5+7+5 (una mica de poesia i una mica de música en una nit d'estiu), i s'acaba el joc d'un juliol encara ennuvolat, plujós i poc seriós

El programa diu, i copio textualment encara que sense la tipografia en blanc i groc del full:

Divendres 22 de juliol, a les 22

Recital de poesia
Poesia als parcs a càrrec de

Carles Lapuente i Rosa Pou

Música: Xavi Llosas


Una vetllada per gaudir de la dolça
companyia de poetes i musics i descobrir
que la natura és poesia tant com la poesia
és natura

L'acte s'inclou en els organitzats per la Diputació de Barcelona (Àrea d'Espais Naturals) i la Institució de les Lletres Catalanes; amb el suport de l'institut ramon llull. En aquest cas, és una més de les Nits d'estiu del Museu de la Mediterrània, és a dir, de can Quintana.

Entenc que els fullets que tenen per finalitat fer conèixer que es fa alguna activitat no poden ser excessivament explícits, però potser podrien concretar una mica més i ser més rigorosos el que diuen. En primer lloc, el pati de can Quintana no és cap parc (deixem estar que l'acte fos a la sala perquè amenaçava pluja), a no ser que es consideri parc un espai que té cinc o sis palmeres i terra sorrenca; o potser es tractava del parc del Montgrí?. En segon lloc -i ho dic després d'assistir a la perfomance- la poesia no era especialment dolça i, per suposat, la història de la natura poesia i viceversa era absolutament tangencial. En tercer lloc, no convindria saber de qui són els poemes dels poetes? Quins poetes, doncs? Quins poemes? Es tracta de fer actes de fe?

Arribo una mica tard (la Joana m'explica després la presentació de Carles Hac Mor) a una sala amb 25... 30, 40 assistents? Quines altres coses millors tenen a fer -a gaudir- els altres ciutadans de la vila? No importa, és cosa seua. De seguida em deixo agombolar les veus i les músiques, encara que, com sempre, em costi -tampoc faig cap esforç- centrar-me en les paraules, en el seu encadenament, en el seu significat, en els seus matisos. Sempre em passa igual, necessito temps, repetició, per arribar a entrar en el tot en la intensitat d'unes propostes que han estat creades a poc a poc i que jo sóc incapaç d'assimilar de cop. Em deixo, doncs, conduir per les superfícies i, si puc, més tard, si tinc els textos o puc tornar a sentir les músiques, ja m'hi endinsaré més. Tot plegat, ja m'està bé, no necessito res més, fins i tot puc prescindir d'una il·luminació zenital poc adient i d'un so força millorable. Només demanaria una segona oportunitat:

Per cert, aquest divendres: Contes a la fresca (sembla que la fresca és assegurada) a càrrec de Joan MassotKleiner i Anna Orra. Diu el programa: Una nit per endinsar-nos en meravelloses històries que ens faran viatjar molt lluny. Els contes mexicans de Calders?

I avui, definitivament, s'acaba el joc. Encara no diré el nom per si algú més encerta el lloc que ja va endevinar l'amic g., però que no va especificar a l'espera d'altres encertants. Una vista mirant el nord-est (un objectiu més potent i et veig a la porta de casa, A.) Una imatge enfocada al sud-est, amb un “bisbe” o “botó de roda” que no és l'habitaul. I un escrit d'aquells que no se sap ben bé si s'han de conservar o suprimir. Ah, i la capçalera.

P S: Em sap greu, però em sembla que no podré assistir aquest diumenge a les 7 a l'actuació a la barcassa de Garriga, a Deltebre, dins també del cicle de Poesia als parcs. L'escenari, com a mínim, és singular.

crisi musical, i joc, en un juliol ennuvolat (ara plou a bots i barrals)

El marit de la meva cunyada, que se'n recorda molt bé, em guia per la geografia musical de la vila, pels carrers, les cases i els noms dels intèrprets i els compositors que ell recorda de la seva infantesa i la seva joventut: Aquí, en aquesta cantonada del carrer dels Dolors, vivien els Vallespir; més amunt... No hi havia carrer que no tingués un o més músics, dels que guanyaven diners o dels que tocaven per afició a hores perdudes que eren hores guanyades. No hi havia carrer del qual no sortís una melodia a l'hora de la migdiada o abans o després de sopar. Notes diàfanes als estius de finestres i balcons oberts; notes més amagades durant l'hivern. Torroella, terra de músics.

Jo, relativament nouvingut al nord, encara he escoltat als estius les músiques i les veus que sortien de les cases. Violins, contrabaixos, pianos, acordions... dels alumnes que assistien a les classes de música clàssica o popular que impartien professors d'arreu. Veus que participaven en el concurs de cant Jaume Aragall. Després, aquestes músiques i veus, i d'altres que no formaven part de la quotidianitat de l'estiu, les podia escoltar a la plaça de la Vila, a l'església -dins o a davant de la porta-, a la Sala, a la muralla, al convent dels agustins, al palau Solterra, a can Quintana, a la plaça de Pere Rigau, al cine Petit...

Aquest estiu -i potser l'anterior ja va ser així- no sento músiques ni veus que surtin de les cases ni sé que es faci res a part de can Quintana o de l'església. Si tot va bé, potser l'any que ve s'haurà acabat l'Auditori polivalent de foravila on es podran escoltar els concerts d'un dels festivals de música més antics -ja va per la trenta-unena edició- d'aquestes terres de festivals.

Em sembla fantàstic que, quan les subvencions ho permetin, es pugui assistir en un espai per fi idoni, als concerts dels noms importants: de Sokolov, de Achúcarro, de María Bayo... Em sabrà greu -ja me'n sap-, però, no sentir la música i les veus que surten de les cases que abans tenien melodies a mitja tarda ni observar les passes o veure les cares i els instruments dels joves que abans es passejaven pels carrers de la vila; d'aquest joves desconeguts que potser un dia, quan ja siguin famosos, anirem a escoltar a l'Auditori que ja s'haurà fet vell.

