avui hi hauria d'haver sang

No sé del cert si el bloc dimarts de sang ha mort definitivament o li queda algun vestigi de vida, qui sap si una resurrecció inesperada. El vam començar la xurri i jo a partir d'alguns posts que jo mateix havia pujat aquí i que tenien per finalitat, a part de la diversió personal, endevinar, després de deixar unes quantes pistes i un fragment del text, l'autor i l'obra de gènere negre, de misteri o similar que es proposava.
Durant gairebé dos anys vam anar repassant clàssics i moderns de procedències i llengües diverses fins a aconseguir una petita antologia eclèctica -les antologies ho solen ser- d'uns cent títols. Jo, lector del gènere en altres temps, m'he anat actualitzant a mesura que s'anaven succeint els dimarts, de manera que ara puc dir que estic més o menys al dia del que es publica, tot i que no hagi arribat, ni de bon tros, a la lectura compulsiva d'abans, que va deixar un pòsit d'uns mil volums (?) en els meus prestatges. Al final, però, tant la xurri com jo, hem notat la pressió excessiva de l'obligatorietat autoimposada del llibre setmanal. Potser també ens hem adonat que la gent no està per gaires endevinalles o per complicitats que van més enllà de les seves lectures habituals. En fi, la realitat és que, repeteixo, em sembla que s'han acabat els dimarts criminals. Ara em queda la recança del que va ser i ja no és (i el dubte de si tenia més o menys possibilitats), el record del pessigolleig de buscar cada set dies una nova proposta, en alguns casos satisfactòria i en altres no tant, les passejades per llibreries i Internet, i algunes lectures interessants que sense el bloc no haguessin existit.

Entre aquestes lectures, dues de les darreres:

Sissel-Jo Gazan: Les ales del dinosaure. Una escriptora danesa -sí, una altra novel·la nòrdica, però no tant-, amb domicili a Berlín que ha construït una obra “costumista” moderna que flueix perfectament i en què la intriga, la cerca de l'autor o autors dels dos assassinats, ens porta també,a un coneixement del funcionament de les universitats daneses en particular i de totes en general i d'una part de la vida del país, a més de la pròpia història de la protagonista que universalitza moltes de les vides actuals. Vaig arribar a la novel·la a partir d'una ressenya de Lilian Neuman, de la mateixa manera que Sergio Vila-Sanjuán i veig que als dos ens ha semblat una lectura satisfactòria

Charlie Huston, amb El arte místico de limpiar los rastros de de la muerte, ens proposa un viatge per una professió desconeguda, la d'aquells que s'encarreguen de netejar les escenes dels crims de manera que sembli que allí no ha passat res. És una obra innovadora, bèstia, enginyosa i estructuralment desequilibrada i desigual on es barreja un escepticisme extrem amb un lirisme a penes insinuat, que no s'atreveix a sortir a l'exterior perquè el món, ja ho sabem, és una selva. Els signes del nostre temps.

Va, que siguin tres. John Verdon, autor de Sé el que estàs pensant, continua amb el mateix policia retirat a No obris els ulls, potser un llibre millor que l'anterior. Vernon domina el ritme propi de les novel·les de misteri en que a poc a poc van desvetllant-se una solució que semblava impossible (encara que el lector a vegades és capaç de preveure cap on va el desenllaç amb certa anticipació). Vernon construeix peces d'orfebreria sobre les truculències d'un cas insòlit. Vernon és o serà un dels noms a tenir en compte, però jo prefereixo l'heterodòxia  i la novetat de les dues primeres novel·les, segurament menys en la línia constructiva dels best-sellers. De les novel·les de Vernon, un dels aspectes que més m'ha interessat ha estat la relació del protagonista amb la seva dona, el que es diu i el que es deixa de dir, que és el que freqüentment marca l'evolució de les relacions.

Entenc que els lectors que diuen que no llegeixen gènere negre -o similar- no se sentiran atrets per aquestes novel·les simplement perquè queden classificades. Això de les classificacions és terriblement reduccionista, però no es pot fer res per solucionar-ho, de moment. A vegades són els propis escriptors els que fan tot el possible per classificar-se, sovint conxorxats amb els editors. I pensar que l'adulteri, que és una de les claus de bona part de les novel·les del XIX i el XX, encara no ha aconseguit donar nom a un gènere.

