negritud

- ¿Cómo fue su aterrizaje en el género negro?

- Leí a Larsson y Nesbo para ver lo que se hacía en ese momento; yo me acordaba sólo de Agatha Christie y Conan Doyle. Enseguida me di cuenta de que no podía escribir novelas como aquellas, tan oscuras y brutales.

"Yo tengo otra visión de la realidad", agrega Isabel Allende, "así que pensé: voy a respetar la fórmula pero adoptando cierta distancia para burlarme un poco de ella. Al fin y al cabo, tanto la novela negra como la rosa son géneros muy desprendidos de la realidad, puede decirse que fantásticos, donde siempre hay un final predecible: en las primeras gana la justicia y en las segundas el amor. De acuerdo, me dije, ciñámonos a las normas, que ganen los buenos, pero burlémonos un poco, caramba".

Como en toda novela negra que se precie, en 'El juego de Ripper' encontramos un asesino, un policía que debe detenerlo y un retrato social más o menos pormenorizado...

De la premsa

En anar llegint l'entrevista d'Isabel Allende tinc una sensació que va del desconcert a la desqualificació. No en té ni idea del que és la novel·la negra! A penes sap alguna cosa de la novel·la de misteri. i..., gènere fantàstic? Si el negre és un dels pocs gèneres que en l'actualitat continuen amb la descripció de la realitat, amb la denúncia social... I si la justícia només guanya aparentment... Si...

Vaig una mica més enllà i penso que m'hauria de fer mirar aquest rampell d'ortodòxia tan pròpia dels seguidors del gènere des dels seus inicis fins a l'actualitat. Els autors poden dir el que vulguin i escriure el que els vagi millor, i els lectors, més enllà de classificacions passades de moda, hem de jutjar mentre llegim i en acabar.... I si Isabel Allende ha inventat el gènere marró i ens ha agradat? Doncs endavant.

—Eso me recuerda un poco a lo que hizo Cervantes con las novelas de caballerías en «El Quijote».

—Tuve en mente a Cervantes porque él tomó el género que era más popular en ese momento e hizo una perfecta novela de caballerías burlándose despiadadamente. Eso me dio una idea de que me podía burlar del género también, cumpliendo todas las reglas.

De la premsa

Però realment coneix Isabel Allende la novel·la negra com coneixia Cervantes la de cavalleries? Buf, quina dèria! No volies llegir alguna cosa d'ella. Doncs comença i després ja diràs el que calgui.

Començo:

«Mi madre todavía está viva, pero la matarán el Viernes Santo a medianoche», le advirtió Amanda Martín al inspector jefe y éste no lo puso en duda, porque la chica había dado pruebas de saber más que él y todos sus colegas del Departamento de Homicidios. La mujer estaba cautiva en algún punto

de los dieciocho mil kilómetros cuadrados de la bahía de San Francisco, tenían pocas horas para encontrarla con vida y él no sabía por dónde empezar a buscarla.

Los chicos llamaron al primer asesinato «el crimen del bate fuera de lugar», para no humillar a la víctima con una denominación más explícita. Eran cinco adolescentes y un caballero de cierta edad que se juntaban mediante sus computadoras para participar en Ripper, un juego de rol.

P.S. : A tocar ja la BCNegra. Faig una ullada al programa i, per una o altra raó, no trobo res que em convingui especialment. Definitivament, avui tinc un dia negre. Segur que demà... Deu ser Ripper una picada d'ullet a Patricia Highsmith? Tot pot ser: a vegades els escriptors dissimulen tant.

Barcelona negra

Avui he estat plenament conscient que fa temps que baixo la Rambla al trot; sí que és un “trotecillo lento” que diria la Pradera, que no m'impedeix adonar-me de les carres emblanquinades de pallasso dels venedors d'algunes parades de “Try our tradicional Barcelona-Catalonia cake”, que traduït al català, cosa que agraeixo perquè sinó em podria pensar vés a saber què, vol dir: “La tradicional coca artesana de Perafita; o concloure, en veure que dues parades de la Rambla de les Flors han decidit que de flor no els en cal cap, que és preferible omplir la botigueta amb sobres de tots els colors amb llavors de naps, cols, margarides i gladiols, que no és veritat que ara la gent sigui més impacient que abans. Etc.

He alentit el pas i canviat la direcció per entrar al palau de la Virreina on s'exposa la tradicional parada de nans, gegants i altres bèsties que acompanyen la nostra antiga patrona Eulàlia, de la qual aviat celebrarem la diada. Aquest any, no sé per què, hi ha un percentage elevat de cartó històric procedent de Reus, Carrasclet inclòs. I tothom fent i fent-se fotos al costat dels animals mitològics casolans.

