Ningú no es perfecte (1)

Sembla que l'Any Vinyoli tarda a començar -o jo no me n'he assabentat. Deu ser que oficialment s'espera la calor i extraoficialment que algú en algun blog o on sigui li posi marxa, d'aquella de sortida i arribada en un temps límit. Va, una mica de canya!

Se sap que sóc poc i mal lector de poesia i hauria d'afegir que vaig arribar tard als poetes catalans moderns i contemporanis. Ja sé que la memòria no m'acompanya, però per més que la busco sóc incapaç de recordar que durant els anys d'universitat algú em parlés d'una manera sistemàtica i ordenada dels poetes del país. Només sóc capaç de reviure vagament, enormement distants, les classes de Ferrater en aquell curset que es deia “Carner i la seua escola”, és a dir, Carner, Foix i el mateix Ferrater. I, com sap tothom, les classes es van estroncar abans d'acabar. En resum, que em vaig aficionar a Carner, a Foix i a Ferrater no només per convicció, sinó per desconeixement d'altres poetes. És veritat que no gaire després van arribar-me els més nous i ..., però això va ser una mica més tard o fora de programa.

La meua afició a Ferrater va fer que considerés que la seua paraula anava a missa, i quan va desaparèixer la seua veu directa, la vaig trobar als llibres. No és estrany, doncs, que no tingués gaire interès a conèixer Vinyoli:

Inferiores a Rosselló y Espriu son sus compañeros de generación: Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir y Vinyoli, que acaso tenga algo que decir pero no sabe escribir.

Gabriel Ferrater: "Carta a un neòfit castellà..."

I sí que el poeta de Reus va parlar més de Vinyoli i que ja sabem que a vegades calia distanciar-se de les apreciacions que feia en segons quin moment, però, la contundència de les poquíssimes paraules de la seua carta em va fer pensar que jo, pobre de mi!, no sabria trobar el que volia dir Vinyoli en la seua escriptura imperfecta.

Fins i tot vaig pensar que hi havia una intenció oculta en aquest poema, publicat a Tot és ara o res (1970) que Vinyoli va dedicar a Ferrater, però, esclar, dubto que Vinyoli llegís una carta publicada pòstumament i que segurament no va arribar al seu destinatari, a José María.


MATINADA LLETOSA AMB FILFERROS

De qui seran aquestes

bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d'un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d'absenta?
                         Quina dona al llit
està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?
                                       Passarem pel Born
a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.

l'hora de Vinyoli

No sé com està l'Any Vinyoli, quin és el seu full de ruta, i ignoro, com tothom, la repercussió que tindrà. La notícia més concreta que en tinc és a través d'un article de Sebastià Alzamora al diari “Ara” que acaba així:

Per telèfon, en Llavina m'anuncia tota mena de llepolies per a aquest 2014: publicació de poemes inèdits i dedicatòries (les dedicatòries de Joan Vinyoli eren extraordinàriament interessants), projectes musicals a partir de l'obra vinyoliana, i accions de tota mena per acostar l'obra del mestre allà on més interessa, que són les escoles i els instituts. Serà una efemèride més modesta que la d'Espriu, però no menys important. En un any convuls com el que comença, la poesia de Vinyoli serà una magnífica guia per prendre les coses com ell recomanava: "Amb paciència, moderació i bon vi, per no caure en el daltabaix".

Sí que l'any es preveu convuls, de fet ja ho és, i vagi com vagi sempre serà de bon seguir i de més bon pair acompanyat de versos. Jo, que llegeixo poca poesia i conec poquíssim i malament Joan Vinyoli, aprofitaré per posar-me una mica el dia, com ho faran, segons sembla, les escoles i els instituts; encara que el balanç d'una commemoració poètica com aquesta (o com l'Any Espriu, o qualsevol altre), no s'ha de fer tant a partir del que es diu a l'ensenyament, on costa poc d'entrar i també de deixar en l'oblit, tampoc és definitiu un balanç que compta actuacions, lectures, poemes musicats, exposicions... El balanç definitiu, que ja entenc que ha de ser difícil de fer, és aquell que té en compte quants nous lectors s'han aconseguit, quanta gent de 20, 30, 40, 50, 60... han arribat per primera vegada als poemes de Vinyoli i els han fet seus o, també, per què no, han pensat, després de llegir-ne uns quants, que la seua història amb Vinyoli no té futur. En literatura, com en tants altres camps de la cultura i de la vida, el primer és conèixer, si després arriba l'amistat o l'amor, siguin benvinguts.

Per als qui no saben per on començar o per on continuar, els recomano una edició elemental, fàcil de trobar i a un preu molt assequible: Joan Vinyoli. Poesia completa, Edicions 62, “labutxaca”; amb pròleg d'Enric Casasses i cronologia de Xavier Macià.

I per començar el meu any, un poema del tercer llibre, que porta un títol d'aquells que m'agraden tant: Les hores retrobades.

