Sempre ha estat difícil preguntar a Catalunya què es pot fer per ella, potser, entre altres coses, perquè trobar Catalunya no és gens fàcil o bé perquè apareixen tantes Catalunyes que no sé sap si n'hi ha alguna que sigui Catalunya, és a dir, la Catalunya de la qual s'espera alguna resposta si és que se li vol preguntar alguna cosa. També és veritat que hi ha qui no pregunta res a ningú perquè té les respostes... Deixem-ho estar.
M'agrada, en aquesta data que propicia algunes reflexions i més mobilitzacions, deixar algun text i alguna música al·lusives, encara que siguin reincidents. Quant al text d'avui, d'un estil que ja no es porta, em pregunto quants el firmaríem (signaríem, diuen uns quants?). Potser l'hauríem de dividir en oracions simples: aquesta sí, aquesta no... Les músiques ja les coneixem. La primera és del mes d'agost, la segona, de la tarda d'ahir. Músiques velles les dos, com la majoria d'assistents, exceptuant els turistes i les seues càmeres, i la meua.
Però mira, fill meu: Tant tu com jo tenim encara per damunt de tot una raó suprema per defensar-la: que ella és el verb de la nostra ànima, l'espill de les nostres virtuts, el vehicle de les nostres llibertats, l'arca sagrada de les dolces harmonies dels maternals amors. Maleïts siguin el que la bescanti, el que la profani i el que l'escarneixi: que la nostra ira hi faci tant com la nostra bondat per dignificar-la i purificar-la. Mal fill de mare és el català que no la posa per damunt del seu benestar i de la seva vida.
Mira, fill meu. Per totes les terres de la més gran Catalunya s'estén la nostra llengua, en rica varietat de formes dialectals. Però la llengua és una, com la pàtria és una.
Pere Coromines a “El Poble Català” (fragment), 1/11/1916
ILLA HA BEGUT OLI... DE JAÉN
Fa 12 hores
4 comentaris:
Cada dia sóc menys de pàtria i de pàtries i tot això, com les mitificacions futbolístiques lligades al sentiment nacional em fan ja una mica d'angúnia. Les nostres, les altres i les de més enllà.
El text, com bé dius, és d´un estil propi d´un altre temps, d´acord.
La paraula pàtria també em fa respecte ( per no dir angúnia) quan se l´apoderen massa fervorosament, quan l´utilitza segons qui i la fan instrument.
Em quedo amb l´essència, amb l´amor natural per la terra i la llengua, no amb la parafernàlia folklòrica i patriotera.
Tot i així, se´m posen els pèls de punta quan sento la Santa Espina ( els Segadors no). No sé si és greu doctor...
( quin director d´orquestra que tenim més apassionat!)
Pere, jo la firmo o la signo, i a més la rubrico.
Ho sé, Júlia, ho sé. Jo, ja ho saps, sóc un romàntic :-)
Tot i així, A., és un text que amb petites modificacions podria servir, no sé si per a molts o no tants.
Quant a la pàtria, una vegada acceptada l'existència de la paraula, la seva definició i la relació que hi podem mantenir també és molt complexa. En aquest cas, Coromines -no és el primer i n'hii ha molts més, jo entre ells-, se centra en la seva identificació amb la llengua. Una altra cosa, esclar, és què s'està disposat a fer en defensa del que sigui.
Jo també "sento" més "La Santa Espina" I realment el "vostre" director va mostrar i demostrar que era un apassionat (no et transcric els seus parlaments :-)
Queda rubricat, Joan. Jo sóc més indecís a l'hora de pensar què faria.
Publica un comentari a l'entrada