Vaig veure a Sabadell una placa que indicava la casa pairal de Rosa Gorina, mare del poeta Joan Maragall. Vaig pensar que no sabia res de la mare de Maragall i ben poc del seu pare. I tampoc no sabia res de la seva esposa, Clara Noble. Ni tan sols coneixia el segon cognom. Que el seu pare era d’origen anglès (Noble de cognom?), un comerciant que es va quedar a viure a Andalusia i allà va conèixer la seva mare? Quants germans tenia? On va nàixer ella? Com i on la va conèixer Maragall quan tenia tot just 15 anys? Què va veure el poeta en aquella noieta, encara adolescent? Com va anar el festeig? I després, tota la vida fins que va ser enterrada al cementiri de sant Gervasi.
Segur que els descendents de Joan Maragall em podrien respondre moltes preguntes o potser hi ha una aproximació biogràfica que no conec. Potser durant aquest any Maragall que s’acaba d’encetar oficialment algú, a més de parlar de l’escriptor, parlarà de la seva esposa. Cal? Cal parlar de les esposes dels poetes? No ho sé. Però a mi m’intriga saber qui hi havia darrere i dins de les imatges que conec. Mentre no tingui més notícies, vaig seguint Clara Noble a través de la correspondència del seu marit, i el marit a través del que diu d’ell i de la seva esposa, ben poca cosa, o no.
... i a casa per medi d’uns parents me volen fer conèixer una pubilla molt rica... això és horrorós, però a l’estiu se donarà la batalla, i lo dia que faci trenta anys vull estar lligat a una o altra, encara que no siga més perquè no m’emprenyin.
Carta a Anton Roura (16 de maig de 1890)
Antes d’ahir va fer dos anys que férem plegats aquella excursió a les muntanyes veïnes. Aquell dia vaig dir-te que em casaria amb una de dos dones, o aquesta o aquella altra, i ja veus si he tingut paraula, al cap de dos anys si no sóc casat amb aquesta espero que no se’n falti gaire. Cada dia estic més enamorat... i ... prô aquesta conversa ja se’t fa pesada.
Carta a Anton Roura (octubre de 1891)
D’aquí a quinze dies me caso: no et vull explicar lo tragí de mobles, alfombres, amonestacions, passos, presentacions, plats i olles etc., etc., en què estic ficat, però per sobre de tot resplendeix la meva dolça coloma que serà meva del tot l’endemà passat de Nadal.
Carta a Anton Roura (desembre de 1891)
La vida de casat me prova bé: tinc un piset molt mono, i una muller adorable; i a pesar de que segueixo creient (a soles i per a tu) que jo no havia nascut per a casat, m’hi trobo bé. Avui no tinc més temps. Vaig rebre la segona de canvi. Ja t’escriuré llarg: Tu fes-ho sempre. Adéu. Les cartes dirigeix-les: Lauria, 2, 1.er
Carta a Anton Roura (5 de febrer de 1892)
Bueno, veniu a casa una tarda, home! Si fa mal temps preneu un tramvia de la bandereta vermella i us deixa a la porta de casa, que ni que anéssiu amb cotxe propi: si fa bo veniu prenent el sol. Si veniu a quarts de tres prendreu el cafè amb nosaltres. Si no voleu cafè o si no voleu venir a aquesta hora, vingueu a una altra; pro veniu: sóc a casa fins a quarts de sis. És ben pesat no veure mai als amics. No ho cregueu que l’amor conjugal siga tan absorbent: al contrari, crida a tots los altres afectes.
Carta a Josep Soler i Miquel (25 de febrer, 1 tarda, 1892)
10 comentaris:
puig jo sóc de Sabadell i no ho sabia.
Doncs jo sí que havia llegit coses fa anys sobre ella i l'enamorament, com ara, entre d'altres, que crec que al principi es parlaven en castellà, suposo que per l'origen de la senyora.
i com canvien els prohoms en sabatilles i bata d'estar per casa! no sé si m'agrada conèixer-ne les intimitats, es tornen tan ... normals!
A mi em passa com a la Clidice, prefereixo quedar-me amb "el mite"...
Doncs això de mirar una mica pel forat del pany a mi també m'agrada...
Jo és que sóc molt tafanera. Aquestes senyores, tot i ser burgeses, tenien molt de mèrit, vinga parir i posar ordre en cases plenes de criades, mainaderes, problemes de pressupost i fins i tot compromisos socials i òpera quan tocava. I aquests marits intel·lectuals, escriure, tertúlia, excursions culturals i poca cosa més. Vaja, no és que els tregui mèrit, però... ves a saber quanta literatura no se la va inventar la senyora i tot.
Per cert, tots aquests tan catalans, tan catalans, sempre s'acaben casant amb forasteres, he, he.
A vegades, Francesc, els autòctons spm els que emnys ens fisem en els detalls del nostres poble. Et diria on vaig veure la placa si fos capaç de recordar el nom dels carrers.
Júlia, si esbrines alguns detalls sobre la Clara Noble, ja me'ls faràs saber.
Segur, segur, aquelles senyores -les d'ara no tant, que ja treballen- devien tenir un paper important a l'hora de permetre que els seus senyors fossin ben servits i poguessin dedicar-se al que els plaïa.
En Maragall devia aprendre anglès amb la Clara? Eren trilingües els fills? Ho sabrem mai?
Aquesta és la gràcia, Clidice, que es tornen "normals". A més a més, fan literatura. Possiblement Maragall era un dels eescriptors més "normals" de la seva època.
No sé, Arare, penso que bona part del mite de Maragall és que era força transparent, que unia seny i rauxa, és a dir, la composició bàsica dels catalans :-)
És clar, Rita.Com podem comprendre si no mirem una mica pel forat? a la fi és el que fem gairebé tots amb els blocs.
Més aviat crec que devia aprendre andalús en la modalitat 'jerezana'. Es diu que Maragall va 'entendre' una mica millor Espanya a través del seu festeig. Una mica 'gentlemen' ja ho era, el senyor.
http://www.jerezsiempre.com/index.php/Clara_Noble
Podria ser, podria ser, Júlia; llàstima que no es conservin gravacions de veu.
Ja havia mirat l'enllaç, però tampoc sembla que el senyor desvetlli gaires misteris i part del material que fa servir és tret de webs en català.
Publica un comentari a l'entrada