És ara que s'eleva de les cases

el fum quiet, com signe tutelar

i l'hivern es fa íntim a les brases

que la vida concentren en la llar.

Oh flames, altre temps aeris temples

del vent i de la llum, màgic decor!

Ara en silenci mortes les contemples

tornades en matèria de record.

A dins el tronc dorm ara tota vida,

mes en obscur, profund recolliment,

sota la neu es fa la primavera.

Així també l'home es recull i espera,

i alguna cosa aprèn quan és marcida

la joventut, que és íntim nodriment

"Hivern", a Les hores retrobades (1951)

calendaris

Que curiós aquest temps en què el meu temps és cada cop més lent i més accelerat. Passen els dies de sol encara baix i de llunes que moltes nits em perdo com si fossin un buf impossible d'abastar. Només, de tant en tant, una paraula, una conversa, una imatge, una olor, una melodia... que la meua memòria fixa, provisionalment, ho sé.

Dies gairebé sense calendaris més enllà dels que marquen, amb tots els seus matisos -amb els que jo puc percebre-, la llum i la foscor, el fred i la calor...

A casa, cada vegada hi ha menys calendaris de paper. Conservo encara el darrer full del vell calendari, que tant m'agradava rebre, dels Germans de Sant Joan de Déu; ja han passat dos anys i uns dies. Al seu costat, el novembre i el desembre de 2011del calendari allargat de Bromera que ja no m'enviaran més, ni l'agenda, ni el bolígraf, ni algun llibre... Despús-ahir vaig penjar a la cuina el calendari de La Caixa. Me'l van passar, després de petites vacil·lacions, en una d'aquelles cabines envidriades de la meua oficina: “Amagui'l, només ens n'han donat 150. Més valdria que no n'haguessin fet cap.” A la llibreria del menjador hi ha un calendari tipus punt de llibre que em van donar a la llibreria El Cucut quan vaig demanar un llibre que no tenien però que podien encarregar, a portar en tres o quatre dies. Aquí, on abans preparava les classes, vaig obrir ahir un calendari de sobretaula dedicat a la lluna que vaig comprar el mes de desembre a la Catalònia. Em diu que demà serà lluna nova i a l'altra pàgina em presenta el cel de gener abans i després del sol. En pàgines anteriors, fotografies amb llunes diverses i fragments de poemes:

Contempla i oblida,
no temis la nit.
Espera el nou dia
amb un cant no dit.

Joan Vinyoli

P.S. Encara no he comprat el Calendari dels Pagesos. A veure si demà, si me'n recordo, encara en trobo.

del text a la imatge: Vinyoli.

La càmera fotogràfica –la petita- és el meu bloc de notes, el meu quadern de dibuix, la meva agenda instantània. També porto un llapis i paperets diversos que després acabo perdent.

El dissabte vaig anar a veure a la capella de sant Antoni l’exposició que Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí dedica a Joan Vinyoli. Vaig començar llegint el text introductori de Judit Pujadó i la breu biografia de l’escriptor. Vaig continuar mirant les imatges dels fotògrafs i llegint els textos de Vinyoli que les havien inspirat. A la segona o tercera imatge vaig pensar que en el poema faltava un mot en el primer heptasíl·lab, ara hexasíl·lab, no sabia quin, tot i que vaig imaginar-ne uns quants, i que calia corregir la darrera paraula. Per recordar-ho més tard i perquè m’agrada de tant en tant fer-me autoretrats efímers i oblidats en superfícies reflectints, vaig fer una fotografia i, ai!, se’m va disparar el flash. La noia que tenia cura de l’exposició se’m va apropar i vam mantenir un diàleg brevíssim, més o menys així:
-Perdoni, però no es poden fer fotos.
-Ni sense flash?
-No, als autors no els agrada.
-Per què?
-Perquè poden copiar les seves fotos.

Vaig pensar que era impossible continuar la conversa. Vaig decidir que seria inútil argumentar que el que vol un creador que exposa la seva obra al públic és que allò que ha fet sigui conegut pel màxim de gent possible. Vaig continuar mirant fotografies i llegint versos i decidint fins quin punt s’adequaven imatges i paraules... Em van venir ganes de saber si els artistes havien triat primer els versos –suposo- i després havien buscat una imatge suggeridora o havien partit d’una imatge per posar-li uns versos. Per què triaven el blanc i negre o el color? També hagués volgut saber per què havien triat Vinyoli -vint-i-cinc anys d’absència?-, a qui se li havia acudit la idea? Tots coneixien prèviament l’obra del poeta o, com jo, només en tenien una idea vaga? I, després del primer contacte, han aprofundit ja en els seus textos o continuen com jo? I tantes altres preguntes que mai no tindran resposta.

Deixo la foto que vaig fer, que el flash va convertir en una recreació involuntària sense el meu reflex, amb l’esperança escassa (segurament ja apareix a l'exposició) que algú em digui quin mot falta al primer vers d'aquesta declaració de principis poètics i potser vitals.