no preguntis que pot fer Catalunya per tu...

Sempre ha estat difícil preguntar a Catalunya què es pot fer per ella, potser, entre altres coses, perquè trobar Catalunya no és gens fàcil o bé perquè apareixen tantes Catalunyes que no sé sap si n'hi ha alguna que sigui Catalunya, és a dir, la Catalunya de la qual s'espera alguna resposta si és que se li vol preguntar alguna cosa. També és veritat que hi ha qui no pregunta res a ningú perquè té les respostes... Deixem-ho estar.

M'agrada, en aquesta data que propicia algunes reflexions i més mobilitzacions, deixar algun text i alguna música al·lusives, encara que siguin reincidents. Quant al text d'avui, d'un estil que ja no es porta, em pregunto quants el firmaríem (signaríem, diuen uns quants?). Potser l'hauríem de dividir en oracions simples: aquesta sí, aquesta no... Les músiques ja les coneixem. La primera és del mes d'agost, la segona, de la tarda d'ahir. Músiques velles les dos, com la majoria d'assistents, exceptuant els turistes i les seues càmeres, i la meua.

Però mira, fill meu: Tant tu com jo tenim encara per damunt de tot una raó suprema per defensar-la: que ella és el verb de la nostra ànima, l'espill de les nostres virtuts, el vehicle de les nostres llibertats, l'arca sagrada de les dolces harmonies dels maternals amors. Maleïts siguin el que la bescanti, el que la profani i el que l'escarneixi: que la nostra ira hi faci tant com la nostra bondat per dignificar-la i purificar-la. Mal fill de mare és el català que no la posa per damunt del seu benestar i de la seva vida.
Mira, fill meu. Per totes les terres de la més gran Catalunya s'estén la nostra llengua, en rica varietat de formes dialectals. Però la llengua és una, com la pàtria és una.


Pere Coromines a “El Poble Català” (fragment), 1/11/1916

el joc d'un juliol ennuvolat

No és que el temps se m'escapi, sinó que corre a un altre ritme. Matins -amb sol que ja ha fet bona part del seu viatge- de platja amb cel ennuvolat i aigua freda que no m'atreveixo a pertorbar. Abans, una estona de diari i una mica de lectura d'altres ficcions. Dinar, a casa o fora, i, si s'escau, exercici de bicicleta a través dels ciclistes del Tour que ja s'acaba. Tardes aquí o allà que semblen curtes malgrat que el dia encara és llarg. Nits -no hi ha vespres perquè són tardes que s'allargassen- que passen volant amb el sopar una mica a deshora, una mica més de lectura, una mica de contemplació, potser una pel·lícula, quatre ratlles mal escrites, les fotografies del dia -si ha estat dia de fotos-, una conversa o mitja... o dos o tres, plans per l'endemà o deixem-m'ho a l'atzar...

Connexió matutina i limitada a Internet que a penes em permet repassar títols dels posts dels blocaires, amics o coneguts, i llegir el correu -avui m'ha arribat l'horari dels primers dies de setembre. Ganes de deixar alguna cosa al bloc i gairebé certesa que no val la pena perquè serà una improvisació ràpida i innecessària, insatisfactòria. I malgrat tot, la seguretat que demà -escric això a la nit mentre bufa una tramuntaneta que només fa soroll i no neteja el cel de núvols- pujaré el que escric i continuaré amb el joc, que preveig onanista, que ara plantejaré. Quan acabi d'escriure aquests paràgrafs, llegiré una estoneta un llibre sobre ocells i dinosaures d'una escriptora danesa.

Anem al joc, estiuenc, lleugeret, sense pretensions. Avui he visitat un edifici on vaig passar... No, no continuo així. A veure, he pensat que potser us faria gràcia -mai se sap- endevinar a quin lloc em refereixo a partir de les fotos que us aniré deixant i de les pistes que se m'aniran acudint.

La primera foto, que espero que sigui insuficient per resoldre l'enigma, em sembla prou clara, tot i que l'aigua és més aviat bruta. Quant a la pista, afegiré que és una foto que podria haver fet exactament igual -crec- en els quatre angles del pati.