Mark Strand, dos poemes i mig (i 3)

Ja no caldria continuar amb Strand, però no puc deixar un poema a mitges, així que acabo amb la traducció de la segona part de “Traducció, 5”. Es pot traduir? No es pot traduir? Preguntes inútils perquè la qüestió, fins que tothom sigui omnilingüe, és com.

Afegeixo l'original sencer i, per si algú, sigui poeta o no es vol entretenir amb la lectura o la traducció, tanco aquest petit cicle amb “The Great Poete Retorn”, publicat al “The New Yorker” l'any 1995 i posteriorment, l'any 99, al volum Blizzard of one: poems.

“Vós descobrireu”, digué Borges, “que Wordsworth rebutja

ser traduït. Sou vós qui haurà de ser traduït, qui

haurà de convertir-se, encara que el temps s'eternitzi, en l'autor

de “The Prelude”, això és el que va passar amb Pierre Menard quan

va traduir Cervantes. Ell no volia compondre un altre Don Quijote

-cosa que és fàcil- sinó Don Quijote. La seua admirable intenció

era produir unes pàgines que coincidissin -paraula per paraula,

lletra per per lletra- amb les de Miguel de Cervantes.

El mètode inicial que imaginà era relativament senzill: Conèixer

bé l'espanyol, recuperar la fe catòlica, guerrejar contra els moros

i el turcs, oblidar la història d'Europa entre 1602 i 1918, i ser

Miguel de Cervantes. Compondre Don Quijote a principis

del segle disset era una empresa raonable, i necessària,

potser fatal; a principis del segle vint, era quasi impossible.”

“No gairebé impossible”, li vaig dir, “sinó absolutament impossible,

perquè par traduir hom ha de deixar de ser.” Vaig tancar

els ulls per un segon i em vaig adonar que si deixava de ser,

mai podria saber-ho. “Borges...” vaig estar a punt de dir-li

que la força d'un estil hauria de mesurar-se per al seua resistència

a la traducció. “Borges...” Però quan vaig obrir els ulls, ell i el

text on estava dibuixant havien desaparegut.

-------- o ---------

I was in the bathtub when Jorge Luise Borges stumbled in
the door. "Borges, be careful!" I yelled. "The floor is slippery
and you are blind." Then, soaping my chest, I said, "Borges,
have you ever considered what is implicit in a phrase like
`I translate Apollinaire into English' or `I translate de la Mare
into French': that we take the highly idiosyncratic work of
an individual and render it into a language that belongs to
everyone and to no one, a system of meanings sufficiently
general to permit not only misunderstandings but to throw
into doubt the possibility of permitting anything else?"
"Yes," he said, with an air of resignation.
"Then don't you think," I said, "that the translation of
poetry is best left to poets who are in possession of an
English they have each made their own, and that language
teachers, who feel responsibility to a language not in its
modifications but in its monolithic entirety, make the worst
translators? Wouldn't it be best to think of translation as a
transaction between individual idioms, between, say, the
Italian of D'Annunzio and the English of Auden? If we did,
we could end irrelevant discussions of who has and who
hasn't done a correct translation."
"Yes," he said, seeming to get excited.
"Say," I said. "If translation is a kind of reading, the
assumption or transformation of one personal idiom into
another, then shouldn't it be possible to translate work done
in one's own language? Shouldn't it be possible to translate
Wordsworth or Shelley into Strand?"
"You will discover," said Borges, "that Wordsworth refuses
to be translated. It is you who must be translated, who must
become, for however long, the author of The Prelude. That
is what happened to Pierre Menard when he translated Cervantes.
He did not want to compose another Don Quixote --which
would be easy-- but *the* Don Quixote. His admirable
ambition was to produce pages which would coincide --word
for word and line for line-- with those of Miguel de
Cervantes. The initial method he conceived was relatively
simple: to know Spanish well, to re-embrace the Catholic
faith, to fight against the Moors and Turks, to forget
European history between 1602 and 1918, and to *be* Miguel de
Cervantes. To compose Don Quixote at the beginning of the
seventeenth century was a reasonable, necessary, and perhaps
inevitable undertaking; at the beginning of the twentieth
century it was almost impossible."
"Not almost impossible," I said, "but absolutely impossible,
for in order to translate one must cease to be." I closed
my eyes for a second and realized that if I ceased to be, I
would never know. "Borges..." I was about to tell him that
the strength of a style must be measured by its resistance to
translation. "Borges..." But when I opened my eyes, he,
and the text into which he was drawn, had come to an end.

