de matinada

Fi de la nit social parlant per telèfon, ja de matinada, amb una amiga de Lleida. Acabem repassant la música del Concert, al qual ella, amb més motiu que jo, no va poder assistir. Com que tots dos estem una mica fora del món musical i polític més immediat, ens permetem divagar com si encara fóssim al nostre temps en un país que continua sent el nostre. Acabem repassant els noms dels músics de la nostra joventut absents que encara estan en actiu i fem inútils hipòtesis: No els deuen haver cridat? No deu haver volgut anar? I els d'ara? Enumerem, també, els noms dels que ens diuen ben poca cosa. Tant li fa, és cosa nostra, i potser d'ells, o dels altres.

Que gran la Maria del Mar Bonet amb el nou aire vell de la Dharma! I aquesta gent que ja no truca de matinada sinó que es passeja per casa nostra a totes hores... Esclar que hi ha molta gent que obre les portes i encara fa bona cara.

ei, nosaltres som el somni!

He deixat el disc dur gravant el Concert per la Llibertat -també la ràdio- i he anat a fer un vol pel centre, on tot continua si fa no fa igual. De tornada a casa, he seguit les imatges, les paraules i la música, he fet el sopar ràpid, m'he emocionat i m'he avorrit una mica a la part final, la de Llach... Massa tard i massa proper tot plegat per dir-ne gaire res que sigui coherent. Potser demà.

Prehistòric com sóc, m'ha sorprès, esborronat, aclaparat, etc., que les llums del concert fossin els mòbils, fins i tot algun iPad. He pensat que al principi del temps, fins i tot abans que nasqués el valencià del PP, en els meus concerts ni tan sols coneixíem el foc... o era un altre foc que no ens distreia.

M'ha commogut l'aparença de fragilitat -i tanta gent al darrere- a l'escenari de la Muriel, i la seua força, que sé irreductible. He pensat, gairebé convençut: potser sí, potser sí.

Ah, un somni sense polítics...! Ja els triarem després.