No sento els xiscles,
on són les orenetes?
El sol s'amaga.
PARAULES DEFINITIVES
Fa 51 minuts
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris inanitats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris inanitats. Mostrar tots els missatges
16.2.15
a la deriva
OLOR
suau de vainilla
a Còrsega amb Sicília,
a la cruïlla
Segurament, com tantes altres vegades, un miratge perfumat, desitjat, efímer, del pensament, viatger erràtic per mars ja solcades.
28.3.11
9.12.10
posta de lluna
Havia pensat d’anar uns dies a Islàndia, però l’assumpte dels controladors em va ben fotre, encara que, ben pensat, el fred i jo som enemics irreconciliables i ja m’ha anat bé fer uns quants quilòmetres menys. Total, la intenció era fer vida contemplativa, o més aviat badoquejar sense cap pla preestablert, seguint l’atzar del curs dels dies. Cap llibre llegit, més que unes pàgines del que, no sé per què, intento inútilment continuar des de fa més d’un any, menjar i fer el menjar, passejar vora el riu i vora el mar, fotografiar, xerrar de tant en tant, patir pels conflictes dels altres que des de fora semblen fàcils de resoldre i ja són massa llargs, no saber què és internet, deixar el diari sense llegir, dormir, llevar-se tard, observar com el sol de la tarda canvia les ombres del gerani i el seu color fins que es confon amb la foscor, veure com es pon la lluna que a penes comença a ser i que per Nadal ja minvarà... Escriure no res:
Es pon la lluna
i es deixa unes engrunes
que jo recullo
només per retornar-li
quan vulgui arrodonir-se
I tornar a la realitat d’aquest dimecres a la tarda que és com un diumenge malgrat que ja és dijous.
Es pon la lluna
i es deixa unes engrunes
que jo recullo
només per retornar-li
quan vulgui arrodonir-se
I tornar a la realitat d’aquest dimecres a la tarda que és com un diumenge malgrat que ja és dijous.
28.9.10
18.2.10
9.10.09
inanitats (XXII)
El proyecto del 9 de Octubre 2009 de bombardeo de la Luna por un vehículo orbital de la NASA que bombardeara la Luna con una fuerza cinética de un arma de 2 toneladas para crear un profundo crater de 5 millas (8 Kms) de ancho como una supuesta busqueda de agua y experiment de colonizacion lunar, es contraria al derecho del Espacio que prohibe la modificacion ambiental de los Cuerpos Celestes.
De la premsa.
El llop no udola
perquè la lluna plena
l’instint li exciti,
sinó que vol que tornin
a perfilar-se els cràters.
De la premsa.
El llop no udola
perquè la lluna plena
l’instint li exciti,
sinó que vol que tornin
a perfilar-se els cràters.
P. S. Entre els que es dediquen a la política hi ha els que es poden classificar simplement com animals i d'altres com animals polítics, en tots dos casos es poden dividir en creixents i minvants. Els especialistes en el tema no s'acaben de posar d'acord a l'hora de classificar els espècimens, tot i que als profans, sempre tan diversos, les divisions els semblen clares: Puigcercós, Carod, Portabella, Carretero, Obama, Bush (senior i junior), Clinton, etc.
7.9.09
oració del setembre fugisser
Al migdia, i una mica més tard, rarament abans, sortim de les ones, contemplem el paisatge i, per no adormir-nos –i, per què no?- mentre el sol ens asseca , juguem a fer versos. Quan ens cansem, molt més tard, anem a dinar.
Ser i comprendre
Entre la terra i l’ona:
Rés del migdia.
Mar adormida,
Amable i fugissera,
Res no et demano
Sol de setembre,
On sigui que tu em trobis,
La llum em portis.
Solitud lassa,
On trobar companyia
La nit i el dia?
Sòl vora el marge:
Omple de saba nova
La ment i l’arbre.
Rere dels versos,
Ambicions i propòsits,
Mites i vida.
Rés del migdia:
Entre la terra i l’ona,
Ser i comprendre.
Ser i comprendre
Entre la terra i l’ona:
Rés del migdia.
Mar adormida,
Amable i fugissera,
Res no et demano
Sol de setembre,
On sigui que tu em trobis,
La llum em portis.
Solitud lassa,
On trobar companyia
La nit i el dia?
Sòl vora el marge:
Omple de saba nova
La ment i l’arbre.
Rere dels versos,
Ambicions i propòsits,
Mites i vida.
Rés del migdia:
Entre la terra i l’ona,
Ser i comprendre.
