Acabo la sèrie sobre els fets de maig amb un fragment no de Maragall sinó del prologuista d’aquest volum de l’Epistolari, Carles Soldevila.
Llegiu, per exemple, les cartes on descriu els fets que va engendrar la primera festa del Primer de Maig. (1890). Un sarcasme brutal les anima; hi ha una barreja d’aristocratisme olímpic i de contrarietat casolana; hi ha l’odi contra el ramat i alhora la rebequeria del senyoret aviciat que veu torbades les seves distraccions favorites...
Evidentment aquestes tres cartes, on parla d’un conflicte social, són excessivament espontànies per ésser sinceres. I no sé si aquesta frase explica ben bé el meu pensament. Al meu entendre, tota opinió digna d’aquest nom és el resultat d’un mínim d’operacions mentals que Maragall, en el complet abandó d’aquesta correspondència, no sempre es prenia el temps necessari per fer. En aquestes tres cartes que ara comento, per exemple, es veu ben bé que registrava amb una fidelitat maquinal totes les seves impressions, sense provar, poc ni molt de jerarquitzar-les.
Joan Maragall. Epistolari I. Obres completes, vol. IV . Barcelona, Sala Parés Llibreria, 1930. Pròleg de Carles Soldevila.
En llegir el que anava dient Soldevila pensava: però si és tot el contrari, precisament perquè el que diu és espontani és sincer. Després em vaig adonar que Soldevila té raó, almenys una part de raó. La qüestió és que a vegades costa destriar espontaneïtat de sinceritat i concloure que és el que preferim: tenim tan poc temps per a pensar.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Any Maragall. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Any Maragall. Mostrar tots els missatges
7.10.10
Maragall: una mica més de burgesos... realitats i desitjos.
No puc deixar a mitges els escrits maragallians sobre la vaga, així que afegiré uns quants fragments del pensament i les sensacions de l’escriptor, tot i saber que qualsevol tria d’un tot sempre és una traïció. Al menys deixem que Barcelona torni a la normalitat. No valoro els fragments, simplement els mostro, en dono publicitat.
3 de maig de 1890
... i avui tropa a l’Audiència, al Liceu, a la plaça de Catalunya, a la de Tetuàn, parejes de cavalleria pel mig de la Rambla... I jo disfruto perquè ja m’emprenya la insistència de la plebe, que destorba, desentona, preocupa, priva de pensar, i t’ho confesso, estic pel despotisme il·lustrat. Avui fa un dia magnífic, la coloraina dels uniformes llueix al sol com l’acer de les armes, i contrasta amb les bruses blau fosc i gorres negres i suades dels obrers.
4 de maig
Aquí en mon quartet, davant ma taula, amb mos llibres (sobretot una gramàtica inglesa que he comprat fa poc) lo piano los quadros, lo retrato de Goethe (qual adquisició fou fruit de lentusista desvetllament de mon esperit) amb lo pensament balancejant-se’m entre tu i “the fairy” que és com anar d’una delicadesa a una altra, me sento feliç i tendrament commòs, i menyspreo la porqueria que s’agita pels carrers. ¡Pobreta C.! se deu estar ben tancadeta a casa seva, tremolant a los udols salvatges que fan d’aquells encontorns lo centre de llurs bestieses i em priven de veure-la i s’atreveixen a torbar sa tranquil·litat! ¡los imbècils! ¡los estúpids! ¡que els ametrallin, que els trinxin, que els escombrin com escombraries! ¡canalles!
7 de maig
Ahir tornà a obrir-se el Liceu i començaren a dir que posarien un petardo (diumenge passat n’estallà un a Foment que féu insignificants desperfectes i cap desgràcia)...
Vaig entrar-hi al final del primer acte...: lo teatre estava poc menys que ple amb força noies amb vestits clars, i florits barrets d’estiu. ¡Quina barra! Vaig pensar. Avui los burgesos representen lo paper dels aristòcrates francesos d’ara fa cent anys, i com hi ha món, creia que eren més pusil·lànimes. Quan encara hi ha molts oficis en vaga (en Blanco los va fent transigir d’un a un) i los anarquistes campen pertot, se necessita valor per anar-se’n de frac amb dones i cotxe, el cor de la burgesia barcelonina, a lo lloc que ha de saltar primer a la vista dels que ens volen mal, i allí estar quatre hores galantejant, fent brometa, aplaudint i xiulant...