La meua intenció era acabar el trot al carrer Hospital per fer un cop d'ull a un dels espais principals de la bcnegra d'enguany (ja al seu equador) i d'anys anteriors. He escoltat una estona els participants de la taula rodona “Periodistes de dia, novel·listes de nit”, sobretot les paraules de la Maruja Torres que redundava en el que tots sabem, que vivim en un país tan negre i criminal que és difícil de superar en qualsevol obra de ficció. O això és el que m'ha semblat entendre en la meua mirada ràpida des del fons de La Capella, amb una assistència de públic notable que confirma l'interès pels temes criminals.

El meu interès més concret, però, era veure què hi havia en el punt d'intercanvi de llibres que hi ha a l'entrada. Aquells qui pensen que tot té un preu, que tot es pot comprar, van ben equivocats. Aquí deixes mil euros sobre la taula i dius que vols emportar-te De mica en mica s'omple la pica, posem per cas, i et diuen que res de res, que si tens un altre llibre, sempre que sigui negre o criminal, esclar, et pots endur el llibre d'en Fuster, si no, ja tornaràs un altre dia. Bé, la quantitat de material no era espectacular, però hi havia alguna cosa que no coneixia o que no havia llegit, de manera que potser demà -el dijous no, que tanquen- vindré amb tres volums (el màxim admès) per baratar-los. També m'ha interessat algun DVD -no diré noms perquè no se m'avancin-, sobretot una vella peli francesa que crec que no he vist. La noia que custodiava la parada m'ha dit que només es poden canviar llibres per llibres i pelis per pelis. No li he preguntat si valien les antigues cintes de VHS, però m'ha deixat ben clar que només s'acceptaven devedès originals. Ostres, he pensat, que primmirats, no admeten els doblatges; però no, originals vol dir que no han estat enregistrats de la tele. Ja he fet una mirada als meus discos i ho tindré difícil, la poca cosa que guardo són gravacions fetes a casa o pel·lícules a les quals tinc un amor especial. De moment he apartat un DVD, encara amb la protecció de cel·lofana, que no sé d'on devia treure; es titula CONFIDENCIALCAT. A la caràtula, el nom dels tres protagonistes i les seues fotos: Carot-Rovira, Maragall, Saura; en segon pla, i només amb mitja cara visible, un altre personatge, sense el seu nom, que em sembla que es deia Montilla. I un text que diu: Quan el preu de la lluita pel poder és un país. Estic segur que no em discutiran que es tracta d'un thriller d'envergadura.

P. S. M'ha vingut al cap que no conec cap antònim de negritud, però bé en deu haver algun, no?

BCNEGRA 2012

L'exposició que anava a veure ahir a la Biblioteca Arús consistia, teòricament, en un conjunt d'objectes i publicacions que Joan Proubasta -no sé si encara president del Círculo Holmes- ha anat col·leccionant durant anys sobre Sherlock Holmes i finalment ha cedit a l'esmentada Biblioteca. Segons em van dir les bibliotecàries, el dia de la inauguració hi havia tot el material, o gairebé, en un dels pisos superiors, però l'endemà mateix, l'exposició, que dura fins al 30 de març, es va situar en un espai reduït del pis inferior i només amb part del material. Ahir, jo anava disposat a veure pipes, violins, barrets, cocaïna... i em vaig trobar únicament amb unes vitrines amb publicacions que, evidentment, no es podien fullejar. Gran decepció. Em van dir que en dies successius anirien canviant el material exposat, però no em sembla gaire operatiu anar cada setmana a veure si el que han triat em fa el pes. Per què no es pot mantenir exposat tot el conjunt? No em vaig atrevir a preguntar-ho perquè les raons deuen ser evidents i no m'agrada quedar com un Watson qualsevol. En tot cas, potser m'allargaré el 8 de maig a la presentació del còmic Sherlok Holmes y la conspiración de Barcelona.