18.8.09
inanitats XX -del sol ponent-
Trobo la forma,
però no les paraules
que expliquin l'hora.
En retirada,
un home i una dona.
El sol s'amaga.
Entre les cordes
avança una parella
cap al crepuscle
Incertes passes,
vet aquí la pregunta:
posta o aurora?
El sol que marxa
guiarà la parella
camí de casa.
El sol s'apaga,
un altre foc comença
en el crepuscle.
Blanca pupil·la
del dia que s'acaba;
l'amor fa via.
El sol avisa:
la nit encara és curta,
aprofiteu-la.
El sol s'emporta
les darreres espurnes
de la mar calma.
Van trenta versos:
petjades en la sorra,
que l'aigua esborra.
Les siluetes...
P. S. Entenc que el títol, l'únic que repeteixo expressament de tant en tant en aquest bloc, és ben poc poètic, per això em reconforten aquestes paraules de Pla, que llegeixo casualment, on apareix el substantiu. I mantinc totes les distàncies i accepto les consideracions que es vulguin, oblits inclosos del mateix escriptor, com el de la fama. Un altre dia completaré la cita.
Per a fer aquest ofici es necessita una vocació estranya. Jo la tinc, encara que els resultats hagin estat magres. Pertot arreu la literatura anticomercial va de baixa. Però aquest deu ésser, potser, la qualitat d'aquest ofici: la seva inanitat.
Josep Pla. Pròleg a Les hores.
però no les paraules
que expliquin l'hora.
En retirada,
un home i una dona.
El sol s'amaga.
Entre les cordes
avança una parella
cap al crepuscle
Incertes passes,
vet aquí la pregunta:
posta o aurora?
El sol que marxa
guiarà la parella
camí de casa.
El sol s'apaga,
un altre foc comença
en el crepuscle.
Blanca pupil·la
del dia que s'acaba;
l'amor fa via.
El sol avisa:
la nit encara és curta,
aprofiteu-la.
El sol s'emporta
les darreres espurnes
de la mar calma.
Van trenta versos:
petjades en la sorra,
que l'aigua esborra.
Les siluetes...
P. S. Entenc que el títol, l'únic que repeteixo expressament de tant en tant en aquest bloc, és ben poc poètic, per això em reconforten aquestes paraules de Pla, que llegeixo casualment, on apareix el substantiu. I mantinc totes les distàncies i accepto les consideracions que es vulguin, oblits inclosos del mateix escriptor, com el de la fama. Un altre dia completaré la cita.
Per a fer aquest ofici es necessita una vocació estranya. Jo la tinc, encara que els resultats hagin estat magres. Pertot arreu la literatura anticomercial va de baixa. Però aquest deu ésser, potser, la qualitat d'aquest ofici: la seva inanitat.
Josep Pla. Pròleg a Les hores.
7.8.09
inanitats (XIX) -matèria conscient-
A l’horabaixa,
ombres allargassades.
ombres allargassades.
Qui sap on duen?
P.S.
Jordi Sabater Pi sempre m'ha semblat -parlo en present- un home molt proper, potser perquè, entre altres coses, es dedicava a l'estudi dels primats. Escolto avui algunes de les seves converses i transformo en verbs els seus substantius i els generalitzo: observar, conèixer, estimar, protegir. Què difícil cada acció! Uf, les dues darreres! Crec que ell ho va aconseguir.
15.6.09
inanitats (XVIII)
Serpentejava
per laberints de pedra
la melodia
mentre pensava el músic
si algun dia es perdria.
8.4.09
inanitats (XVII)
No és de l'arena
de qui tem l'envestida,
mare, el teu rostre,
sinó del temps que passa,
desert de la memòria.
de qui tem l'envestida,
mare, el teu rostre,
sinó del temps que passa,
desert de la memòria.
7.4.09
inanitats (XVI)
En cada vida,
reconèixer la vida:
reconèixer-se.
Reconèixer-se,
reconèixer la vida
en cada vida.
(reconèixer-se?)
reconèixer la vida:
reconèixer-se.
Reconèixer-se,
reconèixer la vida
en cada vida.
(reconèixer-se?)
18.1.09
inanitats (XV)
Carrer Provença,
els estornells arriben
i trien branca.
Perplexos es comenten:
-No són olives!