En fi, tot plegat deuen ser coses dels temps i de l'economia. I d'economia, ho confesso, en sé ben poca cosa. De música, com es veu, tampoc no en sé gaire.


Canvio de tema. Continuo amb unes quantes fotos de l'enigma que vaig proposar. Ara, en aquest lloc, que està format per un conjunt d'edificis, patis, etc., ja no sonen regularment les músiques -crec-, però no fa gaires anys cada toc tenia la seva hora. Quant a les fotos, la més curiosa correspon a una troballa inesperada: què fan aquests animals en captivitat fora d'un zoològic? Parlant d'animals, les cavallerisses, avui tètriques i fantasmals -una ISO alta fa miracles amb les llums escasses- i en altres temps amb centenars de bèsties, són impressionants. I aquest escut? Què representa exactament el que s'hi veu? I més d'una església -o ermita- dintre del recinte? No crec que sigui cap pista el fet d'afegir que fa anys, de tant en tant, jo em presentava a primera hora del matí en aquestes instal·lacions i marxava aproximadament a la mateixa hora de l'endemà.

el joc d'un juliol ennuvolat

No és que el temps se m'escapi, sinó que corre a un altre ritme. Matins -amb sol que ja ha fet bona part del seu viatge- de platja amb cel ennuvolat i aigua freda que no m'atreveixo a pertorbar. Abans, una estona de diari i una mica de lectura d'altres ficcions. Dinar, a casa o fora, i, si s'escau, exercici de bicicleta a través dels ciclistes del Tour que ja s'acaba. Tardes aquí o allà que semblen curtes malgrat que el dia encara és llarg. Nits -no hi ha vespres perquè són tardes que s'allargassen- que passen volant amb el sopar una mica a deshora, una mica més de lectura, una mica de contemplació, potser una pel·lícula, quatre ratlles mal escrites, les fotografies del dia -si ha estat dia de fotos-, una conversa o mitja... o dos o tres, plans per l'endemà o deixem-m'ho a l'atzar...

Connexió matutina i limitada a Internet que a penes em permet repassar títols dels posts dels blocaires, amics o coneguts, i llegir el correu -avui m'ha arribat l'horari dels primers dies de setembre. Ganes de deixar alguna cosa al bloc i gairebé certesa que no val la pena perquè serà una improvisació ràpida i innecessària, insatisfactòria. I malgrat tot, la seguretat que demà -escric això a la nit mentre bufa una tramuntaneta que només fa soroll i no neteja el cel de núvols- pujaré el que escric i continuaré amb el joc, que preveig onanista, que ara plantejaré. Quan acabi d'escriure aquests paràgrafs, llegiré una estoneta un llibre sobre ocells i dinosaures d'una escriptora danesa.

Anem al joc, estiuenc, lleugeret, sense pretensions. Avui he visitat un edifici on vaig passar... No, no continuo així. A veure, he pensat que potser us faria gràcia -mai se sap- endevinar a quin lloc em refereixo a partir de les fotos que us aniré deixant i de les pistes que se m'aniran acudint.

La primera foto, que espero que sigui insuficient per resoldre l'enigma, em sembla prou clara, tot i que l'aigua és més aviat bruta. Quant a la pista, afegiré que és una foto que podria haver fet exactament igual -crec- en els quatre angles del pati.

creure i jugar

ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.

Jacint Verdaguer


Sempre he cregut que no només cal tenir fe per sobreviure -viure? triomfar?-, sinó que, sobretot, cal jugar.

inanitats (XVI)

En cada vida,
reconèixer la vida:
reconèixer-se.


Reconèixer-se,
reconèixer la vida
en cada vida.


(reconèixer-se?)

perdre o guanyar

Miro, em distrec i m’ho passo bé amb el partit del Barça – avui es complien 109 anys des de la seva fundació-. El futbol –sé que alguns ho entendreu i d’altres no- és una de les poques realitats immutables en la vida d’una persona, un fil conductor que va des del naixement fins a la mort; i tant li fa, relativament, que el teu equip guanyi o perdi, el futbol sempre, sempre, és el mateix, onze contra onze i una pilota que corre, ara en una direcció, ara en l’altra, com la vida, i de tant en tant un gol; un dia es perd i un altre es guanya, i hi ha qui guanya més que qui perd, la vida és així. I qui diu el futbol diu qualsevol altre esport.

En el futbol, com en els altres esports, les sorpreses són relatives, mínimes, insignificants, assumibles. Els governs, que malgrat el que pensem no són absolutament ximples, ho han entès perfectament, i en èpoques de crisi econòmica o de valors (?) fomenten el futbol, fomenten els esports. Dintre de no gaire tindrem a Espanya un ministeri d’esports, a la tele –ja ho vaig dir- ens passen partits de futbol dissabtes i diumenges (mai no s’havia vist!); als telenotícies els esdeveniments esportius cada cop esgarrapen més temps a la resta de fets quotidians. Tot plegat, senyal inequívoc que la crisi –la que sigui- va de debò.

Del joc del futbol, l’única cosa que no acabo d’entendre és la norma no escrita que fa que els presidents dels dos clubs que competeixen i que habitualment es troben espatlla contra espatlla en la llotja del camp d’esports, no puguin exterioritzar la seva alegria quan el seu equip marca un gol. En la vida, com en els esports, un dia guanya un i un altre dia l’altre. Els esports, com la vida, cal agafar-los esportivament, perquè fet i fet no es tracta més que d’un joc. Perdre o guanyar? Sí, és clar, però...