em reitero

el derecho es una mierda  y puede pasar de todo, incluso lo que tú esperes

D'una entrevista a “El Mundo” a Fernando Suárez, rector de la Universitat Rey Juan Carlos i reconegut mitjancer.

Ja deia l'ase d'Anselm Turmeda (no, no vull dir que Turmeda fos un ase) que la superioritat dels animals sobre els humans es demostra en el fet que el primers no necessiten lleis per regir la seua vida, la seua convivència. Potser arribarà un dia, abans de la destrucció definitiva de la Terra, que els humans viuran sense lleis perquè no les necessitaran. Quines circumstàncies farien possible aquesta situació? La meua imaginació hi dóna -dona- voltes, però se m'escapa el camí, encara més en un món en què els oficis i les professions productives van cedint terreny als qui únicament fan de mitjancers. En l'escassetat creixent de llocs de treball, com es pot prescindir d'advocats, jutges, procuradors, polítics (no importa el color)? Vet aquí que estem encara en la corba ascendent, en què els governs que no arriben a l'aprovació d'un nombre determinat de lleis són titllats d'ineficients pels partits de l'oposició que un dia governaran -ah, no?- i continuarà l'espiral. Vivim encara una època en què innumerables assumptes que es podrien solucionar a través del diàleg acaben en mans de mitjancers sense cap garantia de neutralitat. Que els fiscals no són neutrals és una evidència consubstancial al seu origen, com ho és en el cas dels advocats defensors o acusadors. I els jutges? I els polítics? No és veritat que els polítics que governen tenen tendència a aplicar la seua ideologia -compte, no parlo d'idees, o sí- sobre el conjunt dels governats? Algú podria dir, i si no apliquen la seua ideologia quina haurien d'aplicar? Vet aquí la perversió, que continuen pensant que estan al servei dels seus votants en el millor dels casos i d'ells mateixos en la majoria. I els jutges? La seua perversió és que dicten sentències aparentment neutres interpretant unes lleis que no es cansen de dir que són interpretables, i tenen lletra i esperit, com qualsevol religió (un altre dia podem parlar sobre els mitjancers religiosos, els dels déus i els pagans), i ara es decanten cap a una banda ara cap a una altra, ara es mostren severes ara laxes, ara comprensius ara inflexibles, segons criteris personals i afiliacions ideològiques.

Acabat i rellegit el paràgraf anterior, m'adono que el que he escrit no fa més que justificar la funció d'unes professions que, com tantes altres, haurien de desaparèixer en un món ideal. Em consola el fet que es tracta d'una demostració que continuo sent humà.

dos llibres i un escriptor

Els darrers dies, no de cop sinó amb un fluir inesperat, m'han vingut ganes de llegir o rellegir o potser només fullejar, no ho sé, es veuria quan els tingués a mà, un escriptor i dos llibres. Ara no recordo el moment de la “revelació” ni l'estímul concret o difús que em va fer donar voltes a la tria. La vida, també la literària, a vegades és així: de sobte et decantes per un camí o un altre el vas seguint, no perquè pensis que és millor, que també, sinó simplement perquè la mateixa vida t'hi porta. Després continues o tornes enrere.

Com que no recordo qui va ser primer en la inspiració, la concreto per ordre alfabètic d'autors:

Em van venir ganes de rellegir Ambrose Bierce. Sabia que tenia alguna obra seua -només una- en algun lloc, però vaig ser incapaç de trobar-la a Barcelona. Vaig pensar que potser la tenia al sud o qui sap si és un préstec d'aquells sense retorn. Em sembla que en català es pot trobar ben poca cosa de Bierce i que aquí ha interessat menys que Poe o que Lovecraft, dos autors que d'alguna manera associo a Bierce. De Bierce, no se sap com i on va morir; es diu que a Mèxic, a l'època de Pancho Villa, lluitant contra ell. Carlos Fuentes va escriure un llibre sobre el personatge que després es convertiria en una pel·lícula amb Gregory Peck com actor principal: Gringo viejo.



De Georges Perec voldria rellegir la traducció catalana de La vie, mode d'emploi, publicada per l'editorial Proa amb el títol de La vida, manual d'ús. Vaig llegir la versió castellana no fa gaire i ara voldria passar, lentament, sense cap pressa, per la novel·la en català, simplement per no repetir del tot la lectura i per veure altres solucions a l'original francès o a la versió castellana. De tant en tant passo per la llibreria Proa i pregunto si ja l'han reeditada amb l'esperança que algú del local digui a qui correspongui que al menys hi ha un lector interessat en una traducció apareguda l'any 1998 i que ara ja és història.

