abstraccions i generalitzacions (o concrecions i singularitzacions)

Torno tímidament aquí després de tant de temps de no escriure res ni de llegir el que als seus blogs han escrit companys i companyes admirats i admirables. Com que és un primer entrenament, seré breu, tot i constatar que ja m'he allargat massa.

Avui he llegit retalls dels arguments del jutge Llarena per tal de justificar els nous empresonaments, més tard he fet un volt per la perifèria del Govern Civil, que em cau a tocar de casa. No diré res, no tinc ganes de valorar evidències, però tot plegat m'ha fet pensar en el concepte de respecte. Vagi per endavant que tinc un gran respecte (o no?) per la justícia... i per l'amor, i pel noble art de la fusteria, i... Ara bé, us asseguro que el darrer fuster que va venir a casa... Si no fos perquè la M. em va convèncer més amb la força que amb bones paraules...

I ja és primavera.

continuitat

No per anunciat resulta menys impactant i trist l'empresonament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Com que els mitjans públics i privats en van plens, dels fets i d'opinions, no crec que calgui una valoració més. Aquesta presó incondicional -l'empresonament també, òbviament- em sembla un disbarat, no només des de la meua subjectivitat, sinó des dels fets imputats i des de la valoració dels riscos que suposadament comporta que segueixin lliures. Dos aclariments personals: el primer, repetit qui sap quantes vegades, és la meua dèria de renyir als qui reiteradament parlen de la justícia com a element tangible; la justícia només existeix en la mesura que existeixen els qui l'apliquen, és a dir, els jutges -i jutgesses- (els fiscals, recordem-ho tenen poc a veure amb la justícia); en segon lloc... ja no me'n recordo.

Dit això, diré també que em reconforta continuar escrivint al blog perquè em permet anar a mirar i a vegades llegir els blogs amics que tinc a la dreta del meu i veure com, malgrat tot, la vida continua més enllà dels fets que ni la política ni els polítics poden enterbolir gaire. Una mica d'això i d'allò i del de més enllà... Per cert, diuen que aquesta setmana arribaran les pluges i baixarà la temperatura. La previsió meteorològica m'alegra i em disgusta alhora.

P. S. : A darrera hora m'arriba un whatsapp en que s'exigeix que el Barça no jugui el partit de dimecres. Passa-ho, diu el text. Ja hi tornem a ser.

nessuno mi può giudicare ...

He mirat en directe - una mica despús-ahir i una estona ahir- el judici al conseller Homs. M'ha semblat més interessant, més addictiu, que les sessions parlamentàries que a vegades també ens passen en directe, en part perquè el mecanisme de preguntes i respostes és més àgil que els llargs discursos parlamentaris i perquè la retòrica, no absent, però sí més escassa. Deixem de banda que els testimonis repeteixen fets que al públic ja fa temps, fins i tot mesos, que li han quedat clars o que no li quedaran mai.

Em fa gràcia el pas previ a les intervencions dels testimonis en què el president del tribunal els fa unes preguntes i uns advertiments: que si són parents de l'acusat, que si saben que si no diuen la veritat se la carregaran... Just lligada amb aquesta darrera pregunta ve la final: Té vostè interès en el desenllaç del procés (es referix al judici, no al Procés). La majoria de testimonis responen que no. Increïble! D'una manera o una altra, tothom té interès en el desenllaç del judici, en qualsevol desenllaç, m'hi jugo el que calgui. Si el tribunal investigués prou, veuria que cometen perjuri, al menys jo ho penso. En fi... Alguns però, admeten que sí que tenen un interès com a ciutadans en la resolució. Bé per ells, tot i que jo imagino que com a polítics, com a juristes, etc. , no només com a ciutadans, també deuen sentir algun interès. Entre els qui ahir van declarar tenir interès (i perdó per tanta redundància interessada) a veure com acabava tot es trobava el doctor Lamarca -encara no aprofitat com a tertulià- , cosa que, com en els altres casos, no van impedir que el president considerés que era un testimoni apte per declarar. El doctor Lamarca és un prodigi de memòria, esmentant lleis, noms de personatges, llibres, fent excursos..., fins al punt que en alguna ocasió el president del tribunal li va pegar moderació verbal. Però, ai!, al professor Lamarca li va fallar la precisió en en les dates, en les hores; de fet no m'estranya: la relativitat del temps és de tots coneguda i demanar concrecions en aquest aspecte és una mostra de primitivisme inacceptable, una rèmora del passat impròpia dels éssers civilitzats del segle XXI.

