política o economia d'anar per casa (4)

Que la Llei Sinde-Wert antidescàrregues és antidemocràtica ho demostra el fet que el 61 % dels jocs que es fan servir és piratejat. Amb una majoria com aquesta qualsevol partit polític es permet fer i desfer el que li sembla, al menys durant quatre anys.

Maragall: una mica més de burgesos... realitats i desitjos.

No puc deixar a mitges els escrits maragallians sobre la vaga, així que afegiré uns quants fragments del pensament i les sensacions de l’escriptor, tot i saber que qualsevol tria d’un tot sempre és una traïció. Al menys deixem que Barcelona torni a la normalitat. No valoro els fragments, simplement els mostro, en dono publicitat.

Situo sintèticament el personatge. En aquest moment Maragall té 29 anys; té acabada la carrera de dret i, com es pot llegir en el darrer fragment, decideix exercir-la de mal cor. Ha publicat alguns poemes i textos diversos, però encara no el seu primer recull de poemes. Aquest mateix any, la seva vida canviarà substancialment en entrar a treballar al “Diario de Barcelona”. Un any més tard es casarà amb Clara Noble, que aleshores devia tenir 18 anys, i que es al·ludida en un dels fragments.

3 de maig de 1890

... i avui tropa a l’Audiència, al Liceu, a la plaça de Catalunya, a la de Tetuàn, parejes de cavalleria pel mig de la Rambla... I jo disfruto perquè ja m’emprenya la insistència de la plebe, que destorba, desentona, preocupa, priva de pensar, i t’ho confesso, estic pel despotisme il·lustrat. Avui fa un dia magnífic, la coloraina dels uniformes llueix al sol com l’acer de les armes, i contrasta amb les bruses blau fosc i gorres negres i suades dels obrers.

4 de maig

Aquí en mon quartet, davant ma taula, amb mos llibres (sobretot una gramàtica inglesa que he comprat fa poc) lo piano los quadros, lo retrato de Goethe (qual adquisició fou fruit de lentusista desvetllament de mon esperit) amb lo pensament balancejant-se’m entre tu i “the fairy” que és com anar d’una delicadesa a una altra, me sento feliç i tendrament commòs, i menyspreo la porqueria que s’agita pels carrers. ¡Pobreta C.! se deu estar ben tancadeta a casa seva, tremolant a los udols salvatges que fan d’aquells encontorns lo centre de llurs bestieses i em priven de veure-la i s’atreveixen a torbar sa tranquil·litat! ¡los imbècils! ¡los estúpids! ¡que els ametrallin, que els trinxin, que els escombrin com escombraries! ¡canalles!

7 de maig

Ahir tornà a obrir-se el Liceu i començaren a dir que posarien un petardo (diumenge passat n’estallà un a Foment que féu insignificants desperfectes i cap desgràcia)...

Vaig entrar-hi al final del primer acte...: lo teatre estava poc menys que ple amb força noies amb vestits clars, i florits barrets d’estiu. ¡Quina barra! Vaig pensar. Avui los burgesos representen lo paper dels aristòcrates francesos d’ara fa cent anys, i com hi ha món, creia que eren més pusil·lànimes. Quan encara hi ha molts oficis en vaga (en Blanco los va fent transigir d’un a un) i los anarquistes campen pertot, se necessita valor per anar-se’n de frac amb dones i cotxe, el cor de la burgesia barcelonina, a lo lloc que ha de saltar primer a la vista dels que ens volen mal, i allí estar quatre hores galantejant, fent brometa, aplaudint i xiulant...

27 de maig

... sembla que definitivament seré advocat tota la vida. Ai! Renoi! Jo que volia ser poeta com Byron o Heine i t... dones casades que m’estimessin i tenir una cara “ombrageuse” i u front “reveur” i córrer món  i no viure més que per la Bellesa i l’Art! Ah! Barcelona, Barcelona, ciutat burgesa, humida, aplanadora, ah burgesia, ah muretons i flassades, gènero tou i de poca consistència, ah mitjania, en riquesa, en posició, en tot, ah! Símbol de tota mitjania, tu Barcelona m’has  ben fotut!!!... I en mig de tot n’haig de donar gràcies a Déu i em resigno a ésser barceloní en tota la força i extensió de la paraula. Ja tenia raó en Peio ¡¡que en som de fenicis!!!


Em sembla una llàstima que durant aquest any no es faci una bona edició de la correspondència epistolar de Maragall, sigui en una sèrie de volums –900 cartes són moltes- amb el material agrupat per corresponsals o, i faig dues propostes heterodoxes complementàries que m’interessarien molt, per temàtiques (política, societat, literatura...) o per cronologia (cartes de 1890, 1891...).  L’execució d’aquestes dues propostes hauria de ser el fruit d’un treball seriós amb valoració inclosa. Sigui com sigui, penso que l’estudi complet, exhaustiu,  de la literatura de Maragall ha de tenir en compte tota la seva producció epistolar.

