14.1.12

morir per viure

Truca la R. Durant l'estiu parlem cara a cara, però la resta de l'any ens conformem amb trucades esporàdiques, les d'ella, sobretot, els diumenges.


Arriba un moment de la conversa que em diu el llibre que està llegint i els que ha llegit darrerament. Aquesta vegada no és cap excepció. La majoria són novel·les acabades de publicar, algunes amb premis importants que les confirmen. D'algunes no en sé res; d'altres conec poca cosa, la crítica que he llegit en algun lloc; algun llibre, l'hem compartit al mateix temps.

-I tu, què llegeixes?

-Sostiene Pereira.

Després d'un instant de vacil·lació, noto la seua veu una mica decebuda quan em pregunta si no és una obra de fa anys. Li confirmo que sí, que va ser publicada per primera vegada l'any 1994, i passem a altres temes. Encabat parlo amb el seu marit, amic d'infantesa.

No sé per què no havia llegit abans Sostiene Pereira ni per què no vaig veure la pel·lícula l'any següent al de la seva edició. Tampoc no podria dir per què l'he llegida ara i per què m'he passat la versió cinematogràfica després de dinar. Les lectures, i tot en la vida, troben el seu moment i qualsevol moment és bo.

La novel·la m'ha semblat excel·lent, millor que la versió en cinema, malgrat la gran interpretació de Mastroianni (que curiós que la darrera pel·lícula seua, Viagem au principio do Mundo -estrenada pòstumament- fos dirigida per Manoel de Oliveira). En la pel·lícula, força fidel a l'original, hi ha sobretot una sèrie d'elements explícitament polititzats que en el llibre són més suaus, més suggerits, més marginals, més poètics i un tempo -sempre el tempo, el ritme- d'una adequació a la història que no aconsegueixen les imatges. A banda, alguns dels meus personatges mentals superen ampliàment els triats per al cinema.

I ara és quan tocaria dir de què va la novel·la, que si la dictadura de Salazar mentre a Espanya comença la guerra civil, que si un personatge sense conviccions socials, gras, cansat, a qui l'atzar porta a poc a poc a la conscienciació moral més que política, que si un ritme lent, reiteratiu, en que l'acumulació de petits esdeveniments..., que si la importància de l'atzar, que si els canvis són possibles quan no hi ha cap intenció ni motiu per canviar, que si el qui desitja viure acaba morint i el que veu propera la mort acaba vivint, que si la llimonada excessivament ensucrada..., que si existeix la confederació de les ànimes i un jo hegemònic que té la possibilitat de canviar...

Aquesta tarda he començat  Muerte de una heroïna roja (2000), de Qiu Xiaolong. Res a veure amb Sostiene Pereira, o potser sí.

6 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

Jo vaig fer-ho a l'inrevés Pere, primer vaig veure la peli i després vaig llegir la novel·la, lo qual no es recomanable car pot distorsionar la lectura, pero la novel·la és molt bona, tant coom la interpretació de Mastroianni.

Jesús M. Tibau ha dit...

És curiós com els llibres s'han convertit en una mena de producte de temporada, i llegir un llibre de fa 5, 10, 20 anys, sembli estrany.
M'agrada estar atent al que es publica avui en dia, però això no treu que gaudeixi de llibres anteriors sense por, que on es fan malbé com els iogurts.

Montse ha dit...

estic amb en Jesús: jo el tinc, aquest llibre, me'l van regalar fa molts anys. Però no l'he llegit, perquè no m'ha vingut de gust (de moment)

no he vist, tampoc, la pel·li, però no en tinc cap ganes (de moment)

i és veritat, eh? els llibres no caduquen!!! (de moment, però no donem idees, sisplau!)

Rita ha dit...

Vaig veure la pel·lícula i em va agradar molt. Especialment, com bé dius, la interpretació d'en Mastroianni. El llibre no l'he llegit, però ara que n'has fet esment, tampoc no el descarto.

Fa poc, he llegit -i per primera vegada- La tía Julia y el escribidor d'en Vargas Llosa i ara m'he posat amb un llibre del que se n'està parlant molt, la novel·la americana de l'any diu la publicitat de Columna, Llibertat de Jonathan Franzen. Això em passa sovint, tan puc llegir un llibre "antic" com un de ben recent.

miquel ha dit...

La peli, està bé, Francesc, però la novel·la és millor, com passa la majoria de vegades. Les excepcions són les de pelis de Hitchcock i d'altres que ara no sé.

És clar que ara o abans no té gaire sentit en literatura, Jesús. La qüestió dels llibres no és gaire diferent a la dels altres productes. Penso, per exemple, en les vegades que a l'hora de comprar un moble o alguna cosa semblant el venedor m'ha dit, davant d'una opció meua, que el que es portava era tal o tal altra cosa. Ostres, al cap de poc temps un s'adonava que alllò era ben bé porqueria.
I després, encara hi ha una altra opció: rellegir.

La veritat, Montse, és que hi ha llibres que caduquen, molts; i perdona que et dugui la contrària.
Un suggeriment que no cal que tinguis en compte: el dia que aneu vorejant la costa peninsular, quan arribis a Portugal, comença a llegir "Sostiene Pereira". La peli també està bé.


Crec que si algun dia llegeixes el llibre, Rita, t'agradarà. El que em va passar a mi és que ja m'havia imaginat els eprsonatges, fins i tot físicament i excepteb en el cas del protagonista, que va millorar el que jo havia imaginat, els altres...
Entre nosaltres, llegir únicament els llibres "nous" em sembla no una estupidesa, sinó una opció inconcebible. Els segom que esmentes encara el desconec completament. Et demanaria que diguessis quan el tinguessis llegit, però fa temps que no dius res. Llàstima.

Montse ha dit...

au, ara m'obligues a preguntar-te en quin sentit caduquen, els llibres!!!