en record de l'hospitalitat

Em costa d’entendre que en parlar dels blocs, més que en altres productes d’internet, es faci referència a món virtual. Els blocs no són més que paraules i imatges, i tot el que comporten, d’un pensament i una mirada que es manté en la distància física –en les altres, depèn de cadascú- i que es deixen entreveure en la mesura que vol, pot o sap cadascú. Salvat l’inconvenient físic, o potser no cal, el funcionament és el mateix que en la vida en què posem tots els sentits: ens trobem amb més o menys assiduïtat, tenim incontinència verbal o propensió a ser lacònics –alguns només es contemplen-, ens cansem de les trobades o ens apassionem cada vegada més, ens distanciem, fem el salt o ens mantenim fidels, busquem comprensió o complicitats o frescor o saviesa o diversió, ens tanquem a casa i no volem veure ningú o ens passem hores deambulant amunt i avall... En fi, fem el que ens ve bé de fer.

Com en la vida de davant –o és darrere?- de la pantalla, a vegades alguns decideixen desaparèixer i deixen una nota de comiat explicant el motiu, mentre altres es fonen sense deixar rastre. Quan passa això amb algun dels meus amics o coneguts tinc una sensació d’intranquil·litat: li deu haver passat alguna cosa? A vegades em sento traït: ei, que no érem amics? Per què no m’has dit res?

Podria parlar d’unes quantes cases que he freqüentat i que s’han buidat o de pisets que tenen tots els mobles però que ja no habita ningú. En aquests darrers, de tant en tant, algú deixa una nota per si torna el propietari; en alguns, fins i tot algun desaprensiu hi deixa escombraries.

Una d’aquestes cases fa temps silencioses és La casa inhòspita, al barri de Vilaweb, on vivia el que es feia dir Manel Pegagrega. L’havia bastit sobretot per encabir-hi els papers de Bleak House que anava traduint, però també hi anava afegint altres mobles i ornaments. Jo, aquesta casa, l’anava visitant i quan em semblava parlava una estoneta amb en Manel i m’interessava pel que feia; de vegades ell venia a casa meva a dir-me qualsevol cosa. Sempre eren unes visites plaents. Fins que va arribar una època en que la casa es mantenia sense canvis, sense cap senyal de la presència de Manel. Vaig deduir que com que a les llibreries havia aparegut la traducció de Bleak House, de Pàmies, en Manel havia pensat que aquella llar ja no li servia, malgrat la conversa breu que havíem mantingut :

-Només faltaria que haguessis pensat d’aturar-te. Més aviat pot ser un estímul la traducció d'en Pàmies.

-aturar-me, aturar-me, no; però sí que la notícia de la traducció avalada per Destino, Columna, Grup 62 i Planeta em va deixar parat. A més, Xavier Pàmies és un traductor professional, experimentat, de força prestigi i premiat.
L’acarament, objectiu i lluny de qualsevol prejudici, que has fet de les dues traduccions t’asseguro que m’ha salvat el dia. És com si m’haguessis endevinat el pensament, quan proposava, mig acollonit mig que-hi-farem això-és-el-que-hi-ha, triar i remenar.

Això era pel maig de 2008. Aquell any encara va anar deixant material, fins al 30 de desembre. Després, res. Ets un traïdor, Manel, vaig pensar. Te’n vas d’una casa encara per acabar.

Ahir, gairebé dos anys després de la que jo considerava una deserció, l’Allau deixar anar que en Manel, el que jo no vaig conèixer en persona, fa temps que és mort. Que la casa que jo coneixia romandrà per sempre més com va quedar aquell desembre, mentre en alguna de les seves finestres s’aniran actualitzant inútilment les cases dels que el coneixíem, fins que, amb el temps, tot desaparegui.

Avui, he tornat a buscar l’hospitalitat de la casa de Manel i de les seves velles paraules i en vull deixar aquí constància i agrair-li les estones que vaig passar en companyia seva. Em sap molt de greu que en Manel ja no hi sigui.

rellegint

La grisor enfosqueix el dia i la pluja s’intensifica i embogeix. El vent ha tombat el test d’alfàbrega i fa picar l’aigua contra els vidres. Penso en la Katrin, que no sé si encara es mulla dins i fora del bar i deixa sortir les paraules que vol o calla. No sortiré a buscar el diari.

Començo a llegir el curs de literatura de Nabokov pel principi. Sóc un bon lector? Passaré el test que una vegada va fer als seus alumnes:

Selecciona quatre respostes a la pregunta “quines qualitats ha de tenir un bon lector?”:
1. Ha de pertànyer a un club de lectors.
2. Ha d’identificar-se amb l’heroi o l’heroïna.
3. Ha de concentrar-se en l’aspecte socioeconòmic.
4. Ha de preferir un relat amb acció i diàleg a un que no en tingui.
5. Ha d’haver vist la novel·la en pel·lícula.
6. Ha de ser un autor embrionari.
7. Ha de tenir imaginació.
8. Ha de tenir memòria.
9. Ha de tenir un diccionari.
10 Ha de tenir cert sentit artístic.

Vladimir Nabokov. Curso de literatura europea. Ediciones B, S. A.

Encara que encerti les respostes, em temo que no sóc un bon lector segons la proposta de Nabokov, perquè per molt que ho desitgi alguna carència no té solució. No té gaire importància.

Continuo llegint, salto pàgines, torno enrere, em pregunto si he de seguir les seves classes sobre El Casalot de Dickens (on para en Manel?) abans de llegir la novel·la –potser finalment l’estiu que ve?- o primer hauria de llegir el llibre. Torno al principi, rellegeixo, subratllo, marco. Penso que segurament en algun moment copiaré algunes línies al bloc.

