1.4.12

aire de primavera

Yo me enamoré del aire,
del aire de una mujer,
como la mujer era aire,
con el aire me quedé.

Estic segur que alguna vegada he sentit cantar aquests versos, però no sé on ni per qui. Mentre vaig a buscar el pa i el diari, em vénen al cap una vegada i una altra. Els repasso, m'oblido d'alguna paraula, torno a començar. M'adono que canvio algun mot: no és el mateix “como la mujer es aire”, que indicaria present, essència, categoria, que “como la mujer era aire”, que indica passat, existència, anècdota. I aquest “aire”, que és no res i que al mateix temps és moviment per tornar a ser eteri...

A la tarda encara em ballen els versos pel cap. Una d'aquelles cançonetes que apareixen de sobte i es neguen a marxar. De fet, els versos se m'han presentat aquest matí en una lectura de Tabucchi, en un dels relats més curts de El tiempo envejece deprisa (Il tempo invecchia in fretta, 2009), titulat Yo me enamoré del tiempo (en espanyol a l'original), que es pot llegir aquí. És una bonica narració que, com les altres del llibre, parla del temps desaparegut, de la impossible cerca en el temps, del temps que ens enganya, de com nosaltres volem enganyar el temps, potser recuperar-lo, immobilitzar-lo...

Ara, a la nit, mentre intento, i no, exorcitzar els versos, penso quants amors ens van semblar aire i quants ho van ser, encara que un mai no acaba de saber si eren aire i, a més, les idees sobre l'aire solen ser volàtils. Penso, també, que aquests versos semblen d'hivern, però bé podrien ser de primavera, perquè, no és l'aire de primavera qui ens porta els amors i ens els pren?

Tabucchi acaba (no importa que desvetlli el final) amb el seu protagonista, sempre viatjant cap al sud, que escolta la cançó antiga en veu d'una dona jove en un terrat:
El se dejo resbalar hasta el suelo con la espalda apoyada contra el muro y mirò hacia lo alto. El azul del cielo era un color que pintaba un espacio abierto de par en par. Abrió la boca para respirar aquel azul, para engullirlo, y después lo abrazó, estrechándolo contra su pecho. Decía: Aire que lleva el aire, aire que el aire la lleva, como tiene tanto rumbo no he podido hablar con ella, como lleva polisón el aire la bambolea.

M'he imaginat la cançó, d'origen sefardita, en la veu de Carlos Cano, però no l'he trobada, en canvi, l'he trobada, sense lletra, en la música de Savall. Un no pot aspirar que els seus desitjos sempre siguin realitat.

4 comentaris:

Pais secret ha dit...

L´he estat buscant, aquests cançó, en veu de Ferran Savall, el fill de´n Jordi Savall.Hagués jurat que l´havia sentida bressolar amb la seva veu, tan fina, tan especial...
Però no,no hi ha hagut manera, es deu tractar d´alguna associació particular del meu cervell.

M´ha quedat l´aire.

Macondo ha dit...

Bacci, des de l'illa del vent.

Macondo ha dit...

Bacci, des de l'illa del vent.

miquel ha dit...

Qui si que canta la cançó, A., és Arianna Savall. Una versió amb la lletra més antiga, més acostada a l'original a què faig referència. Es pot trobar a You Tube.

macondo, ja descanses de la ciutat? Fes bondat a Sardenya :-)