aproximació a dos neologismes

Baixava cap a casa per la part ombrívola del carrer quan em van començar arribar els sons d'una llengua estranya, de melodia gutural, de ritme sincopat, com de tambor o, encara més, de bombo. Vaig pensar que, més enllà del procés de comunicació, m'agradaria aprendre aquella llengua, també per poder marcar aquells ritmes.

Vaig sobrepassar el lloc on es trobava el primer noi i vaig continuar cap al segon, uns sis o set metres més avall, que tenia la bicicleta recolzada a la paret, intentant recordar alguna síl·laba -o potser eren paraules senceres- de la llengua pedregosa que parlaven. Se'm feia difícil, res a veure amb els idiomes que parlo o vagament coneguts. Sobtadament vaig sentir una conjunt que em va semblar discordant, que sonava aproximadament: imbeci. Potser no m'havia fixat prou, perdut com estava en el meu interès estètic per la parla. Continuaven cridant els dos nois quan jo ja els havia deixat enrere. Aleshores em va arribar la segona paraula que em va semblar de llengua coneguda: gilipoia! Vaig deduir que la coincidència entre llengües tan dispars com la seua i la meua era impossible.

Com que era l'estiu i la calor, excepcionalment, era intensa, em vaig abstenir de reflexionar sobre la introducció i l´ús de neologismes en les parles, i encara menys vaig pensar en l'instant que un filòleg exòtic trobés mots incatalogables en una llengua subsahariana. Això sí, vaig estar temptat de preguntar al noi de la bicicleta com es deien aquelles dues paraules en la seua llengua materna per poder-les fer servir quan estigués irat; però no era el moment.