Definitivament, després de rellegir-me m'adono que em resisteixo a morir. Potser...


P S: He vist el primer capítol de la nova temporada del Convidat. No és fàcil assistir a una condensació, també vital, i de deixar-se anar -és un dir- com l'aconseguida aquesta nit amb Quim Monzó. I amb el ritme adequat. Un dels mèrits deu ser que el convidat parla poc, és discret. Que al darrere hi hagi força hores de càmera té poca importància.

més lectures d'estiu

Ah, les lectures d'estiu (de l'estiu)! Aquesta setmana el suplement cultura/s (en els títols “La Vanguardia” encara es manté diglòssica) ens proposa, com si fos per sant Jordi, uns quants llibres - per gèneres o temàtiques- per a llegir durant les vacances. Joan de Sagarra, a pàgina sencera, es queixa que, malgrat que el temps de les sortides de lleure cada cop és més escàs, no s'editin més obres en aquestes dates. Fins i tot suggereix que hi arribin les rebaixes: tres llibres pel preu d'un. Hi estic totalment d'acord, encara que no comparteixo la seva comparació quan diu que això és el que fa El Corte Inglés amb els calçotets. No sé quins calçotets fa servir Sagarra, però els meus, al Corte Inglés, únicament tenen un descompte que no passa del vint per cent; com en els llibres, en qüestió de calçotets encara hi ha classes.

Jo, que tinc unes vacances llargues, sempre em deixo per l'estiu uns quants llibres que suposadament requereixen una certa concentraciço o calma, la que imagino que tindré. La veritat, però, sol ser que entre una cosa i altra el temps se me'n va també amb moltes altres coses i al final els bons propòsits de lectures interminables i plaents es dilueixen en moltes altres activitats que sorgeixen amb planificació o sense.

Ara bé, tot i saber que les meves perspectives lectores no s'acompliran, em faig una llista personal i intransferible -cadascú sap el que vol- de lletra impresa tradicional o virtual.

Concreto, provisionalment:

En aquest moment de semivacances faig seguir dos llibres: Diccionari per a ociosos (a través de l'e-reader), de Joan Fuster (pròximament en aquesta pantalla) i L'herència de Wilt, de Tom Sharpe. Llegeixo aquest llibre -enèsima aventura de Wilt i família- més per fidelitat que per convenciment, tot i que apareix algun diàleg que encara em recorda el plaer de la primera novel·la: “-He estat pensant, Henry, i he arribat a la conclusió que ja és hora que tinguem relacions de gènere...”

En el lector elèctrònic -anomenat e-reader com s'ha vist més amunt-, tinc més d'una cinquantena de llibres a punt. Possiblement cauran el darrer Verdon i el Mendoza romà.

També m'emportaré, és clar, la universitat de Llovet.

No faltaran els Triadú i el Triadú-Pere Calders que em va proporcionar la Su per “gentilesa gran”. No descarto apuntar-me l'any que ve, que potser tindré més temps, a alguna de les seves sessions.

Demà, al curset que faig, i que ara em sap greu que s'acabi, el llibre estrella per il·lustrar i resoldre els dubtes serà l'obra que aquesta setmana ens recomana el llibreter. Me la rellegiré una mica, però em sembla que no me l'enduré, tot i que és un dels manuals de llengua més divertits i complets que he llegit en el seu gènere i que puc repassar no només en casos de dificultats ortotipogràfiques.

I sé que em deixo molta cosa, però és el que passa sempre quan un és incapaç de fer llistes coherents perquè en lloc de planejar les vacances encara creu que el que ha de fer és deixar que actuï l'atzar.

Ei, que me n'oblidava, també cauran, ho sé,  algunes pàgines velles o noves de Pla.

Acabo com Sagarra, que en això sí que estem d'acord: Bones vacances i bones lectures! I ens anirem veient.