Passa la tarda. Minva la intensitat de la pluja. Se m’acut que si sortís potser trobaria la Katrin pel carrer, potser molla; potser asseguda en algun bar, prenen una cervesa, esperant deixar anar paraules que ofega.

Ara, de matinada, el cel em sembla blau, sense cap núvol; la lluna creixent fa temps que s’ha amagat. Demà sortirà el sol.

Casa Inhòspita / El Casalot

La meva única experiència com a traductor remunerat va ser per a una exposició de “La Caixa”. Des del punt de vista econòmic va ser poc satisfactòria: massa temps per pàgina. En l’aspecte de satisfacció per la feina ben feta tampoc no vaig quedar gaire content, així que ho vaig deixar estar. I això que era una traducció que en podríem dir “tècnica”, que sempre solen ser més fàcils. Ja podeu pensar, doncs, que sento una gran admiració pels traductors, especialment pels que es dediquen als textos literaris de ficció. Recrear i al mateix temps mantenir-se fidel al ritme, al to i a la intenció em sembla una tasca digna dels més grans elogis. Poca broma!

Hi ha un bloc, que alguns de vosaltres potser freqüenteu, que es va proposar fer una traducció absolutament meritòria, a poc a poc, sense presses: Bleak Hause, de Dickens, una novel·la que inexplicablement encara no es podia llegir en llengua catalana. En un mitjà aparentment tan poc romàntic –nosaltres sabem que no és així- com el de la pantalla de l’ordinador i a l’estil dels vells fulletons del XIX, en Manel ens ha anat deixant pàgines de la seva Casa Inhòspita en pdf. Al mateix temps ha anat pujant els seus posts en el bloc del mateix nom. De tant en tant he anat passant pantalles de la seva traducció, però havia pensat fer una lectura més còmoda durant les vacances.

Vet aquí, però, que Destino acaba de publicar El Casalot en traducció de Xavier Pàmies: “un clàssic imprescindible per primera vegada en català”. Què faré ara, hauré de triar entre una versió o l’altra? Em decidiré per l’obra acabada o seré fidel a la primera versió, encara no acabada, en llengua catalana? Triar? Per què? No hi ha temps per a tot en aquesta vida?


Londres. Proppassat el període hàbil de St. Miquel, el Lord Canceller presideix a Lincoln’s Inn Hall. Implacable temps de novembre. Hi ha tant de fang als carrers com si les aigües s’acabessin d’enretirar de la faç de la terra i no fóra estrany trobar-se un Megalosaure, d’uns quaranta peus de llargada, que puja balandrejant com un llangardaix elefantí cap a Holborn Hill. El fum que davalla de les boques de les xemeneies produeix un plugim negrós de volves d’estalzí grosses com autèntics borrallons de neu posats de dol, podria pensar-se, per la mort del sol. Els gossos, indestriables del llot. Els cavalls, esquitxats fins a les mateixes ulleres, gairebé també. Els vianants, contagiats d’una epidèmia de mal humor, s’empentegen els paraigües i perden l’equilibri per les cantonades, on desenes de milers d’altres vianants han lliscat i relliscat des que es féu de dia -si és que en aquest dia es féu de dia-, afegint nous pòsits de fang, crosta sobre crosta, que s’enganxa amb tenacitat en aquests punts del paviment i s’hi acumula amb interès compost.

1r paràgraf de...


Londres. El període de sessions de tardor està a punt d’acabar-se, i l’il·lustríssim canceller celebra audiència al Lincoln’s Inn Hall. Temps inclement de novembre. Als carrers hi ha tan fangueig com si les aigües s’haguessin acabat de retirar de la faç de la terra i no fos una cosa estranya poder trobar un megalosaure de quaranta peus de llarg trescant com un llangardaix gegantí per Holborn Hill amunt. El fum davalla de les xemeneies i forma una boira pixanera fosca, amb volves de sutja tan grosses com grans volves de neu que s’haguessin posat de dol perquè el sol s’ha mort. Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins a les antiparres. Els vianants, amb els paraigües oberts, topen els uns amb els altres, tots ells dominats per un mal humor comú, i perden l’equilibri a les cantonades, on desenes de milers de vianants més ja han relliscat.

1r paràgraf de...

Prometedor, oi? Doncs a continuar llegint.


P. S. : Fa un moment acabo de rebre aquest mail. En fi, què puc dir?:

Benvolgut ...,

Agrairia em poguessis corregir aquesta traducció, és la última d'aquest curs d'alemany, seria interessant tenir-la el més aviat possible.

En teoria, l'havia d'haver lliurat el dijous de la setmana passada...


(És curiós que tot i ser Bleak House una de les novel·les més ben considerades de Dickens se’n parli tan poc, sobretot en les obres de caràcter general, enciclopèdies incloses. L’Enciclopèdia Catalana, per exemple, ni l’esmenta (tampoc en la seva versió digital): a la Vikipedia (en espanyol) la informació sobre Casa Desolada és prou extensa; a la Viquipèdia, res. A Breve història de la literatura inglesa, de Iford Evans (ed. Ariel, 373 pàgines), es diu de l’obra: "es la novela más consciente y profundamente planificada de toda la obra de Dickens, y es en ella evidente que su arte ha progresado mucho desde la espontánea alegria de los Papeles póstumos del Club Pickwick".

Per cert, amb el títol en espanyol de La casa desierta se n’ha fet una minisèrie de quatres capítols per a al televisió (2005, G. B.) dirigida per Justin Chadwick y Susanna White, que no sé si s’ha estrenat en algun canal peninsular. Finalment, si algú la vol llegir en anglès, que sàpiga que se la pot baixar des d’aquí. )