27 de maig
Em sembla una llàstima que durant aquest any no es faci una bona edició de la correspondència epistolar de Maragall, sigui en una sèrie de volums –900 cartes són moltes- amb el material agrupat per corresponsals o, i faig dues propostes heterodoxes complementàries que m’interessarien molt, per temàtiques (política, societat, literatura...) o per cronologia (cartes de 1890, 1891...). L’execució d’aquestes dues propostes hauria de ser el fruit d’un treball seriós amb valoració inclosa. Sigui com sigui, penso que l’estudi complet, exhaustiu, de la literatura de Maragall ha de tenir en compte tota la seva producció epistolar.
6.10.10
Maragall: els burgesos, els obrers i els antisistema
Es queixa –i més coses- la Júlia de les parcialitats dels anys-aniversari, del que es podria fer i no es fa, de la presentació dels personatges, la seva obra i la seva època sense la complexitat i les contradiccions reals. No m’endinsaré ara en la discussió, sinó que deixaré anar una mica de Maragall, tot recordant que fa un temps que em vaig proposar celebrar el seu Any amb alguns fragments del seu epistolari i ja mig tenia abandonat el projecte. Volia continuar amb la seva vida familiar, però el que he llegit a casa la Júlia m’ha fet triar una altra faceta.
D’un escriptor, el que ens interessa més, al menys crec que hauria de ser així, és la seva obra; però sovint no ens podem estar de voler saber de la seva vida i de la seva personalitat que, per altra banda, contribueixen a explicar la seva obra. Passat el temps, una de les fonts d’informació més interessants sobre el personatge és, si es conserva, la seva correspondència. Les cartes personals ens permeten arribar sense excessius filtres a l’interior d’una persona, en la mesura que això és possible. En el cas de Maragall, l’extens epistolari que es conserva mostra un home complex, contradictori, apassionant i també amb unes constants poc canviants al llarg del temps. Estaria bé que algú durant aquest any fes servir les cartes d’una manera creativa, o no, per acostar el personatge al lector i al públic. Ja es veurà.
No sé si el fragment –gairebé la carta sencera- que deixo a continuació, adreçat al seu amic Antoni Roura ara fa 110 anys, ens pot portar a recordar algun aspecte de la darrera vaga general i a reflexionar sobre la relativa importància del pas del temps en la història del comportament humà.
Noi, la cosa s’emmascara, que diu en Raventós, que l’he trobat avui amb barret de copa, tot atzarat. I efectivament, avui los “huelguistas” cohibeixen els que volen tornar al treball, xiulen a la Guàrdia Civil, que de tant en tant dóna alguna carga, més o menys de per riure, i els burgesos estem tan aterroritzats que no fem més que demanar l’estat de siti [...] No surten diaris i estem incomunicats amb lo resto del món i amb nosaltres mateixos; jo no sé què passa a Sans?!! –No ho sé: i d’aquí ve el pànic.
¿Saps qui té la culpa, de tot això? L’Emperaire d’Alemanya. Fa un quant temps va convocar una conferència internacional per a tractar la qüestió social de la classe obrera, de reglamentació del treball per l’Estat, és a dir, de socialisme pur. La Internacional se va desvetllar i manà que tots los obrers del món, excepte los de Camarines, se declaressin en huelga, per a demanar als seus respectius governs la imposició de la jornada legal de vuit hores: lo dia senyalat fou lo primer de Maig, i l’objecte, tal com se va anunciar, només fer present aquesta pretensió, i tornar l’endemà al treball: però un cop al carrer, s’han encarinyat amb això de passejar-se pertot fent lo “papu”; los anarquistes s’hi ha barrejat, i ara molts oficis ja volen les vuit hores de treball des d’ara mateix, i aquests oficis no volen deixar treballar els altres, i los anarquistes criden “morin los burgesos” i quan un oficial de la guàrdia civil crida “¡preparen!” apreten a córrer fins a perdre’s de vista. I los obrers se passegen fomuts de fàstic, no sabent què fer, com nosaltres quan fèiem campana. Però lo més bonic és l’alarma dels burgesos... Durant los últims dies d’Abril se va estendre un pànic tan horrorós que semblava que vingués la fi del món; los uns compraven vint o trenta pans, vàries arroves de patates, bacallà i altres porqueries; los altres feien forrar les portes i compraven armes, i altres fugien sense saber a on, altres per animar-se se n’anaven a veure arribar la tropa, i quan comptaven força soldats, força cavalls i sobretot força canons, ¡ah! allò els posava bé el ventre, i ja temien menys al “treballador”, al barbre de la nostra època, al que vol capgirar l’ordre social, al que posa petardos i renega, i mira de reüll al “senyor”, al que vol disfrutar de lo que nosaltres disfrutem... ¡Que l’afusellin, que el trinxin, que el fotin! -Prô l’obrer català és sensat, diem després los burgesos per a tranquil·litzar-nos –i està molt més ben tractat que en altres nacions: no faran res, només una quants caps calents, estrangerats, que ho vénen a enredar tot, que els entabanen... Noi, me’n vaig a veure que passa, em sembla que avui nos posaran en estat de siti; a casa me posen obstacles a sortir al carrer; jo ho tiro pel ridícul i llavors diuen: Vés, prô no passis per la Rambla. ¡No passar per la Rambla! ¡No veure lo pla de la Boqueria! ¡No jugar a l’ajedrez a l’Ateneu! No pot ser. Ademés a mi los treballadors no em fan por, són sensats, estan bastant alegres i tranquils, no s’exalten, són honrats, i no em fan por sobretot perquè la “tropa” els farà por a ells. Tots som uns fenicis.