P. S. Mai no afegeixo res a les meves inanitats, però avui faré una excepció, una metàfora si voleu. M’agraden els estornells, i veure’ls als hiverns barcelonins és un goig que procuro no perdrem. Però els estornells, tan bells, amb el seu plomatge fosc ple de taquetes blanques, són un lladres temibles, sobretot en terres d’oliveres... Ai, que ja em desvio! Fa uns dies em llegia un post en que la Laie es queixava de la SGAE a causa del sobrecost d’un disc dur, i acabava dient: “No han rebut cap denúncia per allò de la presumpció d'innocència i tal? De debò que m'ho pregunto.” No li tinc resposta, però m’ha semblat que com a mínim la pot satisfer aquest breu que transcric (les negretes són meves) a continuació:
Un tribunal de Madrid ha desestimado una demanda de la Sociedad General de Autores (SGAE) contra el sindicato CNT por llamarla “cueva de ladrones”. El juzgado entiende que “debe prevalecer la libertad de expresión” dadas las cantidades que cobra la SGAE y al ser una cuestión “que está en la calle”./ EP
M’encanta la concisió i la precisió. Llàstima que em sembla que els tribunals espanyols no es crea jurisprudència ni serveixi, en aquest cas, per codemnar els lladres de la cova. També és una llàstima que la constatació del lladronici no tingui cap efecte regulador en els preus dels discs durs ni en el de tantes altres productes que no són precisament obra dels autors dels cànons. Quantes inanitats!
els estornells arriben
i trien branca.
Perplexos es comenten:
-No són olives!
P. S. Mai no afegeixo res a les meves inanitats, però avui faré una excepció, una metàfora si voleu. M’agraden els estornells, i veure’ls als hiverns barcelonins és un goig que procuro no perdrem. Però els estornells, tan bells, amb el seu plomatge fosc ple de taquetes blanques, són un lladres temibles, sobretot en terres d’oliveres... Ai, que ja em desvio! Fa uns dies em llegia un post en que la Laie es queixava de la SGAE a causa del sobrecost d’un disc dur, i acabava dient: “No han rebut cap denúncia per allò de la presumpció d'innocència i tal? De debò que m'ho pregunto.” No li tinc resposta, però m’ha semblat que com a mínim la pot satisfer aquest breu que transcric (les negretes són meves) a continuació:
Un tribunal de Madrid ha desestimado una demanda de la Sociedad General de Autores (SGAE) contra el sindicato CNT por llamarla “cueva de ladrones”. El juzgado entiende que “debe prevalecer la libertad de expresión” dadas las cantidades que cobra la SGAE y al ser una cuestión “que está en la calle”./ EP
M’encanta la concisió i la precisió. Llàstima que em sembla que els tribunals espanyols no es crea jurisprudència ni serveixi, en aquest cas, per codemnar els lladres de la cova. També és una llàstima que la constatació del lladronici no tingui cap efecte regulador en els preus dels discs durs ni en el de tantes altres productes que no són precisament obra dels autors dels cànons. Quantes inanitats!
22.12.08
inanitats (XIV)
Creuen mirades
No importen les paraules
El sol declina
P.S. Les perspectives que La Caixa em concedeixi un crèdit per viatjar a Rhode Island són escasses. No importa.
No importen les paraules
El sol declina
P.S. Les perspectives que La Caixa em concedeixi un crèdit per viatjar a Rhode Island són escasses. No importa.
22.11.08
inanitats (XIII)
Cada dia és un seguit de mirades que presenten misteris propers i llunyans irresolubles. Vet aquí la gràcia.
De quina dansa,
en tarda de divendres,
assaja els passos?
Travessa els núvols,
abans que el vent l’esborri,
un fum efímer.
De quina dansa,
en tarda de divendres,
assaja els passos?
Travessa els núvols,
abans que el vent l’esborri,
un fum efímer.
16.11.08
inanitats (XII)
Somriu la boca,
P.S.
Sí, ja ho sé que podia haver anat directament als prestatges en lloc de passar per l’ordinador des d’on ella, en perpendicular, se’ls mira cada dia, però el meu inconscient, suposo, no va poder resistir-se a una segona cita.
-Teniu els poemes de Catul?
-Me lo puede repetir, por favor?
-Sí, Catul, C-a-t-u-l (lletrejo). Els poemes en català. Potser els publicats a la Bernat Metge...
Consulta l’ordinador i no troba res.
-Usted se llama Catul y encargó un libro de poemas?
-No, no –em sento una mica avergonyit, no sé si envermellit, jo no volia-, Catul és el nom d’un autor llatí que...
