de la meva poesia

Per a Martí i la colla de Premià (els presents i els absents)

Parlàvem avui amb la colla, a propòsit d’uns versos d’en Martí de lletra pulcra i precisa i imatges suggeridores, de mides o mesures, rimes, ritmes i cadències, i també de les paraules i els conceptes, és clar. Dèiem de primeres impressions i enlluernaments, de totalitats i de parts. Per què ens quedem amb un poema i en deixem d’altres? Quin misteri, la poesia.

He dit a Martí, que de vegades em llegeix encara que troba, ple de raó, que sóc excessiu en mots, que li dedicaria el meu pròxim apunt. Compleixo la meva promesa, però com que em sé incapaç de condensar el que busco en la poesia, trio les paraules d’un altre, més vell i molt més savi.

197. Tant amava l'Amic el seu Amat, que de tot el que li deia el creia, i tant el desitjava entendre que tot el que sentia dir ho volia entendre per raons necessàries. I per això l'amor de l'Amic estava entre creença i intel·ligència.

Ramon Llull. Llibre d’Amic e Amat.

jornada no laboral

Dia d’hivern amb temps estiuenc a Premià de Dalt. Anem a la biblioteca a veure una exposició de dibuixos d’en Perich (1941-1995). El seu humor és encara vigent; en alguns casos, canviant un detall referencial, els seus acudits semblen d’avui mateix. En sortir de l’exposició ens trobem ja preparades les maduixes recobertes de xocolata negra i blanca –res de racismes- i les copes de cava. Arriben els autocars amb la gernació que ha vingut per assistir al lliurament del premi Gat Perich *, que aquest any es dóna a la cineasta i dibuixant iranesa Marjane Satrapi, i a Máximo, pel conjunt de la seva trajectòria. Entre els assistents, nombroses cares i cossos coneguts, des de Benach a Núria Feliu; tots, hem de suposar, contraris als dogmes i partidaris de la integritat que reclama Máximo.

Quan tornem a casa –casa seva és casa nostra- en trobem en Martí que ja ens està esperant i ens porta dues transformacions que van de la suculència a la imaginació bibliogràfica (potser més detalls en un altre moment). La preparació dels calçots és una tasca lenta que és complica lleugerament per una inesperada manca del combustible habitual, però no importa, perquè entre els qui llegim i escriuen sempre hi ha alternatives imaginatives, tot i que plagiem en Carvalho. Veure cremar les pàgines -451 graus farenheit- d’un llibre produeix una mica de sensació sacrílega, però compensa aquest pensament el fet que en darrer terme ha contribuït a mantenir la vida i, no ho dubto, ha donat uns matisos aròmatics a les cebes que no haurien pogut aconseguir només amb la vulgar llenya. Ahir el sacrificat, entre d'altres, va ser Blasco Ibáñez. Mentre els més esforçats construeixen el nostre futur immediat, la C., transgressora innocent i independent, deconstrueix la Mercè Rodoreda en l’aigua de la vida i de la mort.

I arriba l’àpat i les converses amables i els guanys i les carències i les presències i les absències i les ferides i els equívocs i els presents i els passats i els futurs i les postres i la màgia de l’aigua que s’escalfa en recipient de paper i els regals en esperit o en espècies, sempre amb el cor. I la lluna creixent, un fil primíssim a l'horitzó oest, que ens assenyala el moment del comiat. I la mare, només una falsa alarma que algun dia no ho serà.

* a veure si els de les viquipèdies s’actualitzen: En honor seu s'otorga el Premi internacional d'Humor Gat Perich a Llançà (Alt Empordà).

ser, nom? ai..., on no hi ha món... res?

Tenim noms, però som també altres noms. Confonem, i no, uns i altres noms: som els noms que no som i els altres. Som 13, però més i menys.

Velles cares i veus, i les noves. També cares i veus desaparegudes i recordades. I recances.

Arribem, trobem, petonegem, encaixem mans. Arriben, petonegen, encaixen, petonejo, encaixo mans. Em trobo bé.

Una brisa suau i una calor intensa, suportable. Al fons, a fora, l’aigua de la mar; aquí, la de la piscina. Em sorprenc amb la Júlia i sorprenc la Júlia: res no serà igual? No importa, em trobo bé.

Amanides i carns i tarteletes (he de demanar detalls). I vins i cervesa. I fruites. I un braç i l’altre. I abans, el meu no-sí-nom emmarcat... I cafès.

I ens mengem (us mengeu, siguem precisos) l’univers immòbil i de gustos diversos. Els planetes no ens indiquen les planetes. El sol ens crema, però no hi fa res. No ens importen les set noves meravelles del món, ni els sants fermins.

I escrivim un manifest que potser no veurà la llum (?). I discutim de l’ara i de l’abans: moltes veus i una sola veu. I decidim que som i no som, i què som. I continuo trobant-me bé.

I el sol que ens hem cruspit encara està present en la tornada; el mar, al fons. I baixo del Volvo, i ens disgreguem... Ai!

Ara, ja sense la lluna ni el sol, m’adono que no em queda bourbon, però no importa: la música de la meva vella banda preferida (el jazz de la Pedrera em cau massa propo i masa lluny) em fa el mateix efecte...

Menteixo triplement.



















P. S. : Intento ser sintètic. No menteixo. Va per vosaltres, i pels altres. Canvio d'estil i saludo des del centre.