Ara, Josep Fortuny

Àngel de la dansa!
Dolça companyia!
No em deixis sol
ni de nit ni de dia!
No em deixis sol,
sense melodia!
...

Josep Fortuny: "L'Àngel de la Dansa"

-Be, Dharma ve de quan nosaltres teníem, no sé, 16, 17 o 18 anys, que és quan va començar el grup. Vam llegir un llibre que era de Jack Kerouac que ja està mort, fa temps que està mort, de la generació beat, buenu és igual, això ara m'ho estalvio...

D'una entrevista a Joan Fortuny


Aquest temps que passa i encara fa soroll, com ha de ser... Si trio un grup és la Dharma: la Dharma en directe del Zeleste, de Canet, del carrer Rosselló... La Dharma que posàvem a La Baldufa. La Dharma de tantes vegades sol, ells i jo. I avui se'n va Josep, el bateria, el poeta, el germà gran, el que va fer un dels parlaments més senzills i aplaudits al Concert per la Llibertat. La Dharma i en Josep ja són per sempre.

Deixo les meues paraules i continuo amb les de Josep Fortuny, les de les primeres pàgines del seu primer i darrer llibre, amb textos nous i textos antics, com aquest:

Vine, que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere,

als dies de la nostra infantesa,

quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt,

quan no tocàvem de peus a terra.

En les llargues tardes d'estiu,

quan jugàvem a ser esclaus i les tempestes ens

alliberaven,

quan érem màrtirs d'aquells de quedar-nos en

calçotets

i lligats a la barana...

i tu vigila que no et vegi la mare.

Quan l'avi volia que l'ajudéssim a regar l'hort

i ens volia ensenyar a plantar tomàquets.

Però a nosaltres no ens agradava gens

això dels tomàquets; nosaltres érem pirates!

Veus? Tot això ara queda massa lluny,

i llavors érem petits i no ens adonàvem,

que la gent gran no era feliç...

I que només ho semblava.

Vine que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere.

Abans érem el record que tenim ara.

Mira el pintallavis vermell de la mare

quan al mirall del rebedor

ens hi apuntava el telèfon d'allà on anava.

Mira aquells màrtirs tan valents,

que a qualsevol racó del jardí donaven la seva vida,

contents.

Mira tots els racons d'aquell jardí

on vam aprendre tantes coses,

com per exemple que l'herba hi creixia tota sola.

En les llargues tardes d'estiu,

quan ronca el Sol i el cel és tan clar...

I abans és ara. I sempre és ara. Sempre és ara.

Vine que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere,

als dies de la nostra infantesa,

quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt,

quan no tocàvem de peus a terra.

Quan vam fer aquell primer conjunt i assajàvem

amb tantes ganes,

i després els cabells ja ens arribaven fins al cul

i estaven passant coses molt estranyes,

que ningú no les entenia del tot,

però ens arrossegaven i se'ns emportaven.

I un dia vam fer una “comuna”

i vam marxar de la nostra barriada,

vam a anar a viure tots junts: primer a un pis petit,

que quasi sempre semblava els encants,

i més tard a una masia una mica tronada.

I llegíem Els Pirats del Dharma d'en Jack Kerouac.

I somiàvem...

En les llargues tardes d'estiu.

Però aquí comença una altra història,

ara érem hippies i érem músics i parlàvem

d'un amor lliure, del clítoris i "d'arribar-hi junts”.

D'un viatge en dèiem un trip,

i s'havia acabat la nostra infància.

Però a vegades encara juguem. Res més.

Com un miracle.

Vine, que anirem enrere,

si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere,

als dies de la nostra infantesa,

quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt,

quan jugàvem tots junts, quan hi érem tots,

quan no tocàvem de peus a terra.

Josep Fortuny: “Quan no tocàvem de peus a terra” a El soroll després de Kerouac. Barcelona,  Edicions Els Llums, 2013.


Força Dharma! Amunt Josep! Sempre en el cor!

P. S. : La darrera edició del llibre Els Pirats del Dharma ( Els pòtols místics) en català, traduïda per Pedrolo, fa temps que s'ha exhaurit, crec. L'edició en castellà es diu Los Vagabundos del Dharma i va per l'enèsima edició. L'original en anglès es titula The Dharma Bums.

El soroll després de Kerouac es va editar aquest any i es pot trobar en algunes llibreries.

aquest diumenge: entre la irrealitat i la realitat de la cobla, d'altres músiques i de tot plegat

Em pensava que ja tenia tancat el cicle de les sardanes dominicals, festives, encara que ja sabia que tard o d'hora continuarien apareixen al blog de maneres i amb excuses diferents, quan el Concert per la Llibertat m'ha fet reobrir l'espai.

Vaig trigar una mica a reconèixer la magnífica i exultant Juny de Garreta que iniciava el concert i que tan poc toquen les cobles. Quin principi més prometedor! Més tard, els vells sons de la Dharma. I podria afegir músiques que no eren de cobla però que també em recordaven un fragment de les pàgines finals del llibre de Jordi Lara. El copio a continuació sense subratllats, sense remarcar res, perquè estic segur que tothom hi veurà el que vull dir i que va més enllà de la música.


Avui la música de cobla es debat entre la vitalitat creadora i la incomprensió comercial, i una vinculació històrica amb la dansa de la sardana que té avantatges i inconvenients: si, per una banda, el sardanisme continua sent-ne el principal consumidor i garanteix la supervivència de les cobles, per l'altra, el coblisme s'ha reconegut una personalitat pròpia, exultant, de remarcable relleu artístic, i malda per desempallegar-se dels problemes d'engatjament social que la sardana com a dansa té amb aquest panorama, doncs, sovintegen els clams que anuncien imminents cofosis col·lectives.

Òbviament, un dia desapareixerà la música de cobla. I d'altres, i en vindran de noves. La música és mortal com l'home. En el cas de la cobla, no serà -com profetitzen els apocalíptics del ram, amb raons que de passada els alliberen de tota responsabilitat- en el termini de la generació que ens segueix o l'altra, la dels fills i néts a qui podem conèixer i estimar i en qui volem projectar-nos, que és quan un futur girat cou més. Encara no. La cofosi social pot anar a més, la il·lusió dels creadors pot defallir, l'embranzida dels promotors pot afluixar, el públic es pot tornar reducte. I així i tot, l'afer podria revifar en qualsevol moment de reivindicació social, de revival sonor, de necessitat artística, sentimental o política. Ni tan sols desapareixerà, com apunten els sociòlegs més positivistes, quan ja no ens faci cap falta. Jo dic que aquesta música desapareixerà quan ja ningú no es pugui reconèixer en el món irreal que evoca.

Jordi Lara: Una màquina d'espavilar ocells de nit (2008)

de matinada

Fi de la nit social parlant per telèfon, ja de matinada, amb una amiga de Lleida. Acabem repassant la música del Concert, al qual ella, amb més motiu que jo, no va poder assistir. Com que tots dos estem una mica fora del món musical i polític més immediat, ens permetem divagar com si encara fóssim al nostre temps en un país que continua sent el nostre. Acabem repassant els noms dels músics de la nostra joventut absents que encara estan en actiu i fem inútils hipòtesis: No els deuen haver cridat? No deu haver volgut anar? I els d'ara? Enumerem, també, els noms dels que ens diuen ben poca cosa. Tant li fa, és cosa nostra, i potser d'ells, o dels altres.

Que gran la Maria del Mar Bonet amb el nou aire vell de la Dharma! I aquesta gent que ja no truca de matinada sinó que es passeja per casa nostra a totes hores... Esclar que hi ha molta gent que obre les portes i encara fa bona cara.