-------- o ---------

When the light poured down through a hole in the clouds,
We knew the great poet was going to show. And he did.
A limousine with all white tires and stained-glass windows
Dropped him off. And then, with a clear and soundless fluency,
He strode into the hall. There was a hush. His wings were big.
The cut of his suit, the width of his tie, were out of date.
When he spoke, the air seemed whitened by imagined cries.
The worm of desire bore into the heart of everyone there.
There were tears in his eyes. The great one was better than ever.
“No need to rush,” he said at the close of the reading, “the end
Of the world is only the end of the world as you know it.”
How like him, everyone thought. Then he was gone;
And the world was a blank. It was cold and the air was still.
Tell me, you people out there, what is poetry anyway?
Can anyone die without even a little?

en la tardor que no anuncia l'hivern

Un comentari de la Júlia, que imagina el possible tancament de la llibreria del carrer Canuda, m'incita a entra-hi. Passo al fons, a la sala gran, inexplorable amb el temps que queda. Miro lloms, fullejo, oloro... Finalment agafo un llibre* de la taula on se n'amunteguen més. No veig el preu. Li demano al noi que anuncia que és l'hora de tancar. No s'ho pensa gaire, si és d'aquella taula val quatre euros.


Quan vaig a pagar, trobo el propietari repassant les anotacions d'una llibreta de la Caixa. Em somriu mig absent i em demana si vull una bossa. No cal, ficaré el llibre a la bossa on duc del cartró de tabac, que val una mica més de deu vegades més.

A casa, em fixo en aquest fragment del traductor:
En effet, contrairement à ce qu'a connu la langue française, sous la pression des avantgardes du début du siècle dernier, les catalan, bien que pus perméable encore aux influences française et anglo-saxone que les castillan, n'a jamais rompu totalement avec la prosodie et la versification classiques...

Vaig llegint poemes i m'aturo una mica més en aquells autors que conec més de prop. Li toca el torn, cronològicament, a Francesc Prat, que conec en viu i que tot i així conec menys que en Jaume Subirana, amb qui sovint he mantingut complicitats encara que no sé si mai el coneixeré. Entre els dos, la Maria Mercè, en qui he pensat -com li agradava reconèixer i cantar la música dels poemes dels altres!- quan he llegit el fragment del traductor de més amunt. Continuaré.

Em fixo en els poemes d'hivern, que s'acosta encara que la tardor hagi fet una pausa enganyosa i el sol ja agafi segons a la nit. La traducció, sense els originals a mà, em distancia, m'obliga a rellegir. Hauria d'intentar una retraducció? No ho faré, m'agrada, avui, aquesta distància. Em fixo que els dos poemes van ser escrits -publicats?- quan els autors tenien aproximament la mateixa edat.

1
Signes sont l'hiver, la nuit , le temps ouvert.
La pluie enfonce les morts. La voix, les yeux
ne lien pas le cadavre, tout se perd:
amitiés i planètes, dons et caprices;
je sens le monde vide, les corps et son costume.
L'amour qui embrasse les années n'est que feu et
fumée.

(Paradís de cendra, 1982)


Panier
Vide, car l'hiver est rude,
il regrette en attendant
les grains de raisin, la lumière
des cerises.
À présent l'odeur
du fond est froide,
comme un coeur apeuré,
Mais qui bat.

(El rastre de l'animal més lliure, 1994)



* 48 poètes catalans pour le XXIe siècle. Traduction et notes de François-Michel Durazzo. Quebec, Les Écrits des Forges, 2005.

competència lingüística

Aquesta setmana, de sis a nou, assisteixo a un curset d'aquests d'estiu organitzat pel Col·legi de Llicenciats que es diu “Correcció, normativa i ús del català” (aula 219 de la Facultat de Geografia i Història de la UB, per si voleu esperar-me per fer una cervesa a la sortida). Es tracta d'unes sessions pràctiques en què anem repassant, a través de textos llargs, però sobretot curts, la normativa, la genuïnitat, les possibles solucions, els dubtes, etc., que planteja la llengua en els seus diferents registres i en determinats aspectes. A l'aula hi ha traductors, correctors, professors i què sé jo qui interessats pel tema. Tot a un bon ritme que podria semblar feixuc o monòton als qui no estan per l'assumpte.