Carta de Joan Maragall a Antoni Roura (2 de maig de 1890)
D’un escriptor, el que ens interessa més, al menys crec que hauria de ser així, és la seva obra; però sovint no ens podem estar de voler saber de la seva vida i de la seva personalitat que, per altra banda, contribueixen a explicar la seva obra. Passat el temps, una de les fonts d’informació més interessants sobre el personatge és, si es conserva, la seva correspondència. Les cartes personals ens permeten arribar sense excessius filtres a l’interior d’una persona, en la mesura que això és possible. En el cas de Maragall, l’extens epistolari que es conserva mostra un home complex, contradictori, apassionant i també amb unes constants poc canviants al llarg del temps. Estaria bé que algú durant aquest any fes servir les cartes d’una manera creativa, o no, per acostar el personatge al lector i al públic. Ja es veurà.
No sé si el fragment –gairebé la carta sencera- que deixo a continuació, adreçat al seu amic Antoni Roura ara fa 110 anys, ens pot portar a recordar algun aspecte de la darrera vaga general i a reflexionar sobre la relativa importància del pas del temps en la història del comportament humà.
Noi, la cosa s’emmascara, que diu en Raventós, que l’he trobat avui amb barret de copa, tot atzarat. I efectivament, avui los “huelguistas” cohibeixen els que volen tornar al treball, xiulen a la Guàrdia Civil, que de tant en tant dóna alguna carga, més o menys de per riure, i els burgesos estem tan aterroritzats que no fem més que demanar l’estat de siti [...] No surten diaris i estem incomunicats amb lo resto del món i amb nosaltres mateixos; jo no sé què passa a Sans?!! –No ho sé: i d’aquí ve el pànic.
¿Saps qui té la culpa, de tot això? L’Emperaire d’Alemanya. Fa un quant temps va convocar una conferència internacional per a tractar la qüestió social de la classe obrera, de reglamentació del treball per l’Estat, és a dir, de socialisme pur. La Internacional se va desvetllar i manà que tots los obrers del món, excepte los de Camarines, se declaressin en huelga, per a demanar als seus respectius governs la imposició de la jornada legal de vuit hores: lo dia senyalat fou lo primer de Maig, i l’objecte, tal com se va anunciar, només fer present aquesta pretensió, i tornar l’endemà al treball: però un cop al carrer, s’han encarinyat amb això de passejar-se pertot fent lo “papu”; los anarquistes s’hi ha barrejat, i ara molts oficis ja volen les vuit hores de treball des d’ara mateix, i aquests oficis no volen deixar treballar els altres, i los anarquistes criden “morin los burgesos” i quan un oficial de la guàrdia civil crida “¡preparen!” apreten a córrer fins a perdre’s de vista. I los obrers se passegen fomuts de fàstic, no sabent què fer, com nosaltres quan fèiem campana. Però lo més bonic és l’alarma dels burgesos... Durant los últims dies d’Abril se va estendre un pànic tan horrorós que semblava que vingués la fi del món; los uns compraven vint o trenta pans, vàries arroves de patates, bacallà i altres porqueries; los altres feien forrar les portes i compraven armes, i altres fugien sense saber a on, altres per animar-se se n’anaven a veure arribar la tropa, i quan comptaven força soldats, força cavalls i sobretot força canons, ¡ah! allò els posava bé el ventre, i ja temien menys al “treballador”, al barbre de la nostra època, al que vol capgirar l’ordre social, al que posa petardos i renega, i mira de reüll al “senyor”, al que vol disfrutar de lo que nosaltres disfrutem... ¡Que l’afusellin, que el trinxin, que el fotin! -Prô l’obrer català és sensat, diem després los burgesos per a tranquil·litzar-nos –i està molt més ben tractat que en altres nacions: no faran res, només una quants caps calents, estrangerats, que ho vénen a enredar tot, que els entabanen... Noi, me’n vaig a veure que passa, em sembla que avui nos posaran en estat de siti; a casa me posen obstacles a sortir al carrer; jo ho tiro pel ridícul i llavors diuen: Vés, prô no passis per la Rambla. ¡No passar per la Rambla! ¡No veure lo pla de la Boqueria! ¡No jugar a l’ajedrez a l’Ateneu! No pot ser. Ademés a mi los treballadors no em fan por, són sensats, estan bastant alegres i tranquils, no s’exalten, són honrats, i no em fan por sobretot perquè la “tropa” els farà por a ells. Tots som uns fenicis.
