els ulls també espurnegen.
El temps retorna.
P.S.
Sí, ja ho sé que podia haver anat directament als prestatges en lloc de passar per l’ordinador des d’on ella, en perpendicular, se’ls mira cada dia, però el meu inconscient, suposo, no va poder resistir-se a una segona cita.
-Teniu els poemes de Catul?
-Me lo puede repetir, por favor?
-Sí, Catul, C-a-t-u-l (lletrejo). Els poemes en català. Potser els publicats a la Bernat Metge...
Consulta l’ordinador i no troba res.
-Usted se llama Catul y encargó un libro de poemas?
-No, no –em sento una mica avergonyit, no sé si envermellit, jo no volia-, Catul és el nom d’un autor llatí que...
Com l’altra vegada, la salva –s’interfereix- un llibreter que passa i deu haver escoltat la nostra conversa. Abans que m’acompanyi i m’allargui els volums del prestatge més alt, intento acomiadar-me de la noia. Somriure i paraules vanes: no em fa cap cas. Potser el proper cop que em vegi pujar les escales s’amagarà en un racó segur. Ho comprendre, i no sé si pretendré o aconseguiré traspassar la barrera dels clàssics que ens creen malentesos, que ens allunyen, que en lloc de tendir ponts ens presenten abismes. Maleïts clàssics!
És més tard quan compro un llapis a Muji i escric a la bossa de paper –excessiva i recicable- les línies sobre la imatge de la darrera capçalera provisional del bloc. És difícil limitar-se a tres versos: on queda el mirall, i el llapis que perfila, i el cabell al seu aire, i el temps immòbil i el que passa...?