La llàstima de tot plegat és que la intensitat i la programació del curs, basat, com deia abans, en unes frases o fragments preestablerts no permeti afegir els dubtes seculars -és un dir- o de darrera hora dels alumnes -parlo per mi, és clar (esclar).

Per exemple, en el meu cas em martiritza des de fa uns dies un aspecte insignificant de la traducció d'una novel·la de Laura Mancinelli. Un incís per dir que Laura Mancinelli és una autora italiana, alumna d'Umberto Eco en altres temps, que va publicar una novel·la titulada I dodici abati di Challant (l'heu llegida?) un any després que Eco publiqués El nom de la rosa; hi ha qui diu que el professor es va inspirar en el llibre, que ja coneixia, de l'alumna; el fet va provocar una certa polèmica en el seu moment. Bé, ara Mancinelli publica novel·les policíaques que, com vaig dir a dimarts de sang, no em semblen gaire reeixides, tot i que aparegui Eco com a personatge, però aquest no és el cas, sinó una frase concreta que no puc contrastar amb l'original. En un moment determinat, un personatge amic del protagonista, un capità retirat que ha tornat al seu poble, li diu: “No pot ser, capità meu...”. Al principi em vaig quedar esparverat perquè va ser una revelació inesperada, res no m'ho feia pensar, que entre els dos hi hagués aquesta familiaritat que anava més enllà del tractament que es dóna habitualment als militats i que exigeix el possessiu davant del substantiu. Tot i la primera impressió, vaig pensar que els italians, que ja sabeu com són, potser utilitzaven aquesta fórmula que a mi em semblava pròpia d'una complicitat amorosa, i no especificaré situacions que imagino.

Ja sé que el meu dubte -possessiu més nom o nom més possessiu- és intranscendent, però ja veieu que continua donant-me voltes. No m'atreveixo a plantejar-lo al curset ni crec que em facin cas els mossos si els pregunto com resolen el tractament. Posar-me en contacte amb els “carabinieri” encara em sembla més desproporcionat. En fi, que en algun moment m'oblidaré de l'assumpte.

P S: Espero que els companys i professor del curset no llegeixen aquest apunt, perquè em crucificarien: no paro de veure errades O qui sap si es compadirien de la meua incompetència lingüística i m'il·lustrarien com cal.

embolica que fa fort o l'estrany cas de les llengües que per atzar s'intercanvien els papers

M’avergonyeixo de la meva desídia i demano disculpes als lectors que ahir i avui han passat per aquí, i molt especialment als qui han deixat el seu comentari. M’explico.

Vaig escriure el darrer apunt (el de sota d’aquest) en català, com sempre, i el vaig penjar al bloc sense repassar. L’endemà a migdia, és a dir, ja fa unes quantes hores, he entrat al bloc i he anat directe als comentaris. El primer que he llegit ha estat, és clar, el de l’Arare, i no he acabat d’entendre què volia dir. Bé, no és que no hagi acabat d’entendre’l, sinó que he pensat que quan un escriu cadascú llegeix el que li sembla i actua en conseqüència. Com que el comentari em resultava fosc, he imaginat una resposta poc compromesa, alguna cosa així com: “és català qualsevol alumne que viu i treballa a Catalunya; ara bé, no sé si es pot dir que els meus alumnes treballen gaire, en conseqüència...” Ja us ho podeu imaginar: embolica que fa fort. Després he llegit que l’Albert em parlava de la seva relació amb els gats i de la sort que he tingut amb el meu. He quedat una mica desconcertat perquè mai hagués imaginat que fos aquest assumpte el que podria cridar l’atenció; però en fi, l’intercanvi d’experiències felines sempre és interessant. La kika, la tercera comentarista (m’adono que parlo en tercera persona, com si aquesta no fos una conversa entre nosaltres), m’acaba de sorprendre quan insinua que no sap la meva intenció en escriure un text que a mi em semblava, modèstia a part, diàfan; i afegeix que potser he fet servir un traductor automàtic. Per què fa aquesta impressió un text en el més ortodox dels catalans, si exceptuem les paraules burnar i maular? Ai, ai, ai! Què passa aquí? La A., és a dir, País Secret (ja sabeu que em nego a dir-li P.S.), mostra un desconcert inicial que em desconcerta, però després reprèn el fil i col·labora en els aspectes dialectals del post. D’acord, m’interessa, molt bé, però, què passa aquí?