 

Carnaval, carnaval... fora la quaresma i el judici final!

No recordo si vaig arribar a combregar els nous primers divendres de cada mes durant nou mesos seguits, però tenint en compte que vaig passar set cursos escolars (el darrer no compta gaire, que, com qui diu, estava en règim d'hotel) en un internat regit per capellans diocesans és molt possible que sí. Com se sap, el comportament anterior assegura morir en la gràcia de Déu i, en conseqüència, arribar al Paradís, purgatori a l'entremig si s'escau.

M'han vingut aquestes històries passades al cap en llegir que Urdangarín s'haurà de presentar cada principi de mes des del seu paradís suís -el seu soci des del paradís espanyol- a no sé ben bé qui i, segons com, té possibilitats de no passar pel purgatori de la presó, que ja ha patit prou i es presenta puntualment quan li demanen. La justícia, els jutges, els fiscals, cada cop són més comprensius, això m'agrada, em reconforta, em torna a fer recuperar -una mica- la fe en els humans. He pensat també que Urdangarín -ja sabeu com en són de religiosos els bascos- segur que devia fer els nou primers divendres de mes, de manera que no dubto que passarà del paradís al Paradís.

Mentrestant, a les presons... Fora, fora, no continuo, que són temps d'alegria. Al·leluia, al·leluia!

P. S. : Segona querella de la fiscalia contra Forcadell, aquesta vegada acompanyada de Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per permetre un debat i la votació subsegüent. Joan Josep Nuet no entra en la querella malgrat que va actuar igual que els anteriors perquè: la falta de voluntad de sumar al proyecto político de ruptura unilateral con el sistema constitucional se infiere de su trayectoria política como diputado. Al·leluia, al·leluia que som al Carnaval!

I el fiscal -exfiscal- de Múrcia, mentrestant... Apa, alegria, alegria!

em reitero

el derecho es una mierda  y puede pasar de todo, incluso lo que tú esperes

D'una entrevista a “El Mundo” a Fernando Suárez, rector de la Universitat Rey Juan Carlos i reconegut mitjancer.

Ja deia l'ase d'Anselm Turmeda (no, no vull dir que Turmeda fos un ase) que la superioritat dels animals sobre els humans es demostra en el fet que el primers no necessiten lleis per regir la seua vida, la seua convivència. Potser arribarà un dia, abans de la destrucció definitiva de la Terra, que els humans viuran sense lleis perquè no les necessitaran. Quines circumstàncies farien possible aquesta situació? La meua imaginació hi dóna -dona- voltes, però se m'escapa el camí, encara més en un món en què els oficis i les professions productives van cedint terreny als qui únicament fan de mitjancers. En l'escassetat creixent de llocs de treball, com es pot prescindir d'advocats, jutges, procuradors, polítics (no importa el color)? Vet aquí que estem encara en la corba ascendent, en què els governs que no arriben a l'aprovació d'un nombre determinat de lleis són titllats d'ineficients pels partits de l'oposició que un dia governaran -ah, no?- i continuarà l'espiral. Vivim encara una època en què innumerables assumptes que es podrien solucionar a través del diàleg acaben en mans de mitjancers sense cap garantia de neutralitat. Que els fiscals no són neutrals és una evidència consubstancial al seu origen, com ho és en el cas dels advocats defensors o acusadors. I els jutges? I els polítics? No és veritat que els polítics que governen tenen tendència a aplicar la seua ideologia -compte, no parlo d'idees, o sí- sobre el conjunt dels governats? Algú podria dir, i si no apliquen la seua ideologia quina haurien d'aplicar? Vet aquí la perversió, que continuen pensant que estan al servei dels seus votants en el millor dels casos i d'ells mateixos en la majoria. I els jutges? La seua perversió és que dicten sentències aparentment neutres interpretant unes lleis que no es cansen de dir que són interpretables, i tenen lletra i esperit, com qualsevol religió (un altre dia podem parlar sobre els mitjancers religiosos, els dels déus i els pagans), i ara es decanten cap a una banda ara cap a una altra, ara es mostren severes ara laxes, ara comprensius ara inflexibles, segons criteris personals i afiliacions ideològiques.

