La meva única experiència com a traductor remunerat va ser per a una exposició de “La Caixa”. Des del punt de vista econòmic va ser poc satisfactòria: massa temps per pàgina. En l’aspecte de satisfacció per la feina ben feta tampoc no vaig quedar gaire content, així que ho vaig deixar estar. I això que era una traducció que en podríem dir “tècnica”, que sempre solen ser més fàcils. Ja podeu pensar, doncs, que sento una gran admiració pels traductors, especialment pels que es dediquen als textos literaris de ficció. Recrear i al mateix temps mantenir-se fidel al ritme, al to i a la intenció em sembla una tasca digna dels més grans elogis. Poca broma!
Hi ha un bloc, que alguns de vosaltres potser freqüenteu, que es va proposar fer una traducció absolutament meritòria, a poc a poc, sense presses:
Bleak Hause, de Dickens, una novel·la que inexplicablement encara no es podia llegir en llengua catalana. En un mitjà aparentment tan poc romàntic –nosaltres sabem que no és així- com el de la pantalla de l’ordinador i a l’estil dels vells fulletons del XIX, en Manel ens ha anat deixant pàgines de la seva
Casa Inhòspita en pdf. Al mateix temps ha anat pujant els seus posts en el
bloc del mateix nom. De tant en tant he anat passant pantalles de la seva traducció, però havia pensat fer una lectura més còmoda durant les vacances.
Vet aquí, però, que Destino acaba de publicar
El Casalot en traducció de Xavier Pàmies: “un clàssic imprescindible per primera vegada en català”. Què faré ara, hauré de triar entre una versió o l’altra? Em decidiré per l’obra acabada o seré fidel a la primera versió, encara no acabada, en llengua catalana? Triar? Per què? No hi ha temps per a tot en aquesta vida?
Londres. Proppassat el període hàbil de St. Miquel, el Lord Canceller presideix a Lincoln’s Inn Hall. Implacable temps de novembre. Hi ha tant de fang als carrers com si les aigües s’acabessin d’enretirar de la faç de la terra i no fóra estrany trobar-se un Megalosaure, d’uns quaranta peus de llargada, que puja balandrejant com un llangardaix elefantí cap a Holborn Hill. El fum que davalla de les boques de les xemeneies produeix un plugim negrós de volves d’estalzí grosses com autèntics borrallons de neu posats de dol, podria pensar-se, per la mort del sol. Els gossos, indestriables del llot. Els cavalls, esquitxats fins a les mateixes ulleres, gairebé també. Els vianants, contagiats d’una epidèmia de mal humor, s’empentegen els paraigües i perden l’equilibri per les cantonades, on desenes de milers d’altres vianants han lliscat i relliscat des que es féu de dia -si és que en aquest dia es féu de dia-, afegint nous pòsits de fang, crosta sobre crosta, que s’enganxa amb tenacitat en aquests punts del paviment i s’hi acumula amb interès compost.
1r paràgraf de...
Londres. El període de sessions de tardor està a punt d’acabar-se, i l’il·lustríssim canceller celebra audiència al Lincoln’s Inn Hall. Temps inclement de novembre. Als carrers hi ha tan fangueig com si les aigües s’haguessin acabat de retirar de la faç de la terra i no fos una cosa estranya poder trobar un megalosaure de quaranta peus de llarg trescant com un llangardaix gegantí per Holborn Hill amunt. El fum davalla de les xemeneies i forma una boira pixanera fosca, amb volves de sutja tan grosses com grans volves de neu que s’haguessin posat de dol perquè el sol s’ha mort. Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins a les antiparres. Els vianants, amb els paraigües oberts, topen els uns amb els altres, tots ells dominats per un mal humor comú, i perden l’equilibri a les cantonades, on desenes de milers de vianants més ja han relliscat.
1r paràgraf de...
Prometedor, oi? Doncs a continuar llegint.
P. S. : Fa un moment acabo de rebre aquest mail. En fi, què puc dir?:
Benvolgut ...,Agrairia em poguessis corregir aquesta traducció, és la última d'aquest curs d'alemany, seria interessant tenir-la el més aviat possible.En teoria, l'havia d'haver lliurat el dijous de la setmana passada...
(És curiós que tot i ser Bleak House una de les novel·les més ben considerades de Dickens se’n parli tan poc, sobretot en les obres de caràcter general, enciclopèdies incloses. L’Enciclopèdia Catalana, per exemple, ni l’esmenta (tampoc en la seva versió digital): a la Vikipedia (en espanyol) la informació sobre Casa Desolada és prou extensa; a la Viquipèdia, res. A Breve història de la literatura inglesa, de Iford Evans (ed. Ariel, 373 pàgines), es diu de l’obra: "es la novela más consciente y profundamente planificada de toda la obra de Dickens, y es en ella evidente que su arte ha progresado mucho desde la espontánea alegria de los Papeles póstumos del Club Pickwick".
Per cert, amb el títol en espanyol de La casa desierta se n’ha fet una minisèrie de quatres capítols per a al televisió (2005, G. B.) dirigida per Justin Chadwick y Susanna White, que no sé si s’ha estrenat en algun canal peninsular. Finalment, si algú la vol llegir en anglès, que sàpiga que se la pot baixar des d’aquí. )
