dels estímuls originals i plagiats

El bo que té la vida –al menys la d’alguns dels humans- és que està plena d’estímuls, grans i petits, diversos i singulars, universals i personalitzats, físics i mentals, per a rics i per a pobres, per a turistes i per a indígenes, per a babaus i per a savis, per a filantrops i per a misantrops, per a claustrofòbics i per a agorafòbics... Estímuls infinits per a la vista, per a l’oïda, per al tacte.... per a sisens i setens sentits encara no descoberts, tots processats per les misterioses connexions i la química del cervell tan similars i tan diferents en cada individu Estímuls que es poden compartir o que resten en la més completa intimitat. Podria dir que qui no es conforma és perquè no vol, però ara tocaria entrar en els condicionants econòmics, socials, intel·lectuals, culturals, laborals, temporals, etc. de cada persona i la cosa seria de mai acabar, sobretot tenint en compte la meva incapacitat de sintetitzar i arribar a conclusions. Arribar a conclusions no sol estar al meu abast ni sol ser una de les meves pretensions.

Aquest matí, llegint l’apunt de la Clidice sobre originalitat i còpies, mercantilisme i llibertat, art i pseudoart, m’han vingut ganes d’escriure una vegada més sobre el romanticisme, el seu culte a l’originalitat, l’individualisme, etc. En resum, coses de fa quatre dies que ara tornen a originar debats amb l’afegit dels interessos econòmics, un element important que condiciona qualsevol conversa sobre el tema i, segons com, impedeix un debat “net” sobre la creativitat.

L’apunt de la Clidice m’ha portat a Bernat Metge i a Lo Somni, una obra que m’agrada per diverses raons, però també perquè en ella trobo les Metamorfosis d’Ovidi, quan parlen Orfeu i Tirèsias, una mica de Llull, un xic de Ciceró, un poc de Boccaccio... tot ben condimentat com en un plat d’aquells en què vas reconeixent o intuint els ingredients de sempre i en descobreixes de nous, però en que l’important és el conjunt final, amb tot ben lligat i perfectament presentat: tots els matisos en una unitat.

Com que no tenia temps de rellegir-me Lo Somni, m’he rellegit Valter e Griselda. Resumeixo la història per als qui no la coneixeu:
Resulta que Valter és un noble que decideix casar-se amb una pagesa de les més pobres del seu feu (aquí la història ja em sembla un pèl estranya: què tenia Griselda, la camperola, que no tinguessin les dames més nobles del territori?). Tothom està molt content, Griselda s’adapta molt bé al seu nou estatus, el matrimoni és feliç, etc. Però ja sabeu que els nobles desenfeinats mai no estant contents. Griselda té una nena i Valter vol provar la fidelitat i la magnitud de l’amor de la seva esposa, de manera que se li acut d’agafar la criatura i fer-la matar per veure si l'esposa encara l’estima després de la malifeta. L’esposa encara l’estima moltíssim, perfecte. La dona torna a parir, aquest cop un nen, i la història es repeteix (entre nosaltres, l’amor de Griselda pel seu marit em sembla una mica... no sé com expressar-ho). Al cap d’uns anys, Valter li diu a la muller que el seu matrimoni s’ha de desfer per raons que ara no cal concretar i ella consent sense cap protesta i torna a la casa del pare on aquest li guarda els parracs que vestia de soltera perquè ja es temia una cosa semblant. Poc després, Valter fa venir de no se sap on una núvia joveneta a la qual acompanya el seu germà, a més del seguici de rigor, i li demana a Griselda que torni a casa per rebre els hostes fins el dia del casament perquè només ella sap com funciona el palau; l’exdona accepta encantada i tot va de primera fins que finalment Valter li diu que tot ha estat una enganyifa, que la núvia és en realitat la filla dels dos i el germà el fill, que no els havia manat matar sinó que... I tot torna a la normalitat i la felicitat és immensa.

En resum una novel·leta protagonitzada per una mena de psicòpata a qui actualment haurien comdemnat a la pena màxima i per una dona que diries que hauria d’haver denunciat el seu marit al primer indici de crueltat i de criminalitat. Però en aquella època les coses eren així.