Acabat i rellegit el paràgraf anterior, m'adono que el que he escrit no fa més que justificar la funció d'unes professions que, com tantes altres, haurien de desaparèixer en un món ideal. Em consola el fet que es tracta d'una demostració que continuo sent humà.

especialistes

Les decisions de la Justícia, és a dir, dels jutges, sovint em resulten incomprensibles. Suposo que, com en molts altres casos, em falten coneixements especialitzats per poder arribar a entendre les conclusions. Per exemple, que l'Audiència de Barcelona hagi hagi arxivat l'actuació contra els imputats que formaven part de La Federació de Municipis de Catalunya al·legant com a principal argument que l'entitat no té caràcter jurídic públic. I a mi que precisament aquest caràcter privat on van a parar fons públics em sembla un agreujant...

Tampoc no entenc per què es van considerar innocents els imputats en el setge al Parlament, un fet que a mi, a diferència de la majoria de la societat catalana, em va semblar greu i punible. Continuo sense entendre, per què ara els condemnen sense possibilitat que presentin al·legacions.

anotacions ràpides per a un impossible desenvolupament

Estat de dret pur. Agradi o no agradi, el que hi ha a la llei.

Fernando Ónega

M'agrada que Ónega, tant si agrada com si no, parli de la llei -de les lleis- i no de la justícia. Les lleis, agradi o no, són una conseqüència de la misèria humana, com més lleis, més misèria; però és el que hi ha. En canvi, la justícia és una abstracció amb què només els més crèduls poden confiar. Fins i tot la representació habitual de la Justícia és una aberració. Unes balances equilibrades? Qui decideix què hi va a cada balança? Qui és capaç d'equilibrar unes balances? Els ulls embenats, cecs? Neutralitat? Imparcialitat? No, el que cal és comprensió. Al final, però, no ens enganyem, el que compta és l'espasa.

Descartada l'abstracció, parlar de les concrecions: els legisladors, els jutges, necessàriament interpretadors parcials, els manipuladors de legisladors i jutges etc., és una tasca que em veig incapaç de desenvolupar, que sobrepassa les meues capacitats físiques i intel·lectuals. A més, quin sentit tindria?

M'és més fàcil fer d'espectador mentre vaig escoltant música.

 

com si fos ahir, o serà demà.

La sentència de l'Audiencia Nacional sobre els fets del Parlament l'any 2011 em sembla en bona part una burla amb arguments que no contraargumentaré perquè necessito més temps de reflexió; dos anys com a mínim. Esclar que les errades de procediment en tot l'assumpte poden considerar-se.

la selva compartimentada

Tres joves israelians assassinats. Dol i rebuig del crim. Un jove palestí assassinat. Dol i rebuig del crim. Israel en un procés ja secular de supervivència; els palestins, també. Primera reacció: destrucció de la casa d'un dels sospitosos del crim dels israelians; augment dels atacs a territori israelià. Barbàrie. Després, justificacions, allà i aquí. Continuarà. Remeni i triï

Agressió d'un jove natural de Mongòlia per part d'un jove, encara menor, d'origen rus (?) al metro de Barcelona. Barbàrie. Imprescindible concretar la procedència de l'agredit i de l'agressor en tots els noticiaris; també el filonazisme de l'agressor. Condemna unànime. L'Ajuntament de Barcelona com a acusació particular. Quantes agressions entre joves es produeixen setmanalment al metro de Barcelona? Ignoro les dades. Quantes se'n denuncien? No ho sé. Quantes apareixen als mitjans de comunicació. Ho sé.

Ètnies (encara existeixen les races?), ideologies, procedència geogràfica, components culturals, etc. Ningú és igual que ningú i tots som u. Tenim justificacions per a cada cas, que no sigui dit.

diria: que déu hi faci més que nosaltres, si no fos perquè...

Els llibres de la Bíblia, perdó per la redundància, són literàriament una joia i temàticament una font de contradiccions. Agafem, per exemple el Nou Testament, anem a Lluc, a 6:27: No jutgeu i no sereu jutjats. Segur que moltíssima gent té present aquesta frase i potser la fa anar quan li sembla convenient. No sé si tants recorden que immediatament continua: no condemneu, i no sereu condemnats; absoleu, i sereu absolts. Aquesta continuació em sembla molt més raonable, perquè és innat a la condició humana el judici, i fins i tot penso que desitjable, però el que ens hauria d'acabar d'humanitzar és la comprensió d'allò que jutgem i si bé ens pot costar absoldre, almenys hauríem de poder ser benèvols en la condemna, més per convenciment que per esperar que ho siguin els altres amb nosaltres si és dóna el cas.

