aquest diumenge, una mica de fum entre la pluja

Oh, els trens de (a) vapor! Qui no hagi vist enlairar-se el fum dels trens de vapor a l'horitzó llunyà, entre el cel i la terra... Qui no hagi vist dissipar-se les volves rodones confoses entre els núvols mentre el tren avançava per vies de joguina...

Tant se val, que el fum està mal vist, i sempre es pot recórrer a la imaginació, a la cançó. Chattanooga Choo Choo -títol que indica clarament el contingut als qui coneixen els trens de vapor- va rebre el primer disc d'or de la història l'any 1942: 1.200.000 mil còpies venudes. Música efectiva, de moviment a vapor, interpretada pel gran Glenn Miller, síntesi d'una època. Estic segur que encara ara s'escolta i es reedita aquesta cançó no apta per als partidaris de l'AVE i amants dels xocs de trens.

De sobte, abans que quedi prohibit definitivament el fum, se m'ha acudit d'afegir a la sessió d'avui una cançó d'un dels meus discos preferits, potser en perill d'extinció.

 

Chris Barber

Potser va ser l’any 70 o el 71 quan vaig sentir el disc per primera vegada. Encara no tenia tocadiscos -aquest era el nom- ni gaires diners, però me’l vaig comprar. El vaig anar transportant entre el meu equipatge escàs per tots els pisos i pensions. El vaig anar escoltant i me’l vaig aprendre de memòria en companyia o en solituds. Se’m va anar ratllant. No el vaig abandonar.

Aquesta setmana vaig veure que hi havia una edició del 2006 en CD. Me l'he tornat a comprar i me l’he tornat a aprendre. No crec que aquí sigui gaire popular la vella música de jazz d’aquest anglès que va deixar les assegurances per convertir-se en músic, però a mi m’agrada, m’agrada molt, i també quan amb la seva música –els instruments es van afegint nítids i poderosos- es barreja la veu de la seva esposa, la cantant de blues irlandesa Ottilie Patterson. Quina parella!

Res, que aquí us deixo una cançó, On Top of Old Smokey -si ja fos dimarts triaria alguna altra cosa-, del disc Folk Barber Style. I aquí podeu trobar més de dos centenars de fragments de cançons -cosa que deu significar que poca gent compra els seus discos-, algunes de les quals segur que recordeu en altres versions. Jo, mentrestant, encenc un altre cigarret i continuo escoltant Chris Barber.

Entenc que hauria de titular aquest post, copiant en Jesús Tibau, Felicitats petites, però no tinc clar que siguin petites.

ser, nom? ai..., on no hi ha món... res?

Tenim noms, però som també altres noms. Confonem, i no, uns i altres noms: som els noms que no som i els altres. Som 13, però més i menys.

Velles cares i veus, i les noves. També cares i veus desaparegudes i recordades. I recances.

Arribem, trobem, petonegem, encaixem mans. Arriben, petonegen, encaixen, petonejo, encaixo mans. Em trobo bé.

Una brisa suau i una calor intensa, suportable. Al fons, a fora, l’aigua de la mar; aquí, la de la piscina. Em sorprenc amb la Júlia i sorprenc la Júlia: res no serà igual? No importa, em trobo bé.

Amanides i carns i tarteletes (he de demanar detalls). I vins i cervesa. I fruites. I un braç i l’altre. I abans, el meu no-sí-nom emmarcat... I cafès.

I ens mengem (us mengeu, siguem precisos) l’univers immòbil i de gustos diversos. Els planetes no ens indiquen les planetes. El sol ens crema, però no hi fa res. No ens importen les set noves meravelles del món, ni els sants fermins.

I escrivim un manifest que potser no veurà la llum (?). I discutim de l’ara i de l’abans: moltes veus i una sola veu. I decidim que som i no som, i què som. I continuo trobant-me bé.

I el sol que ens hem cruspit encara està present en la tornada; el mar, al fons. I baixo del Volvo, i ens disgreguem... Ai!

Ara, ja sense la lluna ni el sol, m’adono que no em queda bourbon, però no importa: la música de la meva vella banda preferida (el jazz de la Pedrera em cau massa propo i masa lluny) em fa el mateix efecte...

Menteixo triplement.



















P. S. : Intento ser sintètic. No menteixo. Va per vosaltres, i pels altres. Canvio d'estil i saludo des del centre.