Deixo els comentaris i vaig al post. Ostres, ara ho entenc. He escrit en castellà! Us ha semblat... Bé a cadascú li ha semblat el que li ha semblat. Però, si estava segur que havia fet servir el català! Ah, sí, no és la primera vegada que em passa, però sempre me n’he adonat abans. A la pantalla de l’ordinador tinc la barra del traductor de Google sense domesticar que faig servir per entendre els textos de les llengües que no domino, pràcticament totes. Quan li plau, el traductor –aquesta és la seva funció- tradueix, i ahir va fer això, em va traduir el post i jo el vaig pujar sense adonar-me del canvi (i el mateix va passar amb dimarts de sang, que ha aparegut en dimecres i en què la xurri s'ha convertirt en la xurerra -disculpes, xurri-), i ja la tenim muntada: bipolaritat del blocaire, el tio s’ha passat a Ciutadans, estranya experimentació amb possible relació amb el contingut...

Res, que cap a les tres he pujat l’original català, cosa que en lloc de deixar aclarida la situació, encara ha originat més comentaris en què es pensa que l’ús de les dues llengües era una estratègia preconcebuda amb finalitats, evidentment, que només el propi autor pot conèixer. En aquest cas, la iruna, amb qui comparteixo –gairebé en la seva totalitat- la modalitat lingüística, que em fa reflexionar sobre algun dels aspectes de fons que tracto en el post; la clidice, amb qui comparteixo nord-occidental i que per la seva llunyania dels orígens mostra la seva empatia; i l’arare i la kika, que han viscut la perplexitat del procés des del principi i que opten definitivament per parlar de gats i gossos, cosa que no m’estranya gaire.

Per cert, a la tarda, una lectora esporàdica amb qui em veig cada dia m’ha dit que li ha agradat molt el post. M’he vist obligat a preguntar-li si es referia al castellà o al català. El català, em diu; no sabia de què li parlava i comprendreu que no li ho podia explicar.

En fi, benvolgudes (i benvolgut) amigues (amic) comentaristes, que no us podeu imaginar com m’he divertit llegint-vos, després de l’ensurt inicial. He pensat, també, en la capacitat que tenim els humans per adaptar-nos a les noves situacions i, finalment, que una vegada més, la realitat, encara que sigui virtual, supera la ficció, encara que sigui virtual.

Repeteixo les gràcies per la vostra amistat i comprensió i us demano disculpes pel fet que avui no respongui els vostres comentaris al lloc habitual.

de l'art de traduir

Hi ha moments en què un no val per a res. Ara mateix, estava amb tres o quatre finestres obertes i fent diverses feines amb imatges i textos al mateix temps i m'he adonat de sobte que unes reflexions de Carner sobre l'art de traduir que guardo per a ús privat han vingut a parar aquí. Més val que tanqui l'ordinador i me'n vagi a dormir. De moment deixaré aquí les consideracions carnerianes -no crec que en cap de setmana, i menys de l'estiu, ningú les llegeixi- i demà, si me'n recordo, abans que torni tothom de la platja, ja les esborraré.



Traduir una obra és la millor manera de llegir-la; és amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la.

* * *

Traduir és, paral·lelament, el millor aprenentatge en certes tasques oposades i complementàries: espaiar l'àmbit de l'expressió i delimitar-lo; aprendre, a la vista de noves necessitats, gosadia, i deixar-se guiar per aquesta mena de temor de Déu que és l'exigència de precisió; passar d'una identificació segura a unes opcions. Per on, demés d'ésser la millor manera de llegir, la traducció és el millor mètode per entrenar-se a ben escriure.

