21.2.10

dels estímuls originals i plagiats

El bo que té la vida –al menys la d’alguns dels humans- és que està plena d’estímuls, grans i petits, diversos i singulars, universals i personalitzats, físics i mentals, per a rics i per a pobres, per a turistes i per a indígenes, per a babaus i per a savis, per a filantrops i per a misantrops, per a claustrofòbics i per a agorafòbics... Estímuls infinits per a la vista, per a l’oïda, per al tacte.... per a sisens i setens sentits encara no descoberts, tots processats per les misterioses connexions i la química del cervell tan similars i tan diferents en cada individu Estímuls que es poden compartir o que resten en la més completa intimitat. Podria dir que qui no es conforma és perquè no vol, però ara tocaria entrar en els condicionants econòmics, socials, intel·lectuals, culturals, laborals, temporals, etc. de cada persona i la cosa seria de mai acabar, sobretot tenint en compte la meva incapacitat de sintetitzar i arribar a conclusions. Arribar a conclusions no sol estar al meu abast ni sol ser una de les meves pretensions.

Aquest matí, llegint l’apunt de la Clidice sobre originalitat i còpies, mercantilisme i llibertat, art i pseudoart, m’han vingut ganes d’escriure una vegada més sobre el romanticisme, el seu culte a l’originalitat, l’individualisme, etc. En resum, coses de fa quatre dies que ara tornen a originar debats amb l’afegit dels interessos econòmics, un element important que condiciona qualsevol conversa sobre el tema i, segons com, impedeix un debat “net” sobre la creativitat.

L’apunt de la Clidice m’ha portat a Bernat Metge i a Lo Somni, una obra que m’agrada per diverses raons, però també perquè en ella trobo les Metamorfosis d’Ovidi, quan parlen Orfeu i Tirèsias, una mica de Llull, un xic de Ciceró, un poc de Boccaccio... tot ben condimentat com en un plat d’aquells en què vas reconeixent o intuint els ingredients de sempre i en descobreixes de nous, però en que l’important és el conjunt final, amb tot ben lligat i perfectament presentat: tots els matisos en una unitat.

Com que no tenia temps de rellegir-me Lo Somni, m’he rellegit Valter e Griselda. Resumeixo la història per als qui no la coneixeu:
Resulta que Valter és un noble que decideix casar-se amb una pagesa de les més pobres del seu feu (aquí la història ja em sembla un pèl estranya: què tenia Griselda, la camperola, que no tinguessin les dames més nobles del territori?). Tothom està molt content, Griselda s’adapta molt bé al seu nou estatus, el matrimoni és feliç, etc. Però ja sabeu que els nobles desenfeinats mai no estant contents. Griselda té una nena i Valter vol provar la fidelitat i la magnitud de l’amor de la seva esposa, de manera que se li acut d’agafar la criatura i fer-la matar per veure si l'esposa encara l’estima després de la malifeta. L’esposa encara l’estima moltíssim, perfecte. La dona torna a parir, aquest cop un nen, i la història es repeteix (entre nosaltres, l’amor de Griselda pel seu marit em sembla una mica... no sé com expressar-ho). Al cap d’uns anys, Valter li diu a la muller que el seu matrimoni s’ha de desfer per raons que ara no cal concretar i ella consent sense cap protesta i torna a la casa del pare on aquest li guarda els parracs que vestia de soltera perquè ja es temia una cosa semblant. Poc després, Valter fa venir de no se sap on una núvia joveneta a la qual acompanya el seu germà, a més del seguici de rigor, i li demana a Griselda que torni a casa per rebre els hostes fins el dia del casament perquè només ella sap com funciona el palau; l’exdona accepta encantada i tot va de primera fins que finalment Valter li diu que tot ha estat una enganyifa, que la núvia és en realitat la filla dels dos i el germà el fill, que no els havia manat matar sinó que... I tot torna a la normalitat i la felicitat és immensa.

En resum una novel·leta protagonitzada per una mena de psicòpata a qui actualment haurien comdemnat a la pena màxima i per una dona que diries que hauria d’haver denunciat el seu marit al primer indici de crueltat i de criminalitat. Però en aquella època les coses eren així.

