18.3.07

la sardana

Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.

J. Maragall. “La sardana” (fragment)


Com que arribo també tard –just un instant abans de començar les primeres notes-, la Joana, que ja porta una hora a la plaça, m’explica telegràficament els antecedents. La Dharma, amb excés de decibels, ha amenitzat l’espera i ha fet fugir alguns que per l’edat no l’haurien d’haver sentit però que sembla que tenen l’orella més fina del que aparenten. Arriba el moment esperat i la Núria Feliu -sacerdotessa màxima- comença a recitar ”Som i serem gent catalana...”, però: “ja la sabeu, veritat?”. I la gent continua la lletra que dona la volta a la Sagrada Família com si es tractés d’un ritual d’encanteri que protegirà el temple contra els excessos de la tuneladora i seqüeles. En acabar, sota el Crist crucificat, braços oberts acollidors i mans clavades, les paraules es fan música i la rotllana “amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant”, amb la gent , la majoria d'una certa edat, agafada de les mans, continuant físicament el ritual protector que s’ha iniciat poc abans. Rotllanes més petites dintre de la principal, encanteris secundaris. S’acaba la música i sonen les campanes del temple, anunciant potser un presagi d'alliberament. Acomplida la seva missió, el cercle es desfà. Més de mil persones segons alguns, quatre mil segons Vilaweb, s’escampen als quatre punts cardinals.

Un no sap si la trobada farà efecte, si els interessos, del progrés, això sí, que ignora seran vençuts per aquesta força de la tel·lúrica que s’ha manifestat avui contra l'inconegut subtel·lúric. Un no entén molts detalls relacionats amb l’”AVE” ni pensa que els entendrà mai. Un no veu clar que aquest cas sigui l’eterna confrontació amb els que no són catalans, perquè a un li sembla que alguns catalans que governen o que volen governar tenen un aire conspirador i especulador evident. Un sent la temptació d'afegir un punt a l'ordre del dia de la pròxima reunió de vëins que ja s’apropa per tal de convocar-los ballar alguna dansa més modesta davant de casa, perquè tem que si s’esquerda la Sagrada Família també s’esquerdarà el seu pis, i dubta que vegi subvencions i ja no té edat per quedar-se al carrer o anar voltant pels hotels de la ciutat.

Però avui és diumenge i el sol atuïdor es manifesta amb tota la seva esplendor-qui sap demà?-, així que per un moment un oblida altres preocupacions que no siguin les d’acabar de gaudir del matí. L’avinguda de Gaudí sobreïx de gent a les terrasses i passejant. Un, un xic incòmode per la roba excessivament hivernal amb què s’ha vestit –la Joana ha estat més assenyada- va buscant ombres i respira alleugerit quan tomba pel pare Claret. Comprem dos platets de crema en una pastisseria desconeguda –horror: plens de gelatina- El passeig de Sant Joan es mostra més modest. En arribar davant del bar Oller em sembla veure una cara coneguda, però no n’estic del tot segur i sóc discret. A tres quarts de tres començo a fer el dinar. Em fa l’efecte que les rajoles de la cuina tenen algunes escletxes, el forn no funciona prou bé. Ens haurem de decidir a fer una cuina nova. Esperarem que l’AVE hagi fet el seu curs per la ciutat, no tenim altre remei.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

El que em destarota del tema són aquests cartells de 'l'ave pel litoral', és que al litoral no hi ha gent? Sobre la Sagrada Família, s'ha convertit, com deia Monzó fa uns dies, en una mona de pasqua destinada a fer calés... No volem aves sota casa, ni metros, no volem antenes a tocar, doncs hauríem de plantejar-nos el model de creixement i no pas anar demanant que posin les coses a casa dels altres.

pere ha dit...

És calr que hem de plantejar-nos quin model de creixement volem i que aquest és un dels temes immediats i del futur.
El cas de l'AVE i la Sagrada Família, però, és un dels exemples de fins a quin punt un tema que en principi hauria de ser merament tècnic s'ha convetit en un tema electoral, amb Convergència i el PP per una banda i els partits de la Generalitat per l'altra.
Quan als plans actuals de pas de l'AVE pel mig de Barcelona, dubto que econòmicament i tècnicament siguin millors que altres opcions. La pregunat no és qui o què afecta els pas del tren, sinó qui se'n beneficia.

jaka ha dit...

Jo trobo molt be la protesta, no se quina mania de perforar-ho tot, i de risc ni deu haver, dic jo. Ja han passat masses coses.
El que no entenc es que aquí a Tarragona diuen que ja passa el Ave... si, si, passa per la quinta punyeta (amb perdó) i s’han de fer mans i mànigues per anar a la estació, clar que es un tren per quatre “ricachos” que es poden pagar taxis i xofers.
=;)

pere ha dit...

Segur que hi ha risc, però, a més, el que no sé és el motiu precisamnet d'aquesta tria.
Tens raó, això de l'AVE que passa per Tarragona és un acudit. En canvi aquí a Barcelona n'hi ha alguns que diuen que hauria de tenir parada al passeig de Gràcia; faltaria més.

Xurri ha dit...

Ai, que ens faran el subsol com un formatge de gruyere i ens caurà el barri a caxus!