21.2.17

eternitat


Potser hi haurà un dia que parlar del procés (sic) o de la independència (de Catalunya) en les esporàdiques trobades a l'ascensor -qui diu ascensor diu carrer- amb veïns que només són veïns serà tan habitual com parlar del temps o de futbol.

Compte, que ningú s'enganyi, els temes no són fàcils, cal conèixer l'interlocutor, saber, per exemple, si és fredolic o calorós, amant del sol o de la pluja, en un cas i, com a mínim, sí és del Barça o de l'Espanyol o sap què és el futbol, en l'altre. Quant a les variables del procés o la independència, encara no m'atreveixo a concretar ítems.

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aixó del procés em remet a la cançó enfadosa, es pesada, reiterativa i no s'acaba mai....

yo se, yo se, yo se la manera de dar, de dar, la lata a cualquiera
yo se, yo se, yo se la manera de dar, de dar, la lata a cualquiera
yo se, yo se, yo se la manera de dar, de dar, la lata a cualquiera
.................

Anònim ha dit...

Per això jo pujo per l’escala

miquel ha dit...

Realment poques variants, Francesc. Encara que té el seu mèrit que facin jocs de mans perquè la tornada sembli diferent.

Mai de la vida, pons! Un viatge en ascensor què pot durar, 30 segons? Esbufegar i donar conversa més d'un minut mentre puges l'escala és excessiu.

Montse ha dit...

Estic envoltada de gent que, aparentment, no pensa. No sento parlar del procés ni de la independència, fora de les tertúlies radiofòniques. La gent que m'envolta al carrer, a les botigues, al gym... no en parlen. Almenys, no amb mi. Estem ben perduts...

miquel ha dit...

No, no Montse, és que de tot això encara fa quatre dies, encara no està prou interioritzat.