Certament, l'Antic Testament sembla més taxatiu en l'assumpte dels judicis. Diu, per exemple, Jahvè al Levitic (24: 19): Si un home causa una lesió al seu proïsme, tal com ha fet, així li faran: fractura per fractura, ull per ull (això dels ulls segur que s'ho sap tothom), dent per dent. Segons la lesió que haurà causat a un altre, així li faran. En fi, que el Déu antic no s'està d'hòsties.

En què quedem? De moment sembla que, en en molts llocs, en un entremig que, com totes les mitges aigües no acaben satisfent ningú. Pensava tot això en llegir la notícia que fa referència a una mare a qui s'ha negat la custòdia de la seua filla perquè des de Canàries han vingut a Catalunya i la llengua catalana de l'escola pot ser un “escull” per a la nena en la seua “evolució”. Ara és quan em tocaria opinar, però, no per voler seguir els textos bíblics i la meua interpretació, sinó perquè els centenars d'opinions dels lectors dels dos diaris (aquí i aquí) on he llegit la noticia em superen, ho deixo estar. Quin món, Déu meu!

disperses (4)

Torno a recordar-me i a recordar que la justícia és una abstracció que es concreta en els jutges i totes les altres parts que intervenen en un judici (i les pressions polítiques, de jutjat de guàrdia en aquest país i encara més a l'altre, amb merda sota l'estora que mai no es trobarà malgrat la pudor que fa; i una llarga enumeració de la qual estan exclosos els desheretats de la terra, que ignoren i són ignorats per la justícia si no tenen una plataforma que els aculli). En definitiva, desconfiança total i més quan es permet -oh, la llibertat d'expressió i la ironia!- la impunitat de Jesús Silva, advocat adjunt en el cas de la infanta (i tant és que sigui ella o qualsevol altra) que va dir, referint-se al jutge Castro i a la crida de Cristina per declarar: "Si tantes ganes en té, si així s'ha de realitzar com a persona, doncs potser hi anem". Al meu bufet, ja no hi treballaria. Potser jo filo massa prim o tinc la mateixa opinió sobre els advocats que Ramon Llull, que no recordaré perquè fa segles que tothom la sap.

Definitivament, tinc la batalla perduda, sóc un residu que els gramàtics de la publicitat o els acadèmics moderns, o qui sigui, deixarà escolar a poc a poc en un contenidor de residus de color encara inconcret, però m'hi resistiré.

 

Sabíem que la ubiqüitat de déu era un mite, que quedaven alguns llocs lliures del seu ull triangular, però no ens acaba de fer servei que en aquests indrets tinguin un horari i hi hagi una reixa que impedeixi l'entrada en les hores en què més ho necessites.

quan la música es converteix en soroll

Durant uns quants anys vaig viure en un pis al carrer de la Diputació amb altra gent jove, estudiants i meritoris en professions a penes tastades. Al pis de sota vivia, amb la seua mare, la soprano Lina Richarte, que ja ha aparegut (i apareixerà) per aquí en altres ocasions. En aquella època, retirada ja dels escenaris, una de les seues fonts d'ingressos era el treball de la veu, la veu de professors o d'altres professionals o la veu de cantants que començaven. Al nostre pis, a través del terra o de les finestres obertes, ens arribaven les escales musicals reiterades fins a l'infinit de les tecles del piano i de les goles dels alumnes. Una distracció més entre les moltes que teníem. A vegades ens cansava la monotonia dels sons, però com que érem joves, la nostra reacció era festiva d' imitació amb veus maldestres o més afinades de les classes de la Lina que, bonhomiosa com era, em va dir més d'una vegada que jo tenia condicions. Imagino que la Lina, malgrat la nostra efervescència, ens preferia a veïns més introvertits, més pendents de si mateixos.

Darrerament he tingut com a veïna al piset del nord una cantant i pianista que també ha aparegut alguna vegada al blog. Paret per paret, de tant en tant escoltava la música del seu piano i m'havia d'esforçar per distingir les notes. Alguna vegada, quan ens havíem trobat, ens demanava disculpes pels seus assajos i ens pregava que no dubtéssim a dir-li si els seus sons ens molestaven. No sé si em creia quan li deia que en realitat el seu tecleig era estimulant, sense atrevir-me a continuar que no em faria res si algun dia m'invitava a participar de més prop en les seues sessions. S'ha de dir que al pis del nord hi anàvem molt de tant en tant i que els horaris de piano eren escassos i la varietat musical agradable, opinió que no compartia el veí de sota, i bé que ho manifestava amb el pal de l'escombra o amb irades converses en directe.

Avui m'ha cridat l'atenció la notícia que demanen set anys i mig de presó per a una pianista que durant uns quants anys no va parar de fer pràctiques de piano al seu pis de Puigcerdà en horari laboral durant cinc dies a la setmana. Queda provat, en diversos mesuraments oficials, que el nivell de decibels sobrepassava els permesos i que la música molestava la seua veïna fins a extrems patològics. Com que no sé els detalls, no puc opinar detalladament. Entenc, però, que la música, fins i tot ben interpretada, és pot convertir amb un martiri per a qui no la desitja. El que ja no entenc és com és que no ha prescrit un “delicte” que es va acabar l'any 2007; tampoc no se m'acut quina finalitat té demanar una pena de presó per a la Laia seguida d'alguns anys d'inhabilitació per exercir de pianista. Quin tipus de reinserció social es pretén en el seu cas? Quina satisfacció econòmica, moral, psíquica o física tindrà la veïna denunciant que ja fa sis anys que no escolta el piano? Quedarà compensada? Quin és l'exemple que es donarà a uns societat a la qual qualsevol pena li sembla excessiva davant de la impunitat de banquers i similars? Hi hauria d'haver una llei de compliment obligat que fes que els constructors, que ens martiritzen inevitablement amb els decibels de les seues obres, construïssin al menys una habitació totalment insonoritzada en cada pis?

Aquest mati, des del pis del veí o veïna de l'edifici del costat -el seu menjador comparteix paret amb el meu dormitori- m'ha despertat la veu de Jimmy Fontana de Il Mondo. Sonava a tot volum, que és com ha de ser si no es tenen, o no es volen fer servir, auriculars. En un primer moment, el despertat sobtat m'ha posat de malhumor, després, encara al llit, m'he entretingut amb records del passat: quin mes de l'any 65 el meu amic F. Em va ensenyar el single que li havien regalat? No sé si hauria d'anar a parlar amb el veí, o veïna, que no conec, per demanar-li explicacions i per refer repertoris, imagino que dependrà de la seua constància musical matutina.

abstraccions

Tothom sap que l'amor no existeix, ni la solitud ni la llibertat ni la justícia..., ni tantes altres abstraccions que ens plau de pronunciar cada dia.

Existeixen els enamorats a temps total durant un temps que sovint es converteixen en enamorats a temps parcial i encara, de tant en tant, en simulacres rutinaris, en socis que han firmat un contracte. Existeixen els solitaris compulsius, els solitaris per obligació, els solitaris acompanyats, els solitaris de cada dia, els de cap de setmana i els d'entresetmana. Dels homes i les dones lliures en sé tan poca cosa que que qualsevol afirmació seria una especulació sense fonaments. Existeixen els jutges... Bé, no estic gaire segur que existeixin els jutges, almenys alguns.

democràcia? justícia? Va, parlem d'altres coses.

Sortim plegats i anem tallant carrers mentre parlem de la feina, de les coses petites i de les institucionals. En el lloc que els nostres camins es bifurquen ens aturem i continuem xerrant i xerrant, tenim idees, critiquem les dels altres, matisem, acordem i desacordem, imaginem solucions, ens sembla estrany que els altres no les vegin. Repasem amb insistència totes les gradacions entre benestar i malestar. Ell entra a Veritas i jo a l'Open. No ens trobem a la sortida. Avui tampoc no actuarem, ni demà, ni despús-demà: ens coneixem.

Ja no parlem dels temes dels altres perquè no val la pena; potser només una al·lusió, un assentiment de complicitat.

Bildú?

Bin Laden?

Avui llegirem, si volem continuar desinformats, “El món després de Bin Laden”, i moltes altres coses semblants. No et fot! Que ens parlin de les pseudodemocràcies, que ens parlin de les pseudojustícies, o que no ens parlin de res, que es dediquin a fer un diccionari on les paraules tinguin les definicions actualitzades. Hi ha dies que estàs cansat de paraules i voldries més fets, però després penses que sobren fets dels uns i en falten dels altres. Definitivament, hi ha dies que estàs simplement cansat i t'acontentes de pensar que a la nit participaràs des de casa amb milions de persones en un acte de culte d'una altra vella -però no tant- religió irracional -no ho són totes?- que cada dia té més adeptes.

barreges

Que la justícia està polititzada no ho dubta ningú. Que les lleis són interpretables fins a cert punt i que la seva aplicació admet un grau divers de flexibilitat, ho sap tothom. Que en el cas de J. I. de Juana Chaos en relació amb les amenaces als dos articles publicats al diari “Gara” la justícia (sic) ha tingut una actuació lamentable és una opinió que comparteixo. Que en aquest moment De Juana Chaos té tot al dret a suïcidar-se i els jutges actuen tal com marca la llei, em sembla evident. En tot cas, entre altres solucions si es vol evitar la seva possible mort, és poden agilitar tràmits diversos –recursos inclosos-, es poden canviar les lleis –cosa que en aquesta situació no tindria cap sentit- o el govern li pot concedir un indult –suposo, el dret no és el meu fort-.

Dit tot això, les opinions a favor i en contra de la situació i les circumstàncies del pres, de la justícia, dels etarres, etc. han estat matèria recurrent aquests dies en els mitjans. Jo no afegiré les meves opinions més enllà del que ja he dit, però en canvi sí que vull deixar constància que em sembla molt bé que opinin sobre el tema no només polítics, juristes, periodistes i intel·lectuals diversos sinó que es pugui sentir també la veu d’aquells de qui no s’espera el parer perquè se suposa que la seva intervenció s’ha de limitar a aquells àmbits que els són propis.

Una de les perversions del nostre temps és que alguns ens volen fer creure que per parlar públicament cal ser especialista en un tema. Sovint aquesta afirmació ve del món dels polítics i dels periodistes. Si realment fos així, si només poguessin opinar els coneixedors oficials, els qui s’han passat anys especialitzant-se en un tema, la majoria de polítics i periodistes (afegiu-hi qui us sembli) haurien de mantenir la boca tancada permanentment.

Tot el que dic m’ho suggereixen les declaracions –i les conseqüències- del futbolista del Barça Oleguer Presas sobre el cas De Juana Chaos i la justícia. Les seves declaracions poden ser més o menys afortunades, més o menys compartides, com és el meu cas, però en té tot el dret. Fins i tot si el jugador ha aprofitat la seva fama d’esportista per fer-se sentir, té tot el dret a dir el que vulgui. És qüestió de cada lector del seu article donar-li o no la raó. I aquí s’hauria d'acabar la història. Ningú no pot pensar que l’únic que ha de presidir la vida d’un futbolista ha de ser fer rodar la bola, fer anar els peus; només faltaria.

Bé, doncs a Oleguer Presas, l’empresa esportiva Kelme li ha rescindit el contracte a causa de les seves paraules. Sense saber els detalls del document que els unia, m’atreviria a dir que l’empresa en té tot el dret, i si l’Oleguer no hi està d’acord ja emprendrà les accions que consideri pertinents. Ara bé, el que em sembla lamentable, si la premsa no menteix, és que en la nota de Kelme es digui: “la vinculación de Kelme con el jugador se basaba en criterios única y exclusivamente deportivos, por lo que se tomó la decisión de rescindir la relación contractual de forma unilateral”. Home, que se sàpiga el rendiment del futbolista és més o menys el de sempre, així que si no s’expliquen millor hem d’entendre que realment la raó del trencament del contracte es basa únicament en criteris únicament i exclusivament extraesportius, la qual cosa tampoc deu ser punible perquè, a la fi, vivim en una democràcia, no?

Insisteixo, tot plegat no passa res. Jo continuaré mirant els partits en què jugui l’Oleguer Presas i comprant els productes de Kelme. Per cert, què ven Kelme? No, no cal que m'ho digueu.


(aquí teniu més opinions sobre l’assumpte)

P.S. I posats a opinar, avui li dedico un aplaudiment a Buenafuente, d'altres el xiularan.



Acabo de saber que Kelme va rebre no sé en quin moment 9 milions d'euros de la Generalitat valenciana per poder comprar sabatilles xineses o alguna cosa semblant. Quina barbaritat! Si tingués a mà alguna cançó de la "Voz de su amo" la posaria de fons.

I no cal dir que jo no sóc Oleguer Presas, com proposa no sé qui des de no sé on que escrigui de títol en el meu post. Ni tampoc no m'afegire a una llista de boicot: em toquen el que em queda de collons les collonades, a més, no puc deixar de comprar el que no he comprat mai.