dels estímuls originals i plagiats

El bo que té la vida –al menys la d’alguns dels humans- és que està plena d’estímuls, grans i petits, diversos i singulars, universals i personalitzats, físics i mentals, per a rics i per a pobres, per a turistes i per a indígenes, per a babaus i per a savis, per a filantrops i per a misantrops, per a claustrofòbics i per a agorafòbics... Estímuls infinits per a la vista, per a l’oïda, per al tacte.... per a sisens i setens sentits encara no descoberts, tots processats per les misterioses connexions i la química del cervell tan similars i tan diferents en cada individu Estímuls que es poden compartir o que resten en la més completa intimitat. Podria dir que qui no es conforma és perquè no vol, però ara tocaria entrar en els condicionants econòmics, socials, intel·lectuals, culturals, laborals, temporals, etc. de cada persona i la cosa seria de mai acabar, sobretot tenint en compte la meva incapacitat de sintetitzar i arribar a conclusions. Arribar a conclusions no sol estar al meu abast ni sol ser una de les meves pretensions.

Aquest matí, llegint l’apunt de la Clidice sobre originalitat i còpies, mercantilisme i llibertat, art i pseudoart, m’han vingut ganes d’escriure una vegada més sobre el romanticisme, el seu culte a l’originalitat, l’individualisme, etc. En resum, coses de fa quatre dies que ara tornen a originar debats amb l’afegit dels interessos econòmics, un element important que condiciona qualsevol conversa sobre el tema i, segons com, impedeix un debat “net” sobre la creativitat.

L’apunt de la Clidice m’ha portat a Bernat Metge i a Lo Somni, una obra que m’agrada per diverses raons, però també perquè en ella trobo les Metamorfosis d’Ovidi, quan parlen Orfeu i Tirèsias, una mica de Llull, un xic de Ciceró, un poc de Boccaccio... tot ben condimentat com en un plat d’aquells en què vas reconeixent o intuint els ingredients de sempre i en descobreixes de nous, però en que l’important és el conjunt final, amb tot ben lligat i perfectament presentat: tots els matisos en una unitat.

Com que no tenia temps de rellegir-me Lo Somni, m’he rellegit Valter e Griselda. Resumeixo la història per als qui no la coneixeu:
Resulta que Valter és un noble que decideix casar-se amb una pagesa de les més pobres del seu feu (aquí la història ja em sembla un pèl estranya: què tenia Griselda, la camperola, que no tinguessin les dames més nobles del territori?). Tothom està molt content, Griselda s’adapta molt bé al seu nou estatus, el matrimoni és feliç, etc. Però ja sabeu que els nobles desenfeinats mai no estant contents. Griselda té una nena i Valter vol provar la fidelitat i la magnitud de l’amor de la seva esposa, de manera que se li acut d’agafar la criatura i fer-la matar per veure si l'esposa encara l’estima després de la malifeta. L’esposa encara l’estima moltíssim, perfecte. La dona torna a parir, aquest cop un nen, i la història es repeteix (entre nosaltres, l’amor de Griselda pel seu marit em sembla una mica... no sé com expressar-ho). Al cap d’uns anys, Valter li diu a la muller que el seu matrimoni s’ha de desfer per raons que ara no cal concretar i ella consent sense cap protesta i torna a la casa del pare on aquest li guarda els parracs que vestia de soltera perquè ja es temia una cosa semblant. Poc després, Valter fa venir de no se sap on una núvia joveneta a la qual acompanya el seu germà, a més del seguici de rigor, i li demana a Griselda que torni a casa per rebre els hostes fins el dia del casament perquè només ella sap com funciona el palau; l’exdona accepta encantada i tot va de primera fins que finalment Valter li diu que tot ha estat una enganyifa, que la núvia és en realitat la filla dels dos i el germà el fill, que no els havia manat matar sinó que... I tot torna a la normalitat i la felicitat és immensa.

En resum una novel·leta protagonitzada per una mena de psicòpata a qui actualment haurien comdemnat a la pena màxima i per una dona que diries que hauria d’haver denunciat el seu marit al primer indici de crueltat i de criminalitat. Però en aquella època les coses eren així.

