l'esponteneïtat anul·la la sinceritat?

Acabo la sèrie sobre els fets de maig amb un fragment no de Maragall sinó del prologuista d’aquest volum de l’Epistolari, Carles Soldevila.

Llegiu, per exemple, les cartes on descriu els fets que va engendrar la primera festa del Primer de Maig. (1890). Un sarcasme brutal les anima; hi ha una barreja d’aristocratisme olímpic i de contrarietat casolana; hi ha l’odi contra el ramat i alhora la rebequeria del senyoret aviciat que veu torbades les seves distraccions favorites...
Evidentment aquestes tres cartes, on parla d’un conflicte social, són excessivament espontànies per ésser sinceres. I no sé si aquesta frase explica ben bé el meu pensament. Al meu entendre, tota opinió digna d’aquest nom és el resultat d’un mínim d’operacions mentals que Maragall, en el complet abandó d’aquesta correspondència, no sempre es prenia el temps necessari per fer. En aquestes tres cartes que ara comento, per exemple, es veu ben bé que registrava amb una fidelitat maquinal totes les seves impressions, sense provar, poc ni molt de jerarquitzar-les.

Joan Maragall. Epistolari I. Obres completes, vol. IV . Barcelona, Sala Parés Llibreria, 1930. Pròleg de Carles Soldevila.

En llegir el que anava dient Soldevila pensava: però si és tot el contrari, precisament perquè el que diu és espontani és sincer. Després em vaig adonar que Soldevila té raó, almenys una part de raó. La qüestió és que a vegades costa destriar espontaneïtat de sinceritat i concloure que és el que preferim: tenim tan poc temps per a pensar.