**

Tota literatura formal ha començat per traduccions; Homer mateix posà en grec per a L'Odissea les rondalles del navegants fenicis.

* *

De l'esclavatge i angúnies de l'equivalència, no se n'ha de poder veure cap rastre penós. No es tradueix per paraules destriades, sinó per frases senceres, això és, per cops d'ala intel·lectuals; i tota frase que no aconsegueixi pas artísticament un aire d'espontaneïtat, no és bona sinó per llençar.

* *

Malfieu-vos dels diccionaris bilingües, que ignoren almenys un idioma. Si, per exemple, és de l'anglès que us poseu a traduir, serviu-vos per a tal llengua d'un sol i ample diccionari fet només en ella. Ara, per a la vostra parla, totes les replegues del lèxic amb què comptareu, grans i petites, generals i especials, seran poques.

* *

Els diccionaris de butxaca, no solament deformen la butxaca.

* *

Si sou, per dir-ho així, escriptor nat, us esdevindrà, en començar de llegir una llengua mig assolida, que us semblin d'estranya màgia expressions de les més corrents i afressades per la utilitat. Val més. Aleshores, que escrigueu versos en la llengua pròpia i que encara no sigueu gosats a traduir.

* *

No deixateu mai. Però serà agradós que, per tirat de la vostra llengua o geni personal, arribeu tanmateix a recollir una que altra frase expandida en una curtesa més compacta, i com si diguéssim imperiosa.

* *

Traduireu com cal amb esment dòcil i ploma lliure.

* *

Hi ha alguns desdonats, generalment inútils, que per fer una darrera prova es posen a traduir. I res no canvia. segueixen essent generalment inútils.

* *

L'única manera de traduir un text informe és disfressar-lo de ben compost. Així ha estat fet en algunes traduccions de llibres alemanys i hispànics.

* *

Pin i Soler, Morera i Galícia i Joan Maragall ornaren els seus últims anys amb llurs traduccions respectives dels renaixents, de Shakespeare i dels Himnes anomenats homèrics. Hi ha un encís particular en el tracte digne, cortès, que els arribats a aigües serenes mantenen amb obres patinades per l'admiració dels segles. Hom diria que es proposen de lliurar-se a un urbà tuteig amb unes ombres inoblidables.

* *

És un error abandonar a la sola iniciativa privada l'edició de traduccions. En tot Estat d'ordenada cultura caldria que les seves autoritats rectores, com ja volia Talleyrand en una iniciativa que no prosperà, disposessin d'un sistema raonablement complet i tècnicament segur de traduccions d'obres essencials de parles alienes. Això s'aplicaria, amb doble raó, als pobles amb quadres de cultura incomplets.

* *

Una vegada un ximple va posar-se a traduir. Aleshores, el celeste Arquer, per un segon, li aclarí les potències. I sentí el ximple que li rodava el cap. Havia de fer que traspués quelcom que no podia atènyer, i això en un material que no sabia plegar.

* *

Si el traductor gaudeix de personalitat, la traducció a ell encomanada en serà poc o molt influïda. I si no té personalitat, la seva traducció no passarà d'un gastament.

* *

Un escriptor deliberadament intraduïble -això passa algun cop en les literatures de caient raconer- es pren, talment, una pena innecessària perquè el deixin estar.

* *

En un període que sembla haver-se caracteritzat per l'abundor, a França, de traduccions ineptes i desaprensives, Montesquieu adreça als traductors un o dos epigrames. Escriptor de raça, Montesquieu; però tota la força i la distinció del seu estil li vénen d'haver-se pres la pena de traduir del llatí.

* *

Fou Dryden, em penso, qui exigí certa qualitat de geni al traductor: la seva idea era que es produís una quasi paritat de poder en ambdues llengües. Així, sens dubtes, una obra cabdal seria també clàssica en la literatura que li hagués ofert nova estada condigna. I certament aquest ha estat de vegades el cas; com n'és per exemple, goso dir, la versió catalana del Gènesi per F. Clascar.