D'Anselm Turmeda voldria llegir la Tuhfa (ho escric bé?, el títol és més llarg), especialment la primera part, la seva autobiografia. És un desig recurrent des de fa molt temps que va i ve sense materialitzar-se. No he descartat presentar-me a Tunísia per seguir les passes de Turmeda i la seva empremta. Darrerament han fet una traducció del llibre al francès, publicada a Perpinyà, que porta un títol aparentment extravagant, però que es refereix a un dels aspectes que més m'atreu del llibre: Pourquoi j'ai embrassé l'islam. El llibre, en català, comença així:

Déu m’ha convertit al camí recte i m’ha fet entrar en la religió correcta de Déu, la qual revoca totes les religions anteriors, per la qual Déu envià el seu estimat profeta Mahoma, a qui ajude la nostra pregària i la nostra sincera salutació. He vist i comprovat les seues argumentacions brillants, les quals no s’oculten a qui té un mínim de discerniment, llevat de qui no pot distingir un estruç d’un gra de mostassa.

I més endavant, al primer capítol, diu:

Sapigueu –Déu us siga misericordiós– que el meu origen és a Mallorca, Déu la retorne a l’Islam. És una gran ciutat costanera, situada entre dues muntanyes, i la travessa un rierol. És ciutat de comerç, hi ha dos ports on s’embarquen grans vaixells en establiments comercials de gran vàlua.
La ciutat pren el nom de l’illa de Mallorca, i la major part de la collita són olives i dàtils. D’olives, se’n fa més de vint mil barrils d’oli, que són enviats a Egipte i Alexandria. En la dita illa de Mallorca hi ha més de 120 ciutats emmurallades, habitades per molta gent. També hi ha fonts amb abundants dolls d’aigua que travessen pertot arreu fins a desembocar en la mar.
Mon pare era un ciutadà de Mallorca, no tenia altre fill que jo; i quan jo vaig complir els sis anys, em va enviar a un mestre sacerdot. Vaig llegir l’Evangeli gràcies a aquest sacerdot fins que en vaig aprendre de memòria més de la meitat, durant dos anys, i després vaig començar a aprendre la llengua pròpia de l’Evangeli i la ciència de la lògica, durant sis anys. Seguidament, vaig marxar de Mallorca a la ciutat de Lleida, en terra catalana, ciutat de la ciència per als cristians en aquell país, la qual té un gran riu que la travessa, on he vist or barrejat amb arena i, tanmateix, la gent considera que les despeses per a obtenir-lo no satisfan el seu benefici, i per això és deixat de banda.
En aquesta ciutat hi ha molts fruits, hi he vist els agricultors que divideixen el préssec en quatre parts i l’exposen al sol, i també la carabassa i la safanòria, i quan volen menjar-ne, de nit a l’hivern, els maceren amb aigua, els posen al foc i els conserven frescs per a cuinar-los...

són els escriptors o bé els lectors, els ases?

Un dels aspectes més fascinants de la casa Amatller –la xocolata negra no m’agrada- és la quantitat, sobretot a la façana, d’animals que exerceixen rols humans. Per què el senyor Amatller va decidir incorporar tota aquesta imatgeria quan va remodelar la casa? Va ser Puig i Cadafalch qui li va suggerir i el va convèncer? Per què van triar uns símbols, alguns força comprensibles des de la perspectiva del propietari, i d’altres no tant? Tinc moltes més preguntes que ara, morts ja fa temps els protagonistes, es quedaran en la mera especulació més o menys raonable. Una pregunta, per exemple, en una latre camp, és per què mai no es va casar la Teresa Amatller (1867-1960), filla de l’industrial. En fi...

La parella d’animalons que més em crida l’atenció és la que des de fa uns dies tinc a la capçalera del bloc i que, segons es concreta en el rètol corresponent de l’exposició fotogràfica que des de fa unes setmanes es pot veure als baixos de la casa, correspon als ases escriptors, encara que jo més aviat veig dos ases lectors. Sigui com sigui, és un conjunt que aparentment s’allunya de la resta de la imatgeria i que, encara que siguin personatges extrets de la literatura i per tant vàlids per si mateixos, em pregunto –una altra pregunta!- quina intenció concreta tenia la seva inclusió en el conjunt: què o qui satiritzaven?

No se m’interpreti malament: que consti que els ases no sempre ho són, i en tenim força exemples, entre altres el que disputava amb fra Anselm Turmeda ara ja fa gairebé sis segles i que presentava uns arguments que crec que encara no han estat rebatuts de manera convincent, tot i l'aparent victòria final en el debat de Turmeda.

plantejament I (qüestionari)

Tots hem vist, I potser algú se n’ha comprat i tot , llibres que es titulaven alguna cosa així com Informàtica per a imbecils, Física per a tanoques, Economia per a ximples. En acabar de llegir-los se seguia tan ignorant com sempre, però la seva lectura suposava el domini d’un vocabulari bàsic que et permetia pretendre davant d’altres ignorants que tenies un cert domini del tema. Quin interès tenia aquesta pretensió? Sóc incapaç de respondre.

No he llegit cap llibre sobre la crisi, tot i que algun n’ha sortit, és a dir que no arribo tan sols a la categoria de meritori de tanoca en el tema. Manifestat això, crec que tinc tantes possibilitats d’encertar amb precisió els orígens de la crisi com qualsevol altre. La meva tesi, no per senzilla menys provable, es conté condensada en les tres estrofes de més avall, sobretot en la tercera, especialment en els dos darrers versos:


Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan dir-li "hoc".
Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleix anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
Papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan
per advocat te sent "jo ha'n".
Totes coses per ell se fan,
en esta vida.

