morir per viure

Truca la R. Durant l'estiu parlem cara a cara, però la resta de l'any ens conformem amb trucades esporàdiques, les d'ella, sobretot, els diumenges.


Arriba un moment de la conversa que em diu el llibre que està llegint i els que ha llegit darrerament. Aquesta vegada no és cap excepció. La majoria són novel·les acabades de publicar, algunes amb premis importants que les confirmen. D'algunes no en sé res; d'altres conec poca cosa, la crítica que he llegit en algun lloc; algun llibre, l'hem compartit al mateix temps.

-I tu, què llegeixes?

-Sostiene Pereira.

Després d'un instant de vacil·lació, noto la seua veu una mica decebuda quan em pregunta si no és una obra de fa anys. Li confirmo que sí, que va ser publicada per primera vegada l'any 1994, i passem a altres temes. Encabat parlo amb el seu marit, amic d'infantesa.

No sé per què no havia llegit abans Sostiene Pereira ni per què no vaig veure la pel·lícula l'any següent al de la seva edició. Tampoc no podria dir per què l'he llegida ara i per què m'he passat la versió cinematogràfica després de dinar. Les lectures, i tot en la vida, troben el seu moment i qualsevol moment és bo.

La novel·la m'ha semblat excel·lent, millor que la versió en cinema, malgrat la gran interpretació de Mastroianni (que curiós que la darrera pel·lícula seua, Viagem au principio do Mundo -estrenada pòstumament- fos dirigida per Manoel de Oliveira). En la pel·lícula, força fidel a l'original, hi ha sobretot una sèrie d'elements explícitament polititzats que en el llibre són més suaus, més suggerits, més marginals, més poètics i un tempo -sempre el tempo, el ritme- d'una adequació a la història que no aconsegueixen les imatges. A banda, alguns dels meus personatges mentals superen ampliàment els triats per al cinema.

I ara és quan tocaria dir de què va la novel·la, que si la dictadura de Salazar mentre a Espanya comença la guerra civil, que si un personatge sense conviccions socials, gras, cansat, a qui l'atzar porta a poc a poc a la conscienciació moral més que política, que si un ritme lent, reiteratiu, en que l'acumulació de petits esdeveniments..., que si la importància de l'atzar, que si els canvis són possibles quan no hi ha cap intenció ni motiu per canviar, que si el qui desitja viure acaba morint i el que veu propera la mort acaba vivint, que si la llimonada excessivament ensucrada..., que si existeix la confederació de les ànimes i un jo hegemònic que té la possibilitat de canviar...

Aquesta tarda he començat  Muerte de una heroïna roja (2000), de Qiu Xiaolong. Res a veure amb Sostiene Pereira, o potser sí.