avui hi hauria d'haver sang

No sé del cert si el bloc dimarts de sang ha mort definitivament o li queda algun vestigi de vida, qui sap si una resurrecció inesperada. El vam començar la xurri i jo a partir d'alguns posts que jo mateix havia pujat aquí i que tenien per finalitat, a part de la diversió personal, endevinar, després de deixar unes quantes pistes i un fragment del text, l'autor i l'obra de gènere negre, de misteri o similar que es proposava.
Durant gairebé dos anys vam anar repassant clàssics i moderns de procedències i llengües diverses fins a aconseguir una petita antologia eclèctica -les antologies ho solen ser- d'uns cent títols. Jo, lector del gènere en altres temps, m'he anat actualitzant a mesura que s'anaven succeint els dimarts, de manera que ara puc dir que estic més o menys al dia del que es publica, tot i que no hagi arribat, ni de bon tros, a la lectura compulsiva d'abans, que va deixar un pòsit d'uns mil volums (?) en els meus prestatges. Al final, però, tant la xurri com jo, hem notat la pressió excessiva de l'obligatorietat autoimposada del llibre setmanal. Potser també ens hem adonat que la gent no està per gaires endevinalles o per complicitats que van més enllà de les seves lectures habituals. En fi, la realitat és que, repeteixo, em sembla que s'han acabat els dimarts criminals. Ara em queda la recança del que va ser i ja no és (i el dubte de si tenia més o menys possibilitats), el record del pessigolleig de buscar cada set dies una nova proposta, en alguns casos satisfactòria i en altres no tant, les passejades per llibreries i Internet, i algunes lectures interessants que sense el bloc no haguessin existit.

Entre aquestes lectures, dues de les darreres:

Sissel-Jo Gazan: Les ales del dinosaure. Una escriptora danesa -sí, una altra novel·la nòrdica, però no tant-, amb domicili a Berlín que ha construït una obra “costumista” moderna que flueix perfectament i en què la intriga, la cerca de l'autor o autors dels dos assassinats, ens porta també,a un coneixement del funcionament de les universitats daneses en particular i de totes en general i d'una part de la vida del país, a més de la pròpia història de la protagonista que universalitza moltes de les vides actuals. Vaig arribar a la novel·la a partir d'una ressenya de Lilian Neuman, de la mateixa manera que Sergio Vila-Sanjuán i veig que als dos ens ha semblat una lectura satisfactòria

Charlie Huston, amb El arte místico de limpiar los rastros de de la muerte, ens proposa un viatge per una professió desconeguda, la d'aquells que s'encarreguen de netejar les escenes dels crims de manera que sembli que allí no ha passat res. És una obra innovadora, bèstia, enginyosa i estructuralment desequilibrada i desigual on es barreja un escepticisme extrem amb un lirisme a penes insinuat, que no s'atreveix a sortir a l'exterior perquè el món, ja ho sabem, és una selva. Els signes del nostre temps.

Va, que siguin tres. John Verdon, autor de Sé el que estàs pensant, continua amb el mateix policia retirat a No obris els ulls, potser un llibre millor que l'anterior. Vernon domina el ritme propi de les novel·les de misteri en que a poc a poc van desvetllant-se una solució que semblava impossible (encara que el lector a vegades és capaç de preveure cap on va el desenllaç amb certa anticipació). Vernon construeix peces d'orfebreria sobre les truculències d'un cas insòlit. Vernon és o serà un dels noms a tenir en compte, però jo prefereixo l'heterodòxia  i la novetat de les dues primeres novel·les, segurament menys en la línia constructiva dels best-sellers. De les novel·les de Vernon, un dels aspectes que més m'ha interessat ha estat la relació del protagonista amb la seva dona, el que es diu i el que es deixa de dir, que és el que freqüentment marca l'evolució de les relacions.

Entenc que els lectors que diuen que no llegeixen gènere negre -o similar- no se sentiran atrets per aquestes novel·les simplement perquè queden classificades. Això de les classificacions és terriblement reduccionista, però no es pot fer res per solucionar-ho, de moment. A vegades són els propis escriptors els que fan tot el possible per classificar-se, sovint conxorxats amb els editors. I pensar que l'adulteri, que és una de les claus de bona part de les novel·les del XIX i el XX, encara no ha aconseguit donar nom a un gènere.

Definitivament, després de rellegir-me m'adono que em resisteixo a morir. Potser...


P S: He vist el primer capítol de la nova temporada del Convidat. No és fàcil assistir a una condensació, també vital, i de deixar-se anar -és un dir- com l'aconseguida aquesta nit amb Quim Monzó. I amb el ritme adequat. Un dels mèrits deu ser que el convidat parla poc, és discret. Que al darrere hi hagi força hores de càmera té poca importància.

el convidat llunyà

Dec ser dels pocs del meu petit grup internàutic explícit o implícit que mira la televisió més o menys indiscriminadament, de manera que potser hauria de concloure que aquest apunt o bé serà críptic per a qualsevol possible lector habitual o bé té una altra intenció que se m’escapa si no la penso una mica, cosa que ara no faré.

Avui m’he mirat per segona vegada consecutiva el programa de TV3 El convidat, d’Albert Om. M’agrada Om i la seva idea, que no sé, ni m’importa, si és original. La setmana passada va (vam) conviure breument amb la Teresa Gimpera i avui ha estat amb Andreu Buenafuente. M’ha semblat que l’únic que tenien en comú els dos personatges era un gos, de raça diferent, i el fet que ambdós comparteixen –van compartir?- popularitat..

No cal dir, però ho dic, que em sento molt més proper i més interessat per la Teresa Gimpera i que en Buenafuente em cau lluny. Atribueixo aquest fet a una qüestió exclusivament generacional –no sé si sé mentir- i potser m’hauria de preguntar-me en quina mesura el mèrit o el demèrit és de l’Albert Om.

L’únic que li envejo a l’Andreu són les cases: Déu, quines vistes! De la Teresa, començaria i no acabaria.