6.10.10

Maragall: els burgesos, els obrers i els antisistema

Es queixa –i més coses- la Júlia de les parcialitats dels anys-aniversari, del que es podria fer i no es fa, de la presentació dels personatges, la seva obra i la seva època sense la complexitat i les contradiccions reals. No m’endinsaré ara en la discussió, sinó que deixaré anar una mica de Maragall, tot recordant que fa un temps que em vaig proposar celebrar el seu Any amb alguns fragments del seu epistolari i ja mig tenia abandonat el projecte. Volia continuar amb la seva vida familiar, però el que he llegit a casa la Júlia m’ha fet triar una altra faceta.

D’un escriptor, el que ens interessa més, al menys crec que hauria de ser així, és la seva obra; però sovint no ens podem estar de voler saber de la seva vida i de la seva personalitat que, per altra banda, contribueixen a explicar la seva obra. Passat el temps, una de les fonts d’informació més interessants sobre el personatge és, si es conserva, la seva correspondència. Les cartes personals ens permeten arribar sense excessius filtres a l’interior d’una persona, en la mesura que això és possible. En el cas de Maragall, l’extens epistolari que es conserva mostra un home complex, contradictori, apassionant i també amb unes constants poc canviants al llarg del temps. Estaria bé que algú durant aquest any fes servir les cartes d’una manera creativa, o no, per acostar el personatge al lector i al públic. Ja es veurà.

No sé si el fragment –gairebé la carta sencera- que deixo a continuació, adreçat al seu amic Antoni Roura ara fa 110 anys, ens pot portar a recordar algun aspecte de la darrera vaga general i a reflexionar sobre la relativa importància del pas del temps en la història del comportament humà.


Noi, la cosa s’emmascara, que diu en Raventós, que l’he trobat avui amb barret de copa, tot atzarat. I efectivament, avui los “huelguistas” cohibeixen els que volen tornar al treball, xiulen a la Guàrdia Civil, que de tant en tant dóna alguna carga, més o menys de per riure, i els burgesos estem tan aterroritzats que no fem més que demanar l’estat de siti [...] No surten diaris i estem incomunicats amb lo resto del món i amb nosaltres mateixos; jo no sé què passa a Sans?!! –No ho sé: i d’aquí ve el pànic.
¿Saps qui té la culpa, de tot això? L’Emperaire d’Alemanya. Fa un quant temps va convocar una conferència internacional per a tractar la qüestió social de la classe obrera, de reglamentació del treball per l’Estat, és a dir, de socialisme pur. La Internacional se va desvetllar i manà que tots los obrers del món, excepte los de Camarines, se declaressin en huelga, per a demanar als seus respectius governs la imposició de la jornada legal de vuit hores: lo dia senyalat fou lo primer de Maig, i l’objecte, tal com se va anunciar, només fer present aquesta pretensió, i tornar l’endemà al treball: però un cop al carrer, s’han encarinyat amb això de passejar-se pertot fent lo “papu”; los anarquistes s’hi ha barrejat, i ara molts oficis ja volen les vuit hores de treball des d’ara mateix, i aquests oficis no volen deixar treballar els altres, i los anarquistes criden “morin los burgesos” i quan un oficial de la guàrdia civil crida “¡preparen!” apreten a córrer fins a perdre’s de vista. I los obrers se passegen fomuts de fàstic, no sabent què fer, com nosaltres quan fèiem campana. Però lo més bonic és l’alarma dels burgesos... Durant los últims dies d’Abril se va estendre un pànic tan horrorós que semblava que vingués la fi del món; los uns compraven vint o trenta pans, vàries arroves de patates, bacallà i altres porqueries; los altres feien forrar les portes i compraven armes, i altres fugien sense saber a on, altres per animar-se se n’anaven a veure arribar la tropa, i quan comptaven força soldats, força cavalls i sobretot força canons, ¡ah! allò els posava bé el ventre, i ja temien menys al “treballador”, al barbre de la nostra època, al que vol capgirar l’ordre social, al que posa petardos i renega, i mira de reüll al “senyor”, al que vol disfrutar de lo que nosaltres disfrutem... ¡Que l’afusellin, que el trinxin, que el fotin! -Prô l’obrer català és sensat, diem després los burgesos per a tranquil·litzar-nos –i està molt més ben tractat que en altres nacions: no faran res, només una quants caps calents, estrangerats, que ho vénen a enredar tot, que els entabanen... Noi, me’n vaig a veure que passa, em sembla que avui nos posaran en estat de siti; a casa me posen obstacles a sortir al carrer; jo ho tiro pel ridícul i llavors diuen: Vés, prô no passis per la Rambla. ¡No passar per la Rambla! ¡No veure lo pla de la Boqueria! ¡No jugar a l’ajedrez a l’Ateneu! No pot ser. Ademés a mi los treballadors no em fan por, són sensats, estan bastant alegres i tranquils, no s’exalten, són honrats, i no em fan por sobretot perquè la “tropa” els farà por a ells. Tots som uns fenicis.

Carta de Joan Maragall a Antoni Roura (2 de maig de 1890)

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Fenicis, fenicis del tot. Amb respecte pels fenicis.

Per aquest i d'altres textos de l'autor ja es veu ben bé que vivien al llimb i de treballar, poquet, aquella colla. No sé si devia acabar la partida d'escacs o no...

Júlia ha dit...

Jo també tinc molta tafaneria per les vides, la veritat, tot va lligat -o no-.

Clidice ha dit...

Sempre tinc dubtes a l'hora de saber coses de la vida dels autors, una mica com tu, perquè en el fons el que importa és la seva obra que, al llegir-la, la fas teva i l'autor es dilueix. Però el nostre món és històric i s'entesta en no voler esborrar els autors, ens els fa presents tan si ens agrada com si no. I amb l'herència freudiana no només hem de llegir el que ha escrit, sinó que hem de saber el perquè ho ha fet, com ho ha fet i que hauria passat si aquell dia no hagués tingut temps d'esmorzar en comptes de fotre's tres croissants. I quin burgeset més típic el senyoret Maragall no? són tan adorables amb el seu classisme! La llàstima és que avui encara n'hi ha que manen que es pensen que per baix som una raça a part.

pere ha dit...

I continuo avui, Júlia, amb els fenicis :-)
No sé com van anar els escacs, però al dia següent , a la nit, jugava al dòmino.
En aquest cas, a més de la vida, en el seu aspecte d'anecdotàri, les cartes tenen un interès important per a la història del país, al menys per una part de la història. Literàriament també em semblen molt interessants.


Clidice, compartim la idea de l'interès de l'obra per sobre d'altres consideracions. En aquest cas, però, amb una correspondència tan extensa i entre tants corresponsals i tan variats (Pedrell, Pere Coromines, Torres i Bages, Azorín...), l'epistolari Maragall és un document valuós per aproximar-se al país. A veure quin historiador se'n fa càrrec.
Uf, tots els polítics són una raça a part :-)