* *

Apreneu llengües. Això té dos grans avantatges. L'un és que podreu traduir i l'altre que, en essent conversants en llengües alienes, deixareu córrer de llegir traduccions.

de Llull a Carner passant per la Rodoreda

Si no hagués estat per l’Anna, no hagués recordat que avui el calendari ens indica que és el dia dedicat a Ramon Llull. Afegeix l’Anna que Llull és el patró dels traductors i traductores. No diré res ara de Llull, amic proper i llunyà, però aprofitaré per reiterar la meva admiració pels traductors i la seva difícil art.

Precisament ahir repassava –sempre qüestions de feina o voluntat de feina- una traducció a diverses llengües de la Mercè Rodoreda i em deia que fins i tot textos aparentment senzills tenen una complicació important a l’hora de traslladar paraules i intenció i sobretot aquella màgia subtil que els escriptors aconsegueixen crear i transmetre als parlants de la mateixa llengua.

Vet aquí un petit fragment i diverses traduccions (disculpeu que no hagi copiat alguns signes del romanès, però no sabia on trobar-los):

Tenia uns ullets de mico i duia una camisa blanca amb ratlleta blava, amarada sota els braços, i amb el botó del coll descordat.

Il avait des petits yeux de singe et portait una chemisa blanche à raies bleues, toute trempée sous les bras et le col déboutonné.

Avea niste ochisori de maimuta si purta camasa cu dungulita albastra, uda la subtioara, cu nasturele de la git descheiat.

Aveva gli occhi piccoli come quelli di una scimmietta e indossava una camicia bianca a righine blu, inzuppata sotto le ascelle e con il collo sbottonato.

Tenía unos ojitos de mono y llevaba una camisa blanca con rayitas azules, arremangada sobre los codos y con el botón del cuello desabrochado.

Tinha uns olhitos de macaco e usava uma camisa branca com risquinhas azuis, encharcada debaixo dos braços, e com o botao do collarinho desabotoado.

Ja veieu que és poqueta cosa, però de seguida em vaig imaginar que en a penes dues ratlles podrien sorgir com a mínim alguns dubtes: “ullets de mico” “amb ratlleta blava” i, sobretot, “amarada”. Efectivament, si repasseu les versions, veureu, les diverses solucions a “amarada”, una d’elles francament dolenta. És clar que la meva ignorància sobre algunes d’aquestes llengües m’impedeix saber si el lector del francès, del romanès, de l’italià, del castellà o del portuguès llegia objectivament –subjectivament no cal dir-ho- el mateix que jo trobo en l’original català.

En fi, que sabuda la meva admiració per Llull, vull deixar constància de la meva admiració pels bons traductors, sense els quals la meva vida seria molt més limitada.

Per acabar, unes paraules d’un, segons diuen, excel·lent traductor:

Apreneu llengües. Això té dos grans avantatges. L’un és que podreu traduir i l’altre que, en essent conversants en llengües alienes, deixareu córrer de llegir traduccions.

Josep Carner: De l’art de traduir.


P.S. Em fa l’efecte que en un futur proper copiaré en el bloc totes les reflexions de Carner sobre l’art de traduir. Espero que qui tingui els drets legals no m’ho retregui.

Casa Inhòspita / El Casalot

La meva única experiència com a traductor remunerat va ser per a una exposició de “La Caixa”. Des del punt de vista econòmic va ser poc satisfactòria: massa temps per pàgina. En l’aspecte de satisfacció per la feina ben feta tampoc no vaig quedar gaire content, així que ho vaig deixar estar. I això que era una traducció que en podríem dir “tècnica”, que sempre solen ser més fàcils. Ja podeu pensar, doncs, que sento una gran admiració pels traductors, especialment pels que es dediquen als textos literaris de ficció. Recrear i al mateix temps mantenir-se fidel al ritme, al to i a la intenció em sembla una tasca digna dels més grans elogis. Poca broma!

Hi ha un bloc, que alguns de vosaltres potser freqüenteu, que es va proposar fer una traducció absolutament meritòria, a poc a poc, sense presses: Bleak Hause, de Dickens, una novel·la que inexplicablement encara no es podia llegir en llengua catalana. En un mitjà aparentment tan poc romàntic –nosaltres sabem que no és així- com el de la pantalla de l’ordinador i a l’estil dels vells fulletons del XIX, en Manel ens ha anat deixant pàgines de la seva Casa Inhòspita en pdf. Al mateix temps ha anat pujant els seus posts en el bloc del mateix nom. De tant en tant he anat passant pantalles de la seva traducció, però havia pensat fer una lectura més còmoda durant les vacances.