Maragall: els burgesos, els obrers i els antisistema

Es queixa –i més coses- la Júlia de les parcialitats dels anys-aniversari, del que es podria fer i no es fa, de la presentació dels personatges, la seva obra i la seva època sense la complexitat i les contradiccions reals. No m’endinsaré ara en la discussió, sinó que deixaré anar una mica de Maragall, tot recordant que fa un temps que em vaig proposar celebrar el seu Any amb alguns fragments del seu epistolari i ja mig tenia abandonat el projecte. Volia continuar amb la seva vida familiar, però el que he llegit a casa la Júlia m’ha fet triar una altra faceta.

D’un escriptor, el que ens interessa més, al menys crec que hauria de ser així, és la seva obra; però sovint no ens podem estar de voler saber de la seva vida i de la seva personalitat que, per altra banda, contribueixen a explicar la seva obra. Passat el temps, una de les fonts d’informació més interessants sobre el personatge és, si es conserva, la seva correspondència. Les cartes personals ens permeten arribar sense excessius filtres a l’interior d’una persona, en la mesura que això és possible. En el cas de Maragall, l’extens epistolari que es conserva mostra un home complex, contradictori, apassionant i també amb unes constants poc canviants al llarg del temps. Estaria bé que algú durant aquest any fes servir les cartes d’una manera creativa, o no, per acostar el personatge al lector i al públic. Ja es veurà.

No sé si el fragment –gairebé la carta sencera- que deixo a continuació, adreçat al seu amic Antoni Roura ara fa 110 anys, ens pot portar a recordar algun aspecte de la darrera vaga general i a reflexionar sobre la relativa importància del pas del temps en la història del comportament humà.


Noi, la cosa s’emmascara, que diu en Raventós, que l’he trobat avui amb barret de copa, tot atzarat. I efectivament, avui los “huelguistas” cohibeixen els que volen tornar al treball, xiulen a la Guàrdia Civil, que de tant en tant dóna alguna carga, més o menys de per riure, i els burgesos estem tan aterroritzats que no fem més que demanar l’estat de siti [...] No surten diaris i estem incomunicats amb lo resto del món i amb nosaltres mateixos; jo no sé què passa a Sans?!! –No ho sé: i d’aquí ve el pànic.
¿Saps qui té la culpa, de tot això? L’Emperaire d’Alemanya. Fa un quant temps va convocar una conferència internacional per a tractar la qüestió social de la classe obrera, de reglamentació del treball per l’Estat, és a dir, de socialisme pur. La Internacional se va desvetllar i manà que tots los obrers del món, excepte los de Camarines, se declaressin en huelga, per a demanar als seus respectius governs la imposició de la jornada legal de vuit hores: lo dia senyalat fou lo primer de Maig, i l’objecte, tal com se va anunciar, només fer present aquesta pretensió, i tornar l’endemà al treball: però un cop al carrer, s’han encarinyat amb això de passejar-se pertot fent lo “papu”; los anarquistes s’hi ha barrejat, i ara molts oficis ja volen les vuit hores de treball des d’ara mateix, i aquests oficis no volen deixar treballar els altres, i los anarquistes criden “morin los burgesos” i quan un oficial de la guàrdia civil crida “¡preparen!” apreten a córrer fins a perdre’s de vista. I los obrers se passegen fomuts de fàstic, no sabent què fer, com nosaltres quan fèiem campana. Però lo més bonic és l’alarma dels burgesos... Durant los últims dies d’Abril se va estendre un pànic tan horrorós que semblava que vingués la fi del món; los uns compraven vint o trenta pans, vàries arroves de patates, bacallà i altres porqueries; los altres feien forrar les portes i compraven armes, i altres fugien sense saber a on, altres per animar-se se n’anaven a veure arribar la tropa, i quan comptaven força soldats, força cavalls i sobretot força canons, ¡ah! allò els posava bé el ventre, i ja temien menys al “treballador”, al barbre de la nostra època, al que vol capgirar l’ordre social, al que posa petardos i renega, i mira de reüll al “senyor”, al que vol disfrutar de lo que nosaltres disfrutem... ¡Que l’afusellin, que el trinxin, que el fotin! -Prô l’obrer català és sensat, diem després los burgesos per a tranquil·litzar-nos –i està molt més ben tractat que en altres nacions: no faran res, només una quants caps calents, estrangerats, que ho vénen a enredar tot, que els entabanen... Noi, me’n vaig a veure que passa, em sembla que avui nos posaran en estat de siti; a casa me posen obstacles a sortir al carrer; jo ho tiro pel ridícul i llavors diuen: Vés, prô no passis per la Rambla. ¡No passar per la Rambla! ¡No veure lo pla de la Boqueria! ¡No jugar a l’ajedrez a l’Ateneu! No pot ser. Ademés a mi los treballadors no em fan por, són sensats, estan bastant alegres i tranquils, no s’exalten, són honrats, i no em fan por sobretot perquè la “tropa” els farà por a ells. Tots som uns fenicis.

Carta de Joan Maragall a Antoni Roura (2 de maig de 1890)