Assum ha dit...

Quant sarcasme carregat de nostàlgia,Miquel!
Al final perdrem el sentit comú per manca d' ús.
I els joves¿ No sabran ni que era això.

Quins cargols més macos¡ Tècnicament es diuen¿

Pais secret ha dit...


Sempre passa el mateix, per uns quants desaprensius paguen els que recullen sense cap intenció d´arrassar la costa, els que ho han fet tota la vida de manera natural, sabent que l´equilibri i el sentit comú ha de regnar sempre per sobre de tot. Però és tan fina la línia i tan insensata l´espècie humana...

Els mollets tan petits com el dit, potser tampoc no és gaire prudent agafar-los d´aquesta mida, aquests ja no creixeran ni procrearan, i vindrà un dia que com altres espècies desapareixeran. Però no en tindrà la culpa el teu amic , sinó les barques d´arrossegament que s´ho emporten tot per davant i el "cuento" que es porten alguns patrons amb el tamany del forat de les xarxes.Hi ha infanticis encara d´escamarlans, llucets, rogers, gambeta...fa pena. Llavors hi ha restaurants que ho venen com a exquisiteses (si ho poden vendre, que sinó tornen al mar, ben morts).

Te n´explicaria...de l´alçada d' un campanar Miquel, tot menjant-nos uns cargolets.Pocs i amb seny ;-)

Ben tornat, com l´Iruna, t´enyorava.

Jesús M. Tibau ha dit...

el sentit comú hauria de ser matèrìa obligatòria, imprescindible per conduir pel món

Josep ha dit...

Ai Senyor! i pensar que quan jo era petit podíem agafar de tot sense permís de ningú. però clar una cosa és per menjar-ho en un aperitiu o el menjar i la resta és per destruir.
Recordo agafar Garotas, o almenys així li deien a Llafranc. Estaven a centenars. Ara no hi ha res, com tampoc hi ha Nècores ...
quina pena, és ben cert, on és el sentit comú.

Josep ha dit...

Miquel, perdó, he dit nècores, hi en realitat són nacres. És preciosa, deu tindre uns 30 o 40 centímetres de llarg i és igual que un musclo, però del color del nacre. Se que actualment està prohibit agafar-la

miquel ha dit...

Sí, una mica de nostàlgia, Assum, i segurament una mica de perplexitat davant unes actuacions que uniformen sense necessitat, al menys en alguns casos.
Els cargols de la foto en algun lloc es diuen cornets, nosaltres en diem cornes i crec que el seu nom universal és Trunculariopsis trunculus.


És com tu dius A., la línia divisòria entre l'equilibri i el desequilibri és molt subtil, així que generalitzem a l'alça i passem a un altre tema. La veritat és que s'havien fet barbaritats amb algunes espècies, per exemple, l'innocent, abundant i fràgil musclo.
Una altra vegada estic d'acord amb tu: és des de la mateixa gent que hauria de protegir la seua manera de guanyar-se la vida que s'hauria d'anar més en compte, però... ai, la condició humana.
Pel teu territori veig que un dels productes amb més "infractors" és la humil garota, que al meu sud no es menja i que és sobreabundant.
Gràcies, A., també jo desitjava estar-me una estoneta a casa teua :-)

Jesús, tu i jo sabem que el sentit comú, el seny, és un element volàtil, que ara ve i ara se'n va.

Ja ho veus Josep, ens hem d'emmotllar als temps, però és una pena que per culpa dels disbarats d'alguns s'hagi perdut una activitat que en el seu moment no suposava cap mal.
Actualment no es pot agafar absolutament res, Josep. Algunes coses, esclar, ni pagant el permís general.