Vet aquí, però, que Destino acaba de publicar El Casalot en traducció de Xavier Pàmies: “un clàssic imprescindible per primera vegada en català”. Què faré ara, hauré de triar entre una versió o l’altra? Em decidiré per l’obra acabada o seré fidel a la primera versió, encara no acabada, en llengua catalana? Triar? Per què? No hi ha temps per a tot en aquesta vida?


Londres. Proppassat el període hàbil de St. Miquel, el Lord Canceller presideix a Lincoln’s Inn Hall. Implacable temps de novembre. Hi ha tant de fang als carrers com si les aigües s’acabessin d’enretirar de la faç de la terra i no fóra estrany trobar-se un Megalosaure, d’uns quaranta peus de llargada, que puja balandrejant com un llangardaix elefantí cap a Holborn Hill. El fum que davalla de les boques de les xemeneies produeix un plugim negrós de volves d’estalzí grosses com autèntics borrallons de neu posats de dol, podria pensar-se, per la mort del sol. Els gossos, indestriables del llot. Els cavalls, esquitxats fins a les mateixes ulleres, gairebé també. Els vianants, contagiats d’una epidèmia de mal humor, s’empentegen els paraigües i perden l’equilibri per les cantonades, on desenes de milers d’altres vianants han lliscat i relliscat des que es féu de dia -si és que en aquest dia es féu de dia-, afegint nous pòsits de fang, crosta sobre crosta, que s’enganxa amb tenacitat en aquests punts del paviment i s’hi acumula amb interès compost.

1r paràgraf de...


Londres. El període de sessions de tardor està a punt d’acabar-se, i l’il·lustríssim canceller celebra audiència al Lincoln’s Inn Hall. Temps inclement de novembre. Als carrers hi ha tan fangueig com si les aigües s’haguessin acabat de retirar de la faç de la terra i no fos una cosa estranya poder trobar un megalosaure de quaranta peus de llarg trescant com un llangardaix gegantí per Holborn Hill amunt. El fum davalla de les xemeneies i forma una boira pixanera fosca, amb volves de sutja tan grosses com grans volves de neu que s’haguessin posat de dol perquè el sol s’ha mort. Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins a les antiparres. Els vianants, amb els paraigües oberts, topen els uns amb els altres, tots ells dominats per un mal humor comú, i perden l’equilibri a les cantonades, on desenes de milers de vianants més ja han relliscat.

1r paràgraf de...

Prometedor, oi? Doncs a continuar llegint.


P. S. : Fa un moment acabo de rebre aquest mail. En fi, què puc dir?:

Benvolgut ...,

Agrairia em poguessis corregir aquesta traducció, és la última d'aquest curs d'alemany, seria interessant tenir-la el més aviat possible.

En teoria, l'havia d'haver lliurat el dijous de la setmana passada...


(És curiós que tot i ser Bleak House una de les novel·les més ben considerades de Dickens se’n parli tan poc, sobretot en les obres de caràcter general, enciclopèdies incloses. L’Enciclopèdia Catalana, per exemple, ni l’esmenta (tampoc en la seva versió digital): a la Vikipedia (en espanyol) la informació sobre Casa Desolada és prou extensa; a la Viquipèdia, res. A Breve història de la literatura inglesa, de Iford Evans (ed. Ariel, 373 pàgines), es diu de l’obra: "es la novela más consciente y profundamente planificada de toda la obra de Dickens, y es en ella evidente que su arte ha progresado mucho desde la espontánea alegria de los Papeles póstumos del Club Pickwick".

Per cert, amb el títol en espanyol de La casa desierta se n’ha fet una minisèrie de quatres capítols per a al televisió (2005, G. B.) dirigida per Justin Chadwick y Susanna White, que no sé si s’ha estrenat en algun canal peninsular. Finalment, si algú la vol llegir en anglès, que sàpiga que se la pot baixar des d’aquí. )