I què podem pensar de l’autor? Bé, en realitat l’autor d’aquesta novel·leta de l'any 1388, considerada la iniciadora de l’humanisme català, no és Bernat Metge, sinó Petrarca, que la va escriure en vers i en llatí, pel qual el català sentia una gran admiració: “La present història, senyora molt graciosa [Metge dedica l’obra a Isabel de Guimerà], he arromançada com pus pla he poscut e sabut; la qual, en esgordament del llatí en què Petrarca la posà, és fort grossera. Mas io, imaginant que complauria a vós, no he recusat de demostrar la mia grossera ineptitud e atreviment gran que he haüt, con he gosat parlar aprés tan solemne poeta com aquell és, lo qual viurà perpetualment en lo món per fama e per los insignes llibres que ha fets a nostra instrucció.” El que no diu Bernat Metge és que Petrarca va copiar , en vers i en llatí, la darrera novel·leta del Decameró de Boccaccio, escrita en llengua romaç.

Com que el text és molt breu, encara he tingut temps, abans d’anar al mercat a fer la compra setmanal, de llegir l’original de Boccaccio en l’excel·lent traducció de Francesc Vallverdú (Edicions 62; 11, 95 euros per més de vuit-centes magnífiques pàgines).

I ara és quan hauria d’arribar a concloure alguna cosa sobre el tema de l’originalitat i les còpies i sobre els estímuls, però torno a confessar que sóc un negat per a concretar finals i, a més, sempre he cregut que tothom té capacitat per treure les pròpies conclusions. L’únic que se m’acut és afegir que a partir de l’apunt de la Clidice m’he passat una bona estona aquest matí, però entenc que les estones, com els estímuls i les diversions, són personals i intransferibles.

crepuscular

Ha parat de plovisquejar i se senten les veus dels que passen pel carrer. Dies de calma amb temps canviant: sol, núvols, tramuntanada a la nit. Pels matins, ja tard, petites rutes pels pobles dels voltants, amb els camps entristits per l’hivern i els restaurants plens de residents de pont i caps de setmana. Passeigs pel poble quan ja s’ha fet fosc i, més tard, converses i lectures, i correccions. Faig una excepció i no obro Pla sinó que em llegeixo els dos llibres que he pujat: Àngels i dimonis, de Francesc Eiximenis, i Carta a la posteritat i Carta a Boccaccio, de Petrarca. Del primer, segurament ja us en parlaré, encara que avanço que em diverteix més la segona part que la primera. Les cartes de Petrarca, escrites en llatí i traduïdes al català, són una síntesi vital ja crepuscular, que s’adiuen, o potser em provoquen en part, al meu estat d’ànim momentani. En la primera, l’escriptor fa un repàs autobiogràfic i en la segona, reacciona davant la proposta del seu amic que, coneixedor del seu delicat estat de salut, li recomana que deixi les seves activitats. Deixar la feina que fa?

Conec les meves pròpies forces: no estic fet per a altres treballs que no siguin els que faig habitualment. El meu és de llegir i escriure, que són les tasques de les quals tu m’ordenes rebaixar la dedicació; és una tasca lleugera, més ben dit, és un descans ben dolç que fa que m’oblidi de les feines feixugues. No hi ha cap fardell més lleuger que una ploma d’escriure, no n’hi ha cap de més agradable. Altres plaers s’esvaeixen i, en apaivagar-se , fan mal; no sols és plaent d’agafar la ploma amb la mà; també és un plaer deixar-la estar, i fa servei tant al seu amo com a molts d’altres que sovint són absents i, de vegades, fins i tot a la posteritat, després de milers d’anys. Em sembla que puc dir de debò que, de tots els plaers de la terra, no n’hi cap de més honest que l’afecció per les lletres, ja que no n’hi ha cap que duri tant, cap de més deliciós, cap de més lleial, cap que acompanyi en qualsevol circumstància qui el conrea amb un instrument tan minso i gairebé sense causar cap molèstia...

Petrarca. Carta a la posteritat. Carta a Boccaccio. Adesiara Editorial. 2007. Traduccions de Joan Bastardas i Pere J. Quetglas.

Per una mena de miracle incomprensible, sembla que he aconseguit entrar a Internet des d’aquesta casa del nord, i no us explicaré ara els detalls. No sé si això és bo o dolent, no sé si més valdria dedicar-se a altres activitats fora d’aquest món virtual que compartim, però ja ho veieu i ho sabeu alguns, de vegades aquesta mena de comunicació incerta que s’estableix en els blocs em fa caure en la temptació i, si no tant lleuger com la ploma de Petrarca, l’ordinador és una càrrega poc feixuga i altament temptadora. Ja miraré atentament en el llibre d’Eiximenis la gravetat del meu pecat i les penes que se’m reserven. Mentrestant, faré una lectura del que em conteu alguns de vosaltres sense que es noti la meva presència, o gairebé.