drama, tragèdia... comèdia?

Avui llegeixo una resposta a la mateixa secció en què fa uns dies vaig llegir aquesta carta:


La meva filla es presenta a la propera convocatòria de la selectivitat , per a la qual està obligada a llegir-se una sèrie de llibres. Ella està encantada, ja que és una lectora empedreïda, però tenim un dubte: el llibre de l'assignatura de català Drames rurals . Ho ha seleccionat un grup anticatalanista o algú que està en contra de promocionar l'hàbit de la lectura entre els joves? Convido a qualsevol a que obri el llibre per alguna de les seves pàgines i llegeixi no més de tres minuts. Em sembla que compleix tots els requisits per a qualsevol de les dues opcions anteriors: jurarse no tornar a llegir un llibre en català o, directament, no practicar la lectura en bastant temps. El llenguatge és impossible i la trama, com a mínim, avorridíssima. L'únic positiu és que els altres semblen una meravella.

Una carta curiosa. No cal que ara digui res sobre l'obligatorietat de les lectures als estudiants de qualsevol nivell. Si la memòria no em falla no crec que durant el meu batxillerat els meus pares tinguessin gaire idea del que ens feien llegir ni que jo els comentes detalls del meu programa; en aquest aspecte la implicació dels progenitors en els estudis dels fills ha millorat força, i jo ho celebro; fins i tot sembla que s'interessen en els detalls dels estudis universitaris, si he de fer cas a la veïna de dalt, professora de dret, que m'ha explicat en més d'una ocasió com algun pare o mare ha anat al seu despatx a interessar-se per les notes dels exàmens.

Quant a la noia de la carta, no acabo d'entendre, si és una lectora empedreïda, per què està encantada, segons diu la seua mare, que ella no bada boca, que l'obliguin a llegir uns quants llibres. És que això no li resta temps per llegir els llibres que voluntàriament prefereix? Quins llibres llegeix la noia habitualment? Quins són els seus gustos? Quan era professor m'agradava parlar amb els alumnes lectors sobre allò que llegien; de vegades jo els suggeria alguna cosa, de vegades ells em parlaven de nous horitzons literaris que jo ignorava. Parlar de llibres sempre és un plaer, llegir els que agraden als altres no sempre és satisfactori.

La carta esmenta, com es veu,  una de les lectures que es fan a 2n de batxillerat, el recull de narracions de la Víctor Català titulat Drames rurals, anterior a Solitud, i em sobten les dues preguntes de la mare -la filla no diu res. La primera nega la catalanitat del llibre i la segona pressuposa que qualsevol lector habitual que tingui 17 anys pot deixar de ser-ho pel fet d'haver de llegir un llibre que per la raó que sigui no li agrada. Com pot ser que a la primera pedra del camí de la lectura, els enamorats dels llibres ja desistim de continuar? I quina -quines- és aquesta pedra? Segons diu la mare -la filla continua muda-, un llenguatge impossible i una trama, com a mínim -quin és el màxim?-, avorridíssima.

Una mica abans de concretar els defectes del llibre, la mare -dono la filla per definitivament desapareguda- ens convida a obrir el llibre per qualsevol pàgina per comprovar la veracitat de les seus afirmacions. Ho faig, encara que sóc una mica trampós perquè estava gairebé segur que el llibre em portaria a una de les meues narracions preferides: “La vella”.

No és qüestió de llegir quan la història -o la trama- ja s'està desenvolupant, així que vaig al principi. En els dos primers paràgrafs no trobo cap paraula estranya, si exceptuo, potser, modegant; em fa gràcia retrobar el mot tomata, que tant es fa servir a l'Empordà com a la meua terra, i que no crec que hagi provocat cap trasbals en les dues lectores (mare i filla). El tercer paràgraf em sembla sensacional, un flashback que continuarà durant alguns paràgrafs i que és d'una potència i d'u ritme esfereïdors. El copio:

Fa cinc anys que s'havia aireferida, anant a confessar al poble veí, amb un predicador que hi feia el novenari; havia caigut al mig de la carretera, amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes. Un carro que anava al mercat, a punta de dia, va atrapar al pas aquell bulto blanc i blau -la caputxa de franel·la i les faldilles de blavets- i el carreter va fer-li un xiulet, perquè l'animal, amb les orelles apuntades endavant, com si flaires un perill, se li espantava; però com el bulto no es mogués, el carreter baixà del carro i engegà un roc com l'embosta (cal buscar la paraula al diccionari o tirem endavant?) , que anar a petar en el braç esquerre de la padrina, fent-li un bony com un ou; i com que ni així fes aires d'eixeivir-se, l'home, cremat, s'hi atansà amb la vara enlaire, per a veure si de grat o per força el faria deixondir (cal buscar també aquesta paraula?), an (ep! an?) aquell borratxo que dormia la mona al mig del camí.

I ja tenim la vella que si abans servia per alguna cosa ara ja no val per a res. Què li passarà a la padrina? L'autora -en aquell moment era autor- va explicant les desgràcies que se li acumulen, la impotència de la vella, amb un crescendo espectacular fins al final que no desvetllaré. He continuat rellegint fins a l'apoteosi de l'incendi, absolutament hiperbòlica, però realista, amb el tempo precís, fins arribar al contrapunt de la calma dels darrers diàlegs: si els vells no fan cap servei, més val que desapareguin, la família ho agraeix. Un final que trobo ben actual. I ja m'agradaria llegir cosetes com aquesta en autors d'ara i amb l'estil d'ara.

Encara que no em llegeixi, dono les gràcies a la mare que m'ha fet tornar als drames de la Caterina Albert i li dedico un fragment del pròleg dels Drames que potser -el fet de veure reproduïda la carta al bloc de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya- té a veure amb l'origen de la seua carta.

Oh tu, escaient damisel.la ciutadana, de posat senyorivol.la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos [...] perdona'm a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat, perdona'm, oh tu, damisel.la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d'un pebeter...

De solituds (3)

... I després hi ha les solituds sense retorn, les solituds d’alguns -molts- vells. Les solituds esquerpes o amistoses dels que volen comunicar-se però no poden perquè ningú no els escolta o només fan veure que els escolten, o no els entenen. Les solituds dels que no tenen ningú per escoltar-los. Les solituds dels que busquen refugi en una infantesa o en una adolescència llunyana. Les solituds dels que ja han deixat de veure el món exterior i ningú no sap que busquen en el seu món interior. Les solituds compartides per solitaris en aquestes residències en què cadascú ocupa un espai fix durant el dia, a tocar de l’espai d’un altre solitari, que a la vegada es troba a la vora d’un tercer solitari, i més enllà encara un altre, i un altre, tots en una regressió a moments concrets de la seva vida, amb records recurrents que a penes es poden entreveure com una espurna en els seus ulls, en els moviments de les seves mans, dels seus dits que ressegueixen incansablement la quadrícula del dibuix de les estovalles o es tanquen i s’obren buscant el que no poden agafar, o potser repassant una melodia en el piano que ja no tenen i que ara sonaria discordant.

Recordo una narració de la Víctor Català a Drames rurals –potser és la que recordo més del llibre- en què més enllà de la truculència d’algunes escenes, el que em va impressionar més va ser aquest trosset de cel que veia la protagonista, tan bonic i tan inútil, o potser no.

Aleshores la padrina veié un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada més enllà d'aquelles rònegues parets, brutes i florides, que li feien de gàbia.
[...]
I així consumia el rest de sa miserable vida la padrina de cal Manyo, immòbil i sola i mirant i mirant sempre, amb una quietesa fixa d'esfinx, aquell cel tan blau i bonic, però tan impassible i llunyer pels que sofreixen. Ningú sabia, ni potser ella mateixa, quins esqueixos de pensaments rodolaven per les cofurnes de son cervell primitiu, paralitzat per l'hemiplexia, davant d'aquell cel esplèndid, ni quines sensacions podia despertar el més enllà meravellós que contemplava sempre, en esperit encara viu, dins de sa carn quasibé del tot morta i momificada.

Victor Català: “La vella”, a Drames rurals.