I què podem pensar de l’autor? Bé, en realitat l’autor d’aquesta novel·leta de l'any 1388, considerada la iniciadora de l’humanisme català, no és Bernat Metge, sinó Petrarca, que la va escriure en vers i en llatí, pel qual el català sentia una gran admiració: “La present història, senyora molt graciosa [Metge dedica l’obra a Isabel de Guimerà], he arromançada com pus pla he poscut e sabut; la qual, en esgordament del llatí en què Petrarca la posà, és fort grossera. Mas io, imaginant que complauria a vós, no he recusat de demostrar la mia grossera ineptitud e atreviment gran que he haüt, con he gosat parlar aprés tan solemne poeta com aquell és, lo qual viurà perpetualment en lo món per fama e per los insignes llibres que ha fets a nostra instrucció.” El que no diu Bernat Metge és que Petrarca va copiar , en vers i en llatí, la darrera novel·leta del Decameró de Boccaccio, escrita en llengua romaç.

Com que el text és molt breu, encara he tingut temps, abans d’anar al mercat a fer la compra setmanal, de llegir l’original de Boccaccio en l’excel·lent traducció de Francesc Vallverdú (Edicions 62; 11, 95 euros per més de vuit-centes magnífiques pàgines).

I ara és quan hauria d’arribar a concloure alguna cosa sobre el tema de l’originalitat i les còpies i sobre els estímuls, però torno a confessar que sóc un negat per a concretar finals i, a més, sempre he cregut que tothom té capacitat per treure les pròpies conclusions. L’únic que se m’acut és afegir que a partir de l’apunt de la Clidice m’he passat una bona estona aquest matí, però entenc que les estones, com els estímuls i les diversions, són personals i intransferibles.

lectura, escriptura i altres banalitats permanents

Conec la B. des de fa molts anys, des que vaig començar a treballar per un sou mínimament digne i regular (sóc de bon conformar i excessivament amant de la regularitat). Després del coneixement inicial, ens vam deixar de veure fins que ara fa més o menys cinc anys ens trobem gairebé cada dia, caps de setmana exclosos. No parlem gaire –ja sabeu com som alguns sagitaris-, però ens entenem en la nostra mesura. La B. no té cap bloc, tot i que de tant en tant llegeix, que jo sàpiga, el de la jaka i el meu i de vegades em comenta alguna cosa en viu, perquè crec que en virtual mai no m’ha deixat res escrit.

L’altre dia la B. –no sé si seré prou textual- em va sorprendre preguntant-me o més aviat afirmant que els qui escrivim no devem llegir gaire, o potser era que l’escriure resta temps al llegir. Em sembla que no li vaig poder donar cap resposta, però ho faré des d’aquí. Doncs no ho sé. No sé si llegeixo molt o poc. Sempre he anat escrivint alguna cosa. Ara alguna d’aquestes coses és pública i més o menys anònima, abans era privada i més o menys anònima. Abans –temps inconcret- segurament era més lliure, ara no tant. Que sé jo! Ara llegeixo més variat, en bona part degut a suggeriments dels blocs. Bé, no és veritat, abans, en la meva adolescència i joventut era molt més eclèctic, m’interessaven tants temes! Després em vaig especialtzar(?) i ara em trobo a mig camí. De tota manera, és possible que llegeixi i escrigui massa i hagi anat deixant de banda excessivament la vida. Ostres: la vida! Com he pogut arribar a aquesta paraula? Què vull dir? Ho deixarem aquí, com si no tingués temps per explicar-ho.

No sé si abans o després, la B. em va parlar d’algunes lectures –la B. és una provocadora- i em va dir que si havia llegit Kafka a la platja. No. Em va assegurar que m’agradaria, que feia per mi. Li havia de fer cas? És clar. El dissabte vaig comprar el llibre, però a la vora vaig veure la traducció de Francesc Vallverdú del Decameró (edició de butxaca que no cap en cap butxaca), que vaig llegir fa tants anys i que mai vaig tenir a la meva llibreria; i encara em vaig comprar La sociedad literària y el pastel de piel de patata de Guernsey, tot i que no m’agraden les històries epistolars i que diuen que es nota que el llibre, morta la Mary Ann Shaffer, el va acabar d’escriure la seva neboda, que una cosa és ser de la família i l’altra usurpar aptituds. I no hi havia prou amb tres llibres que a la llibreria em regalaren Héroes de papel. I vaig per la pàgina 331 de La reine dans le palais des courants d’air. I espigolant les Sàtires de Juvenal. I la Llobet sense llegir...

Tanta lectura quan un ja sap que tot està dit, o això afirma Joan Estelrich. Us interessa saber per què va néixer la Bernat Metge. M’ho imaginava. Però aquí us ho deixo en ordre invers i en còmodes terminis. Per què continua editant-se i reeditant-se la col·lecció? Suposo que sempre hi ha esperances, o es tracta simplement del negoci editorial.

I que consti que penso que darrerament parlo massa de llibres que, no ens enganyem, m'interessen relativament.