I què podem pensar de l’autor? Bé, en realitat l’autor d’aquesta novel·leta de l'any 1388, considerada la iniciadora de l’humanisme català, no és Bernat Metge, sinó Petrarca, que la va escriure en vers i en llatí, pel qual el català sentia una gran admiració: “La present història, senyora molt graciosa [Metge dedica l’obra a Isabel de Guimerà], he arromançada com pus pla he poscut e sabut; la qual, en esgordament del llatí en què Petrarca la posà, és fort grossera. Mas io, imaginant que complauria a vós, no he recusat de demostrar la mia grossera ineptitud e atreviment gran que he haüt, con he gosat parlar aprés tan solemne poeta com aquell és, lo qual viurà perpetualment en lo món per fama e per los insignes llibres que ha fets a nostra instrucció.” El que no diu Bernat Metge és que Petrarca va copiar , en vers i en llatí, la darrera novel·leta del Decameró de Boccaccio, escrita en llengua romaç.

Com que el text és molt breu, encara he tingut temps, abans d’anar al mercat a fer la compra setmanal, de llegir l’original de Boccaccio en l’excel·lent traducció de Francesc Vallverdú (Edicions 62; 11, 95 euros per més de vuit-centes magnífiques pàgines).

I ara és quan hauria d’arribar a concloure alguna cosa sobre el tema de l’originalitat i les còpies i sobre els estímuls, però torno a confessar que sóc un negat per a concretar finals i, a més, sempre he cregut que tothom té capacitat per treure les pròpies conclusions. L’únic que se m’acut és afegir que a partir de l’apunt de la Clidice m’he passat una bona estona aquest matí, però entenc que les estones, com els estímuls i les diversions, són personals i intransferibles.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

me n'alegro que hagi servit una mica perquè fessis aquest apunt que il·lustra perfectament una bona part del que jo intentava dir ahir. :) la conclusió és que som uns fatus autistes que pretenem ser el rei del món i així, enquimerats en la nostra unicitat no ens adonem que sobreeixim de l'esfera. Segurament alguns ja saben allò del "divideix i venceràs" i ho apliquen religiosament.

Per cert, quin fill de la gran barjaula el del conte. S'entén perfectament quina era la funció de la dona "perfecta", no ha variat gaire per l'Església això encara. :(

F.Puigcarbó ha dit...

De fet tot ja està escrit i els arguments esgotats, ens limiten suposo a explicar-ho des d'una altra òptica. De fet la majoria d'artistes (sobretot els escriptors)es plagien constantment a ells mateixos fins la sacietat i l'avorriment. Tu que el coneixes crec era Joan Fuster que deia: I morir deu ser deixar d'escriure, potser perquè malgrat tot hi ha gent que no sap fer altra cosa.

zel ha dit...

Jo, l'he passat aquí, la bona estona, llegint quelcom que surt de manera recurrent a molts contes d'estar per casa, i constatant, una vegada més l'origen real de moltes rondalles i contes populars. D'això en podríem dir "beure de les fonts dels savis"? En tot cas, gràcies per fer-me'n una mica!

pere ha dit...

Ja veus, clidice, em vas estimular en un tema recurrent i irresoluble. I t'agraeixo que em fessis llegir una mica de Bernat Metge i de Boccaccio.
Potser no som autistes, però tenim moltes facilitats per a arribar a semblar-ho. I aquest del "divide i venceràs" e´s un altre gran tema a tractar.
Els canvis culturals que s'han produït des del moment l'escriptura de la història fins ara són espectaculars peel que fa al tractament i la consideració de la dona.

De vegades, Francesc, ens plagiem sense saber-ho, perquè ja m'explicaràs qui és el guapo -guapa- que s'ha llegit una mínima part del que s'ha escrit i s'ha publicat.
El conec poc, Fuster, però no m'estranyaria que digués això, encara que devia ser en un moment baix.

és veritat, zel, el motiu de les proves les pobres dones -i també a qualsevol altre- és un tema recurrent en la literatura popular.
Gràcies a tu per deixar les teves paraules.