postscriptums

De la Viquipèdia: ... Quan els escrits es feien a mà o a màquina d’escriure, l’economia podia ser un motiu suficient en molts casos. Avui dia, amb els sistemes digitals és molt fàcil modificar el cos d’un text, i actualment el principal motiu que hi ha és conservar la forma original de l’escrit, sense afegir cap mena de dada o argument. També es justifica aquesta fórmula quan l’autor desitja incloure alguna informació no relacionada directament amb l’assumpte principal del missatge.

La veritat és que avui no tinc ganes de desenvolupar cap assumpte principal i, per tant, no em plantejo conservar la forma original de l'escrit que no existeix i que no té cap missatge. Sovint penso que en realitat el que m'agrada del que escric són els post scriptums, que ofereixen suggeriments i perspectives que els textos llargs i elaborats (?) acaben desmentint.

P. S. 1: Miro des de fora la gent reunida a l'interior de la llibreria Les Punxes. Al vidre de l'entrada, una nota adverteix que avui és el darrer dia que atendran el públic. Fem fotos -esquerra, dreta, de lluny de prop- un noi i jo. No ens diem res. Potser ell en parlarà en un blog. Em vénen imatges dels anys 70, de quan la llibreria era un centre de resistència i de cites clandestines.

P. S. 2: Pujo al primer pis de la galeria d'art La Taché. Miro les fotos que Tom Sharpe va fer als anys 60: persones i personatges. Parlo amb la noia que les custodia i que tot just ara comença a llegir, en castellà, el primer llibre de Sharpe. Tinc una sensació agredolça que em resulta difícil de concretar, o potser no vull.

P. S. 3: A La Central del Raval, una noia em treu el plastificat exterior de la Literatura catalana. Fullejo el llibre. No hi ha dubte que l'enfocament i part del contingut és completament nou, també rigorós. La primera impressió és que també és menys divertit que la història de Riquer, Comas i Molas, però entenc que la diversió és un valor afegit secundari. Torno el llibre a la noia, que el reembolicarà quan tingui temps. El llibre costa menys que el cartró de tabac que compro cada setmana.

P. S. 4: Tinc una tarda fotogràfica curta però satisfactòria. Cada imatge una història que potser només jo sabré interpretar, i encara. A Casanovas han venut les dues noves Sony a un preu que em sembla abusiu. Temptació momentàniament resolta.

P.S. 5: No em pregunto quin percentatge d'aturats joves anirà a les manifestacions d'avui, sinó per què.

 

P. S. 6: Si el Barça... No veig el condicional gaire viable.

 

 

 

 

un lector i tres llibreries

Que ningú s'estranyi si algunes vegades el lector té una certa desconfiança envers algunes llibreries, ni que siguin grans, molt grans, la més gran d'un Passeig d'anomenada en una ciutat gran. En algunes d'aquestes llibreries mantenen un rànquing del llibres més venuts que deuen anar canviant setmanalment. A vegades aquestes llistes no coincideixen gaire amb les preferències del lector, però ell no pot retreure res a l'empresa perquè creu que la realitat és la que és i és bo que es manifesti tal com és. Fins i tot hi ha vegades que el lector pren nota dels més venuts i algun li acaba fent el pes. La desconfiança sorgeix quan el lector repassa les llistes de recomanacions que també hi ha en aquesta llibreria gran, d'una ciutat gran, d'un Passeig cèntric. El lector s'excusa per no escriure els títols recomanats, però no vol profanar el teclat amb alguns paraules i prefereix deixar-ne constància fotogràfica. El lector desitjaria que al costat dels llibres hi figurés una petita anotació explicant els motius de la tria, però passa de perdre el temps per obtenir respostes que imagina i que, a més, el disgustarien. Per cert, el lector gairebé està segur que el títol que especifica en la segona imatge no s'exposava quan ell va entrar. Passi que el lector s'ha engreixat dos quilos des de les festes de Nadal, però li sembla poc elegant, com a mínim, que li ho recordin, sobretot sense que hi hagi cap relació de confiança que permeti la insinuació entre el lector i l'empresa.


Avui, el lector ha trobat tot sol, en un prestatge dedicat a la poesia en llengües no peninsulars, el llibre que ahir no va aconseguir en la llibreria que li recomanava els llibres insinuats més amunt i concretats més avall. El lector ha seguit sense dificultat l'ordre alfabètic fins arribar a la C de Crane i s'ha emportat l'únic exemplar que quedava d'aquest autor. Avui, el lector no parlarà d'aquest llibre -li hagués agradat trobar la traducció de Bartra- perquè li resulta difícil parlar de poemes que encara no ha llegit. I si no els ha llegit és perquè en aquest moment li ve de gust entretenir-se escrivint aquestes línies.

Abans d'arribar a la llibreria del carre Mallorca esmentada al paràgraf anterior, el lector ha passat pel carrer Vertrallans ( o Bertrellans, segons mirés les indicacions de l'esquerra o de la dreta del carrer). El carrer es estret i curt i va -segons el trajecte del lector- del carrer de santa Anna al de Canuda. En lector ha decidit entrar en una llibreria que tenia vista, però no trepitjada. La llibreria té ells llibres perfectament ordenats, és acollidora i tranquil·la (a la tranquil·litat del carrer s'afegia l'absència momentània de cap altre visitant) i amb una llum agradable. El propietari, jove, però ja amb alguns característiques pròpies dels llibreters de vell, li ha dit que és fill de la llibreria Farré i que feia quatre anys que havia obert el seu negoci. El lector li ha desitjat llarga vida comercial i li ha comprat un llibre després dels petits problemes del llibreter per decidir el preu.

inanitats (XII)

Somriu la boca,

els ulls també espurnegen.

El temps retorna.

P.S.
Sí, ja ho sé que podia haver anat directament als prestatges en lloc de passar per l’ordinador des d’on ella, en perpendicular, se’ls mira cada dia, però el meu inconscient, suposo, no va poder resistir-se a una segona cita.
-Teniu els poemes de Catul?
-Me lo puede repetir, por favor?
-Sí, Catul, C-a-t-u-l (lletrejo). Els poemes en català. Potser els publicats a la Bernat Metge...
Consulta l’ordinador i no troba res.
-Usted se llama Catul y encargó un libro de poemas?
-No, no –em sento una mica avergonyit, no sé si envermellit, jo no volia-, Catul és el nom d’un autor llatí que...
Com l’altra vegada, la salva –s’interfereix- un llibreter que passa i deu haver escoltat la nostra conversa. Abans que m’acompanyi i m’allargui els volums del prestatge més alt, intento acomiadar-me de la noia. Somriure i paraules vanes: no em fa cap cas. Potser el proper cop que em vegi pujar les escales s’amagarà en un racó segur. Ho comprendre, i no sé si pretendré o aconseguiré traspassar la barrera dels clàssics que ens creen malentesos, que ens allunyen, que en lloc de tendir ponts ens presenten abismes. Maleïts clàssics!

És més tard quan compro un llapis a Muji i escric a la bossa de paper –excessiva i recicable- les línies sobre la imatge de la darrera capçalera provisional del bloc. És difícil limitar-se a tres versos: on queda el mirall, i el llapis que perfila, i el cabell al seu aire, i el temps immòbil i el que passa...?