aire de primavera

Yo me enamoré del aire,
del aire de una mujer,
como la mujer era aire,
con el aire me quedé.

Estic segur que alguna vegada he sentit cantar aquests versos, però no sé on ni per qui. Mentre vaig a buscar el pa i el diari, em vénen al cap una vegada i una altra. Els repasso, m'oblido d'alguna paraula, torno a començar. M'adono que canvio algun mot: no és el mateix “como la mujer es aire”, que indicaria present, essència, categoria, que “como la mujer era aire”, que indica passat, existència, anècdota. I aquest “aire”, que és no res i que al mateix temps és moviment per tornar a ser eteri...

A la tarda encara em ballen els versos pel cap. Una d'aquelles cançonetes que apareixen de sobte i es neguen a marxar. De fet, els versos se m'han presentat aquest matí en una lectura de Tabucchi, en un dels relats més curts de El tiempo envejece deprisa (Il tempo invecchia in fretta, 2009), titulat Yo me enamoré del tiempo (en espanyol a l'original), que es pot llegir aquí. És una bonica narració que, com les altres del llibre, parla del temps desaparegut, de la impossible cerca en el temps, del temps que ens enganya, de com nosaltres volem enganyar el temps, potser recuperar-lo, immobilitzar-lo...

Ara, a la nit, mentre intento, i no, exorcitzar els versos, penso quants amors ens van semblar aire i quants ho van ser, encara que un mai no acaba de saber si eren aire i, a més, les idees sobre l'aire solen ser volàtils. Penso, també, que aquests versos semblen d'hivern, però bé podrien ser de primavera, perquè, no és l'aire de primavera qui ens porta els amors i ens els pren?

Tabucchi acaba (no importa que desvetlli el final) amb el seu protagonista, sempre viatjant cap al sud, que escolta la cançó antiga en veu d'una dona jove en un terrat:
El se dejo resbalar hasta el suelo con la espalda apoyada contra el muro y mirò hacia lo alto. El azul del cielo era un color que pintaba un espacio abierto de par en par. Abrió la boca para respirar aquel azul, para engullirlo, y después lo abrazó, estrechándolo contra su pecho. Decía: Aire que lleva el aire, aire que el aire la lleva, como tiene tanto rumbo no he podido hablar con ella, como lleva polisón el aire la bambolea.

M'he imaginat la cançó, d'origen sefardita, en la veu de Carlos Cano, però no l'he trobada, en canvi, l'he trobada, sense lletra, en la música de Savall. Un no pot aspirar que els seus desitjos sempre siguin realitat.

les raons del cor

En acabar de penjar el post anterior he fet una mirada a la premsa. He llegit la mort d'Antonio Tabucchi als 68 anys, a Lisboa, que tant estimava. S'escriuran necrològiques als diaris. A mi no se m'acut què dir, tret que crec que el coneixia i m'agradava.

morir per viure

Truca la R. Durant l'estiu parlem cara a cara, però la resta de l'any ens conformem amb trucades esporàdiques, les d'ella, sobretot, els diumenges.


Arriba un moment de la conversa que em diu el llibre que està llegint i els que ha llegit darrerament. Aquesta vegada no és cap excepció. La majoria són novel·les acabades de publicar, algunes amb premis importants que les confirmen. D'algunes no en sé res; d'altres conec poca cosa, la crítica que he llegit en algun lloc; algun llibre, l'hem compartit al mateix temps.

-I tu, què llegeixes?

-Sostiene Pereira.

Després d'un instant de vacil·lació, noto la seua veu una mica decebuda quan em pregunta si no és una obra de fa anys. Li confirmo que sí, que va ser publicada per primera vegada l'any 1994, i passem a altres temes. Encabat parlo amb el seu marit, amic d'infantesa.

No sé per què no havia llegit abans Sostiene Pereira ni per què no vaig veure la pel·lícula l'any següent al de la seva edició. Tampoc no podria dir per què l'he llegida ara i per què m'he passat la versió cinematogràfica després de dinar. Les lectures, i tot en la vida, troben el seu moment i qualsevol moment és bo.

La novel·la m'ha semblat excel·lent, millor que la versió en cinema, malgrat la gran interpretació de Mastroianni (que curiós que la darrera pel·lícula seua, Viagem au principio do Mundo -estrenada pòstumament- fos dirigida per Manoel de Oliveira). En la pel·lícula, força fidel a l'original, hi ha sobretot una sèrie d'elements explícitament polititzats que en el llibre són més suaus, més suggerits, més marginals, més poètics i un tempo -sempre el tempo, el ritme- d'una adequació a la història que no aconsegueixen les imatges. A banda, alguns dels meus personatges mentals superen ampliàment els triats per al cinema.

I ara és quan tocaria dir de què va la novel·la, que si la dictadura de Salazar mentre a Espanya comença la guerra civil, que si un personatge sense conviccions socials, gras, cansat, a qui l'atzar porta a poc a poc a la conscienciació moral més que política, que si un ritme lent, reiteratiu, en que l'acumulació de petits esdeveniments..., que si la importància de l'atzar, que si els canvis són possibles quan no hi ha cap intenció ni motiu per canviar, que si el qui desitja viure acaba morint i el que veu propera la mort acaba vivint, que si la llimonada excessivament ensucrada..., que si existeix la confederació de les ànimes i un jo hegemònic que té la possibilitat de canviar...

Aquesta tarda he començat  Muerte de una heroïna roja (2000), de Qiu Xiaolong. Res a veure amb Sostiene Pereira, o potser sí.