Carta de Joan Maragall a Antoni Roura (2 de maig de 1890)
18.6.10
Clara Noble (1)
Vaig veure a Sabadell una placa que indicava la casa pairal de Rosa Gorina, mare del poeta Joan Maragall. Vaig pensar que no sabia res de la mare de Maragall i ben poc del seu pare. I tampoc no sabia res de la seva esposa, Clara Noble. Ni tan sols coneixia el segon cognom. Que el seu pare era d’origen anglès (Noble de cognom?), un comerciant que es va quedar a viure a Andalusia i allà va conèixer la seva mare? Quants germans tenia? On va nàixer ella? Com i on la va conèixer Maragall quan tenia tot just 15 anys? Què va veure el poeta en aquella noieta, encara adolescent? Com va anar el festeig? I després, tota la vida fins que va ser enterrada al cementiri de sant Gervasi.
Segur que els descendents de Joan Maragall em podrien respondre moltes preguntes o potser hi ha una aproximació biogràfica que no conec. Potser durant aquest any Maragall que s’acaba d’encetar oficialment algú, a més de parlar de l’escriptor, parlarà de la seva esposa. Cal? Cal parlar de les esposes dels poetes? No ho sé. Però a mi m’intriga saber qui hi havia darrere i dins de les imatges que conec. Mentre no tingui més notícies, vaig seguint Clara Noble a través de la correspondència del seu marit, i el marit a través del que diu d’ell i de la seva esposa, ben poca cosa, o no.
... i a casa per medi d’uns parents me volen fer conèixer una pubilla molt rica... això és horrorós, però a l’estiu se donarà la batalla, i lo dia que faci trenta anys vull estar lligat a una o altra, encara que no siga més perquè no m’emprenyin.
Carta a Anton Roura (16 de maig de 1890)
Antes d’ahir va fer dos anys que férem plegats aquella excursió a les muntanyes veïnes. Aquell dia vaig dir-te que em casaria amb una de dos dones, o aquesta o aquella altra, i ja veus si he tingut paraula, al cap de dos anys si no sóc casat amb aquesta espero que no se’n falti gaire. Cada dia estic més enamorat... i ... prô aquesta conversa ja se’t fa pesada.
Carta a Anton Roura (octubre de 1891)
D’aquí a quinze dies me caso: no et vull explicar lo tragí de mobles, alfombres, amonestacions, passos, presentacions, plats i olles etc., etc., en què estic ficat, però per sobre de tot resplendeix la meva dolça coloma que serà meva del tot l’endemà passat de Nadal.
Carta a Anton Roura (desembre de 1891)
La vida de casat me prova bé: tinc un piset molt mono, i una muller adorable; i a pesar de que segueixo creient (a soles i per a tu) que jo no havia nascut per a casat, m’hi trobo bé. Avui no tinc més temps. Vaig rebre la segona de canvi. Ja t’escriuré llarg: Tu fes-ho sempre. Adéu. Les cartes dirigeix-les: Lauria, 2, 1.er
Carta a Anton Roura (5 de febrer de 1892)
Bueno, veniu a casa una tarda, home! Si fa mal temps preneu un tramvia de la bandereta vermella i us deixa a la porta de casa, que ni que anéssiu amb cotxe propi: si fa bo veniu prenent el sol. Si veniu a quarts de tres prendreu el cafè amb nosaltres. Si no voleu cafè o si no voleu venir a aquesta hora, vingueu a una altra; pro veniu: sóc a casa fins a quarts de sis. És ben pesat no veure mai als amics. No ho cregueu que l’amor conjugal siga tan absorbent: al contrari, crida a tots los altres afectes.
Carta a Josep Soler i Miquel (25 de febrer, 1 tarda, 1892)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