Aquesta exposició, i algunes altres, així com conferències i altres actes, formen part de la programació de BCNEGRA que se celebra cada any i que sempre trobo interessant en algun aspecte, tot i que enguany, no sé per què, potser pel fred, m'ha agafat una mica una mica desganat. De les conferències, per exemple, l'única que pel títol m'interessava era “Per què no hi ha gats policia?”. M'imaginava entre el public participant en el col·loqui final per afirmar que els gats són uns grans policies i que el seu únic defecte, des de la perspectiva humana, és que rarament obeeixen cap amo, cosa que els descarta per fer carrera en un cos tan jerarquitzat com el de les forces de seguretat. Després vaig llegir que l'acte consistia en una exhibició dels gossos dels Mossos d'Esquadra i vaig concloure que la meva intervenció no seria ben rebuda, que en realitat cap dels presents tindria interès a sentir parlar de gats. Podria anar a escoltar com parlen de tal o tal altre autor o autora, però em fa mandra. O podria presentar-me el darrer dia a la llibreria de Paco Camarasa a menjar musclos, però al febrer és difícil trobar bons musclos mediterranis, aquest és el mes de les galeres, plenes, ovades. En fi, que no tinc la setmana.

Tot i així, aquesta tarda he anat a La Capella del carrer de l'Hospital a baratar els tres llibres que portava. Mentre començava l'acte en què intervenien Claudia Piñeiro, Teresa Solana i Maruja Torres i la gent s'anava situant, jo voltava per la taula mirant de fer la tria. Per cert, algú ha colat entre el material criminal La magnitud de la tragèdia, de Quim Monzó i Los gozos i las sombras, de Torrente Ballester, sempre hi ha espavilats que no són detectats. És clar que, ben mirat, qualsevol novel·la té una intriga i unes passions que molts detectius serien incapaços de resoldre satisfactòriament. En el cas de Monzó, a més, el títol pot fer confondre més d'un.

Al final m'he emportat:

1. Dashiel Hammett: Le dixième indice. Més que res per practicar una mica de francès.
2. Nancy Springuer: El caso del marqués desaparecido. En aquest cas m'ha fet gràcia la possibilitat de llegir alguna cosa d'Enola Holmes (la hermana secreta de Sherlock Holmes). Segurament me'n penediré.
3. Jaume Copons. Set dies. Sempre va bé llegir alguna cosa d'un escriptor català a qui no coneixes.

Per acabar, una queixa. Tractant-se d'una setmana negra, s'agrairia que al menys algunes exposicions, conferències, etc. es realitzessin de matinada que és quan alguns aficionats ens sentim més a gust per planificar i dur a terme els nostres actes més inconfessables.

doble joc

En J. ha acabat de tallar-me el cabell i la barba a tres quarts de set. Pujo a casa i fico tres llibres en una bossa de plàstic cortesia d'un celler. Línia groga fins al Passeig de Gràcia. Faig la part central de la Rambla -ziga-zagues- i creuo davant de la pastisseria Escribà; des de l'aparador m'adono que no tenen cremadets ni xuixos. Tombo pel carrer de l'Hospital. M'han dit que el Pla del Romea està força bé.

Entro a La Capella, on uns operaris estan desmuntant el material de la sala que aquesta setmana ha acollit BCNegra. Al vestíbul, una noia s'encarrega de la taula d'intercanvi de llibres: 1x1. Deixo una novel·la de Simenon, una de Kellerman i una altra de James M. Cain. Comento a la noia que té cura de la parada que no hi ha gaire material per triar (ei, dos Pedrolo i quatre Simenon, incloent el meu), però, amablement, em recorda que és el darrer dia i la darrera hora; potser seré l'últim visitant, que és el que m'agrada: sempre he preferit les clausures, les conclusions, a les inauguracions. Tots dos concloem que aquest horari de botiga que s'acaba a les vuit del vespre és criminal i no s'adiu gaire amb les preferències més aviat nocturnes de la majoria dels amants del gènere negre; però aquest món ja no és el que era. M'emporto tres llibres, dos clàssics i un que no sabria com definir, dels qual no escric el títol per si me'ls llegeixo i em serveixen per omplir un dimarts de sang.

Al Portal de l'Àngel trobo la C. Comencem parlant de teatre i de novel·les -ella no és lectora de policíaques- i m'acaba, com sempre, explicant les darreres notícies de la política municipal i nacional, que coneix de primera mà, un seguit de noms i situacions que acabaré oblidant al cap de poca estona. Es posa nostàlgica i em recomana un llibre de la Mercè Font, potser oblidant que no sóc gaire amant de la novel·la històrica.

Demà, a partir de la una, Paco Camarasa, clourà la Setmana amb fotos, musclos i signatures a la seva llibreria Negra y Criminal. Haguéssim pogut organitzar una trobada amb els amants del gènere que passen de tant en tant per Dimarts de sang i amb qualsevol amant de qualsevol cosa, però ara ja és massa tard per a una convocatòria seriosa. Qui sap si m'hi allargaré. La Barceloneta és un bon lloc per perdre's i retrobar-se, ni que sigui amb el blau del mar i del cel de cada dia.