16.2.17

em reitero


el derecho es una mierda  y puede pasar de todo, incluso lo que tú esperes
D'una entrevista a “El Mundo” a Fernando Suárez, rector de la Universitat Rey Juan Carlos i reconegut mitjancer.

Ja deia l'ase d'Anselm Turmeda (no, no vull dir que Turmeda fos un ase) que la superioritat dels animals sobre els humans es demostra en el fet que el primers no necessiten lleis per regir la seua vida, la seua convivència. Potser arribarà un dia, abans de la destrucció definitiva de la Terra, que els humans viuran sense lleis perquè no les necessitaran. Quines circumstàncies farien possible aquesta situació? La meua imaginació hi dóna -dona- voltes, però se m'escapa el camí, encara més en un món en què els oficis i les professions productives van cedint terreny als qui únicament fan de mitjancers. En l'escassetat creixent de llocs de treball, com es pot prescindir d'advocats, jutges, procuradors, polítics (no importa el color)? Vet aquí que estem encara en la corba ascendent, en què els governs que no arriben a l'aprovació d'un nombre determinat de lleis són titllats d'ineficients pels partits de l'oposició que un dia governaran -ah, no?- i continuarà l'espiral. Vivim encara una època en què innumerables assumptes que es podrien solucionar a través del diàleg acaben en mans de mitjancers sense cap garantia de neutralitat. Que els fiscals no són neutrals és una evidència consubstancial al seu origen, com ho és en el cas dels advocats defensors o acusadors. I els jutges? I els polítics? No és veritat que els polítics que governen tenen tendència a aplicar la seua ideologia -compte, no parlo d'idees, o sí- sobre el conjunt dels governats? Algú podria dir, i si no apliquen la seua ideologia quina haurien d'aplicar? Vet aquí la perversió, que continuen pensant que estan al servei dels seus votants en el millor dels casos i d'ells mateixos en la majoria. I els jutges? La seua perversió és que dicten sentències aparentment neutres interpretant unes lleis que no es cansen de dir que són interpretables, i tenen lletra i esperit, com qualsevol religió (un altre dia podem parlar sobre els mitjancers religiosos, els dels déus i els pagans), i ara es decanten cap a una banda ara cap a una altra, ara es mostren severes ara laxes, ara comprensius ara inflexibles, segons criteris personals i afiliacions ideològiques.

Acabat i rellegit el paràgraf anterior, m'adono que el que he escrit no fa més que justificar la funció d'unes professions que, com tantes altres, haurien de desaparèixer en un món ideal. Em consola el fet que es tracta d'una demostració que continuo sent humà.

3 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

i qui jutja als jutges?, i qui fiscalitza als fiscals? ningún és 100% objectiu, ergo, ningú hauria de jutjar a un altre, perquè en si no és mai just en la seva decisió.

Oliva ha dit...

"LA QUE AFINA",ES TOT UN EJEMPLE DE LO QUE ES LA FISCALIA...

miquel ha dit...

La qüestió, Francesc, s'origina en la necessitat de jutjar, és a dir, de decidir entre el "bé" i el "mal".

OLiva, els interessos, prevalen sobre altres consideracions, la cosa és trobar equilibris.