La festa major d'hivern
de Barcelona -bé, sobretot de la plaça de Catalunya avall- continua
sent una celebració menor, de pressupost limitadadíssim comparat
amb les festes de la Mercè, potser perquè a l'hivern tot
s'encongeix. A mi, Santa Eulàlia em cau molt bé, perquè tot i ser
més vella que la Mercè s'aguanta molt jove, i m'agrada fer un tomb
per alguns dels seus actes.
La primera constatació
és que ja fa anys que sobra gent i els turistes, que tothora
s'apunten a tot, han incrementat les aglomeracions. No importa que
l'activitat sigui més o menys interessant, la qüestió és que
sigui debades; si no s'ha de pagar entrada, la gernació hi vol ser.
Una de les novetats de
la santaeulàlia dels darrers anys és els muntatges lumínics
situats en espais oberts o tancats. Divendres era difícil accedir a
alguns llocs i dissabte encara més; jo, per exemple, no vaig poder
entrar a la plaça del Rei cap dels dos dies; esclar que la meua
manca de paciència és proverbial. La majoria d'aquestes perfomances
de llums, algunes amb música, són més aviat modestes i d'escassos
efectes sorprenents, com la de la seu antiga de l'Arxiu de la Corona
d'Aragó,on el joc de llums tènues amagava la bellesa del Palau del
Lloctinent, molt més interessant a plena llum. Per cert, no sé si
molts catalans o fins i tot barcelonins recorden que la titularitat
de l'Arxiu és del Ministerio de Cultura; a veure com queda amb la
Catalunya independent. En sortir de la visita, una parella comentava
que des que tenim l'alcaldessa les festes llueixen menys. Jo trobo
que més o menys com sempre. Pel matí, per exemple, la celebració
de l'any nou xinès a l'Arc del Triomf, va aplegar més gent que mai,
amb la presència de l'Ada Colau inclosa. No sé si en aquest cas
l'augment coincidia també amb un augment de la població xinesa a la
ciutat, al fet que el recent Any del Mico promet prosperitat o,
simplement al sol gairebé d'estiu que convidava a sortir de casa. És
curiós veure com entre les actuacions pròpiament xineses se
n'encabeix alguna d'autòctona, híbrida, com una construcció
modesta dels castellers de la Sagrada Família, animada per un petit
drac oriental. Potser l'any que ve hi haurà alguna escena costumista
en un bar regit per xinesos amb clients barcelonins de cinquena
generació; m'ofereixo a escriure el guió.
En fi, passat aquest
petit parèntesi festiu, els meteoròlegs ens amenacen amb
l'arribada, per fi, de l'hivern, però segurament serà cosa de
bromes i Setmana Santa ja és a tocar, un mes i dies.
P.S. Ara, mentre cau
aquesta pluja suau, discreta però persistent, esperada, fructífera,
continuo pensant en la Muriel. Ara fa una mica més de fred, però el
soroll de la pluja fina, pacífica, em reconforta, m'agombola.
