6.3.08

publicitat i estratègies

He mirat parts d’aquestes propagandes electorals a dues o més bandes que anomenen debats. Res de nou, encara que els mitjans ens parlin de guanyadors i de perdedors i el període electoral es converteixi més en la festa de periodistes professionals i aficionats, especialitzats o no, que en la festa dels polítics. No temeu, jo no faré d’opinador ni cantaré les excel·lències (?) d’un candidat ni les misèries d’un altre: res de tornar a les eternes musiquetes cícliques que toquen millor altres instrumentistes.

En l’aspecte personal, només reafirmaré que entenc que al final hi ha dues opcions: votar o no votar- El vot blanc o nul, com tothom sap, és votar algú sense saber a qui, per molt que qui ho faci pensi que és una opció que farà reflexionar partits polítics i conciutadans; potser sí, però poc i per poc temps. Per altra banda, tal com ho veig, des de Catalunya cal votar candidats que puguin matisar Zapatero o Rajoy; cosa dífícil, entre altres coses perquè és impossible saber fins quin punt aquests partits anteposaran els interessos de Catalunya (què és Catalunya?) als seus propis. També caldria discutir la capacitat intel·lectual i política dels candidats, però aquest és un tema que la meva escassa intel·ligència i el desconeixement profund dels qui em representaran m’impedeix encetar.

En fi no li dono –doneu- més voltes ni poso –poseu- gaires esperances en un futur sorprenent. Dels quatre propers anys si que m’atreviria a parlar, però no crec que pogués dir res que no sapigueu. Mentrestant, torno a la lectura dels clàssics, sempre tan actuals, encara que dubto que alguns polítics ho sàpiguen o es pensen que nosaltres no ho sabem- i pensen que el seu director de campanya s’inventa les estratègies, i em rellegeixo el Commentariolum Petitionis -lectura curta recomanada-, en què Quint Tul·li Ciceró planifica les directrius de la campanya del seu germà Marc. Això s’esdevenia, em sembla, l’any 64 aC. Us va bé que us en deixi dos fragments, traduïts per Joan Carbonell i publicats a La Magrana?

Fer una promesa és quelcom incert en el temps i que afecta a poca gent, però negar-s’hi et crea enemistats, sobtades i nombroses. De fet, són molts més el qui sol·liciten l’ajut d’un altre que els qui, arribat el cas, en fan ús.
En conseqüència, és preferible que algú s’enrabiï contra tu en el fòrum que no pas tots, tot el dia, dins ca teva; molt més sabent que la irritació és més gran amb qui refusa, que no pas amb qui hom veu travat per algun motiu, però que desitja complir la promesa per poc que pugui


Finalment, procura que tota la campanya sigui aparatosa, vistosa, magnífica, popular, que es desenvolupi amb aires de grandesa i dignitat, i també –si algun fet ho permet- que surti a la llum la mala reputació dels teus adversaris, resultat del seu comportament, es tracti d’un crim, de luxúria, o de corrupció.


P. S. Diu el propi diari que l'article més llegit de l'"Avui" és el que parla sobre l'assumpte Nevot -on anirem a parar!-; jo voto pel d'en Puyal, suau i clar.

4 comentaris:

Júlia ha dit...

No hi ha res de 'nou', Ciceró era plenament 'modern'.

Per cert, què és 'Catalunya'?

Arare ha dit...

És un llibre que donaven a La Caixa!

jaka ha dit...

Catalunya es un llibre que donaven a la Caixa? =;(

pere ha dit...

Poca cosa nova, sí. El que passa que tenim poca memòria.

No m'estranyaria gens que Catalunya només fos un llibre que van donar a la caixa, gens ni mica.