Com l’altra vegada, la salva –s’interfereix- un llibreter que passa i deu haver escoltat la nostra conversa. Abans que m’acompanyi i m’allargui els volums del prestatge més alt, intento acomiadar-me de la noia. Somriure i paraules vanes: no em fa cap cas. Potser el proper cop que em vegi pujar les escales s’amagarà en un racó segur. Ho comprendre, i no sé si pretendré o aconseguiré traspassar la barrera dels clàssics que ens creen malentesos, que ens allunyen, que en lloc de tendir ponts ens presenten abismes. Maleïts clàssics!
És més tard quan compro un llapis a Muji i escric a la bossa de paper –excessiva i recicable- les línies sobre la imatge de la darrera capçalera provisional del bloc. És difícil limitar-se a tres versos: on queda el mirall, i el llapis que perfila, i el cabell al seu aire, i el temps immòbil i el que passa...?
els ulls també espurnegen.
El temps retorna.
P.S.
Sí, ja ho sé que podia haver anat directament als prestatges en lloc de passar per l’ordinador des d’on ella, en perpendicular, se’ls mira cada dia, però el meu inconscient, suposo, no va poder resistir-se a una segona cita.
-Teniu els poemes de Catul?
-Me lo puede repetir, por favor?
-Sí, Catul, C-a-t-u-l (lletrejo). Els poemes en català. Potser els publicats a la Bernat Metge...
Consulta l’ordinador i no troba res.
-Usted se llama Catul y encargó un libro de poemas?
-No, no –em sento una mica avergonyit, no sé si envermellit, jo no volia-, Catul és el nom d’un autor llatí que...
Com l’altra vegada, la salva –s’interfereix- un llibreter que passa i deu haver escoltat la nostra conversa. Abans que m’acompanyi i m’allargui els volums del prestatge més alt, intento acomiadar-me de la noia. Somriure i paraules vanes: no em fa cap cas. Potser el proper cop que em vegi pujar les escales s’amagarà en un racó segur. Ho comprendre, i no sé si pretendré o aconseguiré traspassar la barrera dels clàssics que ens creen malentesos, que ens allunyen, que en lloc de tendir ponts ens presenten abismes. Maleïts clàssics!
És més tard quan compro un llapis a Muji i escric a la bossa de paper –excessiva i recicable- les línies sobre la imatge de la darrera capçalera provisional del bloc. És difícil limitar-se a tres versos: on queda el mirall, i el llapis que perfila, i el cabell al seu aire, i el temps immòbil i el que passa...?
28.10.08
inanitats (XI)
Hi ha dies en què vols parlar d’això i d’allò, però saps que no val la pena (pega la pena, pels moderns antics), que són temps d’encloscar-se, que que la Generalitat a través de “La Vanguardia” dediqui 142 pàgines a “Grans obres “de progrés” per a Catalunya” és pura inanitat publicitària si al mateix temps no és capaç d’aconseguir que els transports públics arribin arreu del territori, a Miravet, per exemple, població mítica de la geografia nacional (per cert, algunes maquetes de futur del document m’esborronen). Vols tornar a parlar d’una crisi americana que ha servit per fer surar una crisi europea, espanyola i catalana i que es resoldrà, segurament, amb menyspreu i perjudici per l’individu que, en darrer terme, sempre és l’element més innocent, dèbil i indefens de la cadena social i que ja no li ve d’aquí o no és capaç de reaccionar. Vols argumentar com la crisi hauria de servir per constatar definitivament que els experts no ho són tant, fins i tot gens, però no només en el camp econòmic, encara que saps que sempre ens faran creure que has d’anar a parar al experts. En un pla més proper, voldries explicar que la crisi de l’ensenyament és espectacular, però recordes que t’has autoimposat no tocar temes específics de la professió. Voldries dir alguna cosa sobre la diferència entre immoralitat (passat) i amoralitat (present), però la filosofia social no és el teu camp. I tantes altres coses. Hi ha dies que voldries parlar d’això i d’allò, però et sembla inútil, inadequat, massa carregós... i et decideixes, com la majoria, per l’instant, pel joc, per les inanitats. Sigui.
Jocs del capvespre,
divergents les mirades.
Els blaus tremolen.
Jocs del capvespre,
divergents les mirades.
Els blaus tremolen.
12.10.08
inanitats (X)
Les nou del vespre,
vint-i-dos graus a l'ombra.
Les paperines
reposen ben plegades:
la llum no atreu falenes.
vint-i-dos graus a l'ombra.
Les paperines
reposen ben plegades:
la llum no atreu falenes.
25.8.08
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