Anselm Turmeda (segle XIV)

D’acord, tothom ho sap, no s’ha desvetllat cap misteri, però, no és això? Quan falten diners comença la crisi. Diners a qui sigui, a individus o a corporacions, a particulars o a institucions, a banquers o a industrials. Perquè es mogui el món cal que tothom tingui diners, molt o pocs, més ben dit, alguns molts i altres pocs.

Ara la pregunta és, però de veritat falten diners? Diu una llei de l’economia que els diners no es destrueixen sinó que es transformen. En què s’han transformat els diners? Per què alguns tenien diners i ara no en tenen? Que fan els que no en tenen per aconseguir-ne?

Qui respongui satisfactòriament les quatre preguntes del paràgraf anterior obtindrà un notable (baix); tres respostes, un bé; dues respostes, un suficient; una resposta, un insuficient. Cap resposta? Bé cal posar-hi una mica d’interès i concentració. Ah, i compte amb la pregunta trampa.

Continuarà, perquè aquí volem que algú aconsegueixi l’excel·lent.

de burros i altres animals

El senyor Maragall, el que ara dirigeix els destins de l’educació del país, deia l’altre dia que en els centres d’ensenyament com menys normes millor, que quan hi ha un problema cal que es reuneixin les dues parts, que vingui el mediador i arribin a un acord. Així li va al país: improvisació espectacular i campi qui pugui : autoritzacions i desautoritzacions segons el criteri del dia en els centres d’ensentament mentre que en altres àmbits, sobretot els econòmics, el detallisme és aclaparador.

No us penseu que ara afegiré la meva opinió a l’assumpte del vel –o era el bel?- islàmic. En una societat democràtica com la nostra són els nostres representants els que han d’actuar i a nosaltres ens queda la prerrogativa (?) d’enviar-los a casa si considerem que són uns incompetents (això sí, amb un bon coixinet econòmic de per vida, nja que s’han desvetllat per aconseguir que tot funcionés a la perfecció).

No afegiré la meva opinió perquè considero que després de segles de suposada evolució, l’espècie humana encara és incapaç d’entendres ella mateixa, que la seva evolució és la seva penitència –permeteu-me el terme religiós, perquè jo, com vosaltres, no puc abstenir-me de fer servir el que és el signe més important de la nostra evolució, i que cadascú entengui religió o transcendència des la seva pròpia òptica i vivència-.

Com que no especificaré el que penso sobre el vel islàmic –anècdota elevada a categoria o categori rebaixada a anècdota- us compensaré –orgull humà- amb un fragment d’una obra escrita el 1417 per un cristià convertit a l’islamisme. Diu el rei dels animals:

“E ab la fi que sapits clarament que nosaltres, animals, som de pus gran noblesa e dignitat, que vosaltres no sóts, e que, per rahó e ab bon dret nosaltres devem ésser vostres Senyors e vosaltres nostres sotsmesos e servicials, leixant donchs entre molts nobles e enginyosos animals los quals amb dos o tres mots vos farien callar com un mut, volem e de present deleguem que l’ase ronyós de la coha tallada vos haja a respondre, quant que el sia lo pus malastruch e miserable animal que sia en la nostra cort. E pertant adrçat-vos a ell, proposant-li totes vostres rahons e provant ço que havets dit contra nosaltres ésser veritat.” Per què girant-me, jo viu de costa prop de mi un mesquí e malhaurat ase, tot escorxat, vormós, ronyós e sens coha, loqual (com jo crec) no hagués valgut deu diners a la fira de Tarragona, e tingui’m per escarnit, coneixent clarament que ells fahien bef de mi. Tota vegada, pus per temença que no per vergonya, me calgué contentar-me’n e pacientment comportar. E, en açò estant, girant-se devers mi, l’ase ronyós me dix:

Llibre de Disputació de l’Ase contra frare Encelm Turmeda. (darrera edició a Moll, em sembla. A Internet només trobo una edició en francès)

No cal dir que el més ronyós dels animals, el de pensament més lent, guanyà en la seva disputació el savi Turmeda, com encara ho faria al segle XXI, responent, per exemple, a les bestieses referents a la roba que Turmeda al·legava per demostrar la primacia dels humans sobre els animals. I és que els assumptes de la vestimenta no poden provocar més que rialles condescendents entre els qui saben que aquesta no és la qüestió sinó una manifestació més de la misèria humana.

Avui es queixava Narcís Garolera de la manca d’interès per l’obra de Jacint Verdaguer a la Fira de Frankfurt. Comparteixo part dels seus arguments, però, encara que no arribi tan lluny la meva veu, deixeu-me queixar aquí per l’oblit de clàssics com Turmeda que, n’estic segur, amb una mica de publicitat es convertirien en bestsellers mundials i demostrarien que quan els altres anaven o no existien, els catalans ja havien arribat.


P. S. Espero que arsvirtualis no només ens indiqui els actes a Colònia sinó que ens en faci cinc cèntims de com han anat. Quedem així?