Ningú no es perfecte (1)

Sembla que l'Any Vinyoli tarda a començar -o jo no me n'he assabentat. Deu ser que oficialment s'espera la calor i extraoficialment que algú en algun blog o on sigui li posi marxa, d'aquella de sortida i arribada en un temps límit. Va, una mica de canya!

Se sap que sóc poc i mal lector de poesia i hauria d'afegir que vaig arribar tard als poetes catalans moderns i contemporanis. Ja sé que la memòria no m'acompanya, però per més que la busco sóc incapaç de recordar que durant els anys d'universitat algú em parlés d'una manera sistemàtica i ordenada dels poetes del país. Només sóc capaç de reviure vagament, enormement distants, les classes de Ferrater en aquell curset que es deia “Carner i la seua escola”, és a dir, Carner, Foix i el mateix Ferrater. I, com sap tothom, les classes es van estroncar abans d'acabar. En resum, que em vaig aficionar a Carner, a Foix i a Ferrater no només per convicció, sinó per desconeixement d'altres poetes. És veritat que no gaire després van arribar-me els més nous i ..., però això va ser una mica més tard o fora de programa.

La meua afició a Ferrater va fer que considerés que la seua paraula anava a missa, i quan va desaparèixer la seua veu directa, la vaig trobar als llibres. No és estrany, doncs, que no tingués gaire interès a conèixer Vinyoli:

Inferiores a Rosselló y Espriu son sus compañeros de generación: Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir y Vinyoli, que acaso tenga algo que decir pero no sabe escribir.

Gabriel Ferrater: "Carta a un neòfit castellà..."

I sí que el poeta de Reus va parlar més de Vinyoli i que ja sabem que a vegades calia distanciar-se de les apreciacions que feia en segons quin moment, però, la contundència de les poquíssimes paraules de la seua carta em va fer pensar que jo, pobre de mi!, no sabria trobar el que volia dir Vinyoli en la seua escriptura imperfecta.

Fins i tot vaig pensar que hi havia una intenció oculta en aquest poema, publicat a Tot és ara o res (1970) que Vinyoli va dedicar a Ferrater, però, esclar, dubto que Vinyoli llegís una carta publicada pòstumament i que segurament no va arribar al seu destinatari, a José María.


MATINADA LLETOSA AMB FILFERROS

De qui seran aquestes

bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d'un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d'absenta?
                         Quina dona al llit
està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?
                                       Passarem pel Born
a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.

l'hora de Vinyoli

No sé com està l'Any Vinyoli, quin és el seu full de ruta, i ignoro, com tothom, la repercussió que tindrà. La notícia més concreta que en tinc és a través d'un article de Sebastià Alzamora al diari “Ara” que acaba així:

Per telèfon, en Llavina m'anuncia tota mena de llepolies per a aquest 2014: publicació de poemes inèdits i dedicatòries (les dedicatòries de Joan Vinyoli eren extraordinàriament interessants), projectes musicals a partir de l'obra vinyoliana, i accions de tota mena per acostar l'obra del mestre allà on més interessa, que són les escoles i els instituts. Serà una efemèride més modesta que la d'Espriu, però no menys important. En un any convuls com el que comença, la poesia de Vinyoli serà una magnífica guia per prendre les coses com ell recomanava: "Amb paciència, moderació i bon vi, per no caure en el daltabaix".

Sí que l'any es preveu convuls, de fet ja ho és, i vagi com vagi sempre serà de bon seguir i de més bon pair acompanyat de versos. Jo, que llegeixo poca poesia i conec poquíssim i malament Joan Vinyoli, aprofitaré per posar-me una mica el dia, com ho faran, segons sembla, les escoles i els instituts; encara que el balanç d'una commemoració poètica com aquesta (o com l'Any Espriu, o qualsevol altre), no s'ha de fer tant a partir del que es diu a l'ensenyament, on costa poc d'entrar i també de deixar en l'oblit, tampoc és definitiu un balanç que compta actuacions, lectures, poemes musicats, exposicions... El balanç definitiu, que ja entenc que ha de ser difícil de fer, és aquell que té en compte quants nous lectors s'han aconseguit, quanta gent de 20, 30, 40, 50, 60... han arribat per primera vegada als poemes de Vinyoli i els han fet seus o, també, per què no, han pensat, després de llegir-ne uns quants, que la seua història amb Vinyoli no té futur. En literatura, com en tants altres camps de la cultura i de la vida, el primer és conèixer, si després arriba l'amistat o l'amor, siguin benvinguts.

Per als qui no saben per on començar o per on continuar, els recomano una edició elemental, fàcil de trobar i a un preu molt assequible: Joan Vinyoli. Poesia completa, Edicions 62, “labutxaca”; amb pròleg d'Enric Casasses i cronologia de Xavier Macià.

I per començar el meu any, un poema del tercer llibre, que porta un títol d'aquells que m'agraden tant: Les hores retrobades.

És ara que s'eleva de les cases

el fum quiet, com signe tutelar

i l'hivern es fa íntim a les brases

que la vida concentren en la llar.

Oh flames, altre temps aeris temples

del vent i de la llum, màgic decor!

Ara en silenci mortes les contemples

tornades en matèria de record.

A dins el tronc dorm ara tota vida,

mes en obscur, profund recolliment,

sota la neu es fa la primavera.

Així també l'home es recull i espera,

i alguna cosa aprèn quan és marcida

la joventut, que és íntim nodriment

"Hivern", a Les hores retrobades (1951)