Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AVE. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AVE. Mostrar tots els missatges

1.10.08

mobilitat

Quan van instal·lar els dos trams dels tramvies barcelonins no em va semblar una idea gaire brillant, per dos motius bàsics: l’exclusivitat de la part de a calçada que ocupa i el fet que no recorregués tota la Diagonal. Entenc una línia de metro que fes el mateix recorregut es va descartar perquè els costos haguessin estat superiors i l’Ajuntament tenia altres prioritats per als nostres diners. Bé, què puc discutir?

Com a usuari del transport públic de Barcelona puc opinar més aviat poc. Tinc la feina encara no a deu minuts de casa a peu, la majoria dels meus desplaçaments per la ciutat, si tinc temps, els faig també a peu sempre que siguin trajectes raonables, és a dir, de tres o quatre quilòmetres. Prefereixo el metro a l’autobús, cosa que segur que considereu lògica, i el dec agafar dos o tres cops a la setmana, de vegades cap. En fi, que puc suportar tranquil·lament els inconvenients diversos dels vehicles públics.

Que ara faran unes obres llarguíssimes, i molestes a la Diagonal? Doncs ho suportarem. La qüestió és que un dubta que la proposta del tramvia sigui l’opció més vàlida i que la remodelació d’aquesta via aconsegueixi racionalitzar i millorar el trànsit públic i privat. Per altra banda, temo com quedarà la Diagonal, tenint en compte que algunes transformacions urbanístiques anteriors han estat força discutibles, i em refereixo a la mobilitat publica i privada, amb vehicle i sense. Que hi haurà més espai per als vianants? Ja en parlarem. Cada vegada que s’eixamplen voreres, el mateix Consistori les omple o les deixa omplir d’obstacles (el carrer Aragó és una de les poques excepcions, tot i que aquest carrer no és precisament un dels de més moviment ciutadà). Ara, el que em sembla que no va enlloc és que en aquest cas proposin un referèndum –inconstitucional-, que sembla que ja s’ha convertit en una consulta popular, amb no se sap quins participants mentre que altres intervencions importants, que afectaven directament els veïns, s’hagin fet sense cap detall de cortesia de cara els afectats: diverses obres del Raval, per exemple. És clar que, fet i fet, la consulta no tindrà cap caràcter vinculant i només servirà pel lluïment o deslluïment d’alguns polítics. És possible, a més, que aquesta i altres actuacions serveixin de cortina de fum per a altres actuacions que sí que poden afectar la totalitat de barcelonins, com una pujada de l’IBI que equilibraria una balança d’impostos a la baixa. Aquí si que m’agradaria un referèndum, encara que no fos vinculant. Com més habitants i més densament poblada està una ciutat menys impostos hauria de pagar, és més fàcil de mantenir proporcionalment. És clar que diuen que aquí se’ns ofereixen més serveis municipals que a la resta de ciutats de Catalunya, encara que jo, sempre informat a mitges, ignoro quins són.

Una altra proposta de mobilitat interessant, però no nova, és la del gremi de taxistes que suggereix un peatge dissuasiu però simbòlic (?) a partir de determinat perímetre ciutadà. Suposo que si presenten aquesta idea és perquè consideren que la feina no els és tan favorable com voldrien, cosa que pot significar que hi ha massa taxistes (excepte quan plou), que els altres transports públics han millorat la seva oferta (dubtós) o bé que hi ha crisi (probable). Es posa com a exemple Londres i altres ciutats. Ja s’ho faran, però a mi no m’agrada que els visitants paguin per venir a veure’m a casa.

Encara no acabo. L’altra penitència que ens espera als barcelonins és l’obra de l’AVE pel mig de la ciutat. Tots els antecedents ens diuen que serà cosa fina. No importaria si no fos que tothom sap que hi havia altres opcions més raonables i més barates, encara que no tan productives per algunes butxaques. De la repercussió de les obres al vell i al nou temple de la Sagrada Família fa setmanes que no se’n parla, Potser perquè finalment s’ha arribat a un principi d’entesa que sembla satisfer totes les parts implicades. Us explico. Resulta que al barri viu un d’aquells homes –antic vestigi del Renaixement- que sol trobar solució a gairebé qualsevol problema, sigui del tipus que sigui. Doncs bé, ha ideat un sistema del tot raonable, la genialitat de la senzillesa, que des de fa unes setmanes està exposat en forma de maqueta en un aparador d’un comerç del barri. En tot cas es preveuen un lleugers contratemps en l’execució de l’obra perquè serà la primera vegada que es du a terme aquest sistema tan innovador. Vosaltres mateixos podeu jutjar i admirar:

6.3.08

publicitat i estratègies

He mirat parts d’aquestes propagandes electorals a dues o més bandes que anomenen debats. Res de nou, encara que els mitjans ens parlin de guanyadors i de perdedors i el període electoral es converteixi més en la festa de periodistes professionals i aficionats, especialitzats o no, que en la festa dels polítics. No temeu, jo no faré d’opinador ni cantaré les excel·lències (?) d’un candidat ni les misèries d’un altre: res de tornar a les eternes musiquetes cícliques que toquen millor altres instrumentistes.

En l’aspecte personal, només reafirmaré que entenc que al final hi ha dues opcions: votar o no votar- El vot blanc o nul, com tothom sap, és votar algú sense saber a qui, per molt que qui ho faci pensi que és una opció que farà reflexionar partits polítics i conciutadans; potser sí, però poc i per poc temps. Per altra banda, tal com ho veig, des de Catalunya cal votar candidats que puguin matisar Zapatero o Rajoy; cosa dífícil, entre altres coses perquè és impossible saber fins quin punt aquests partits anteposaran els interessos de Catalunya (què és Catalunya?) als seus propis. També caldria discutir la capacitat intel·lectual i política dels candidats, però aquest és un tema que la meva escassa intel·ligència i el desconeixement profund dels qui em representaran m’impedeix encetar.

En fi no li dono –doneu- més voltes ni poso –poseu- gaires esperances en un futur sorprenent. Dels quatre propers anys si que m’atreviria a parlar, però no crec que pogués dir res que no sapigueu. Mentrestant, torno a la lectura dels clàssics, sempre tan actuals, encara que dubto que alguns polítics ho sàpiguen o es pensen que nosaltres no ho sabem- i pensen que el seu director de campanya s’inventa les estratègies, i em rellegeixo el Commentariolum Petitionis -lectura curta recomanada-, en què Quint Tul·li Ciceró planifica les directrius de la campanya del seu germà Marc. Això s’esdevenia, em sembla, l’any 64 aC. Us va bé que us en deixi dos fragments, traduïts per Joan Carbonell i publicats a La Magrana?

Fer una promesa és quelcom incert en el temps i que afecta a poca gent, però negar-s’hi et crea enemistats, sobtades i nombroses. De fet, són molts més el qui sol·liciten l’ajut d’un altre que els qui, arribat el cas, en fan ús.
En conseqüència, és preferible que algú s’enrabiï contra tu en el fòrum que no pas tots, tot el dia, dins ca teva; molt més sabent que la irritació és més gran amb qui refusa, que no pas amb qui hom veu travat per algun motiu, però que desitja complir la promesa per poc que pugui


Finalment, procura que tota la campanya sigui aparatosa, vistosa, magnífica, popular, que es desenvolupi amb aires de grandesa i dignitat, i també –si algun fet ho permet- que surti a la llum la mala reputació dels teus adversaris, resultat del seu comportament, es tracti d’un crim, de luxúria, o de corrupció.


P. S. Diu el propi diari que l'article més llegit de l'"Avui" és el que parla sobre l'assumpte Nevot -on anirem a parar!-; jo voto pel d'en Puyal, suau i clar.

18.3.07

la sardana

Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.

J. Maragall. “La sardana” (fragment)


Com que arribo també tard –just un instant abans de començar les primeres notes-, la Joana, que ja porta una hora a la plaça, m’explica telegràficament els antecedents. La Dharma, amb excés de decibels, ha amenitzat l’espera i ha fet fugir alguns que per l’edat no l’haurien d’haver sentit però que sembla que tenen l’orella més fina del que aparenten. Arriba el moment esperat i la Núria Feliu -sacerdotessa màxima- comença a recitar ”Som i serem gent catalana...”, però: “ja la sabeu, veritat?”. I la gent continua la lletra que dona la volta a la Sagrada Família com si es tractés d’un ritual d’encanteri que protegirà el temple contra els excessos de la tuneladora i seqüeles. En acabar, sota el Crist crucificat, braços oberts acollidors i mans clavades, les paraules es fan música i la rotllana “amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant”, amb la gent , la majoria d'una certa edat, agafada de les mans, continuant físicament el ritual protector que s’ha iniciat poc abans. Rotllanes més petites dintre de la principal, encanteris secundaris. S’acaba la música i sonen les campanes del temple, anunciant potser un presagi d'alliberament. Acomplida la seva missió, el cercle es desfà. Més de mil persones segons alguns, quatre mil segons Vilaweb, s’escampen als quatre punts cardinals.

Un no sap si la trobada farà efecte, si els interessos, del progrés, això sí, que ignora seran vençuts per aquesta força de la tel·lúrica que s’ha manifestat avui contra l'inconegut subtel·lúric. Un no entén molts detalls relacionats amb l’”AVE” ni pensa que els entendrà mai. Un no veu clar que aquest cas sigui l’eterna confrontació amb els que no són catalans, perquè a un li sembla que alguns catalans que governen o que volen governar tenen un aire conspirador i especulador evident. Un sent la temptació d'afegir un punt a l'ordre del dia de la pròxima reunió de vëins que ja s’apropa per tal de convocar-los ballar alguna dansa més modesta davant de casa, perquè tem que si s’esquerda la Sagrada Família també s’esquerdarà el seu pis, i dubta que vegi subvencions i ja no té edat per quedar-se al carrer o anar voltant pels hotels de la ciutat.

Però avui és diumenge i el sol atuïdor es manifesta amb tota la seva esplendor-qui sap demà?-, així que per un moment un oblida altres preocupacions que no siguin les d’acabar de gaudir del matí. L’avinguda de Gaudí sobreïx de gent a les terrasses i passejant. Un, un xic incòmode per la roba excessivament hivernal amb què s’ha vestit –la Joana ha estat més assenyada- va buscant ombres i respira alleugerit quan tomba pel pare Claret. Comprem dos platets de crema en una pastisseria desconeguda –horror: plens de gelatina- El passeig de Sant Joan es mostra més modest. En arribar davant del bar Oller em sembla veure una cara coneguda, però no n’estic del tot segur i sóc discret. A tres quarts de tres començo a fer el dinar. Em fa l’efecte que les rajoles de la cuina tenen algunes escletxes, el forn no funciona prou bé. Ens haurem de decidir a fer una cuina nova. Esperarem que l’AVE hagi fet el seu curs per la ciutat, no tenim altre remei.