Potser hi haurà un dia que parlar del
procés (sic) o de la independència (de Catalunya) en les esporàdiques trobades a
l'ascensor -qui diu ascensor diu carrer- amb veïns que només són veïns serà tan habitual com
parlar del temps o de futbol.
Compte, que ningú s'enganyi, els temes
no són fàcils, cal conèixer l'interlocutor, saber, per exemple, si
és fredolic o calorós, amant del sol o de la pluja, en un
cas i, com a mínim, sí és del Barça o de l'Espanyol o sap què és
el futbol, en l'altre. Quant a les variables del procés o la
independència, encara no m'atreveixo a concretar ítems.
5 comentaris:
Aixó del procés em remet a la cançó enfadosa, es pesada, reiterativa i no s'acaba mai....
yo se, yo se, yo se la manera de dar, de dar, la lata a cualquiera
yo se, yo se, yo se la manera de dar, de dar, la lata a cualquiera
yo se, yo se, yo se la manera de dar, de dar, la lata a cualquiera
.................
Per això jo pujo per l’escala
Realment poques variants, Francesc. Encara que té el seu mèrit que facin jocs de mans perquè la tornada sembli diferent.
Mai de la vida, pons! Un viatge en ascensor què pot durar, 30 segons? Esbufegar i donar conversa més d'un minut mentre puges l'escala és excessiu.
Estic envoltada de gent que, aparentment, no pensa. No sento parlar del procés ni de la independència, fora de les tertúlies radiofòniques. La gent que m'envolta al carrer, a les botigues, al gym... no en parlen. Almenys, no amb mi. Estem ben perduts...
No, no Montse, és que de tot això encara fa quatre dies, encara no està prou interioritzat